Barcelona és una peça cobejada per tothom. Queden encara vuit mesos perquè es celebrin les municipals i ja ha començat la ‘batalla’ per la capital. L’aterratge de Manuel Valls, tot i que ja era força previsible, ha provocat una certa agitació en les altres formacions.

A ERC, Ernest Maragall serà amb tota probabilitat el candidat, en substitució d’Alfred Bosch. Ningú no nega el pes polític i l’experiència de l’actual conseller d’Exteriors, però aquest canvi ens hauria de fer reflexionar sobre el valor que donem a les primàries i al mandat dels militants, tot i les situacions imprevistes que puguin donar-se en el tauler polític.

Per altra banda, no és cap secret que hi ha sectors de la comunicació i de l’economia, força influents, que consideren Ada Colau i els comuns un fre als seus interessos. Així que les elits econòmiques, buscant i buscant, han trobat en Valls un aliat. O això sembla. I aquest es deixa estimar. A França, la seva carrera política sembla que ja no donava per més. Ara, la seva ambició sense mesura ha trobat en Barcelona un nou camp a explorar. Sap que només amb Ciutadans no pot guanyar; és més, sembla que li fa nosa i tot.

Valls ha optat, doncs, de moment, per un discurs d’una certa moderació, però això no casa amb la radicalitat de Rivera, Arrimadas i companyia. Veurem quan pot durar aquesta relació de conveniència. Força curiosa i paradoxal per cert: això d’estar i no estar alhora amb Ciutadans ens fa pensar una mica amb el gat d’Schrödinger. Així mateix, el catalanisme de l’antiga Convergència pot ser representat pel senyor Valls? Crec que no massa, la veritat.

L’esperit i l’herència de Pasqual Maragall sobrevola la majoria de partits. Només el PP, cada cop més sol i amb el perill de quedar-se fora del consistori, i la CUP semblen moure’s en altres òrbites. No sabem encara si el PdCat (amb Neus Munté), La Crida (amb Ferran Mascarell) i el moviment impulsat per en Jordi Graupera presentaran una candidatura conjunta. En tot cas els propers mesos es presenten apassionants.

No oblidem que són unes eleccions municipals. Allò prioritari, doncs, són les qüestions de ciutat i com volem que aquesta sigui. El medi ambient, la mobilitat, la solidaritat, les desigualtats socials, l’educació, la sanitat o la cultura són aspectes essencials, com ho són, de fet, en altres ciutats de la Mediterrània i del món. Caldrà veure si amb mà dura i amb poc coneixement, a priori, dels problemes de la ciutat i dels seus barris un pot arribar a l’alcaldia.

Pablo Picasso. Terrats de Barcelona, 1903.