Una mostra reuneix mig centenar d’obres del pintor expressionista alemany Max Beckmann (1884-1950), al CaixaForum de Barcelona. Més que una retrospectiva és una magnífica exposició temàtica dividida en dues parts: bàsicament l’obra alemanya de l’artista (fins al 1937), i la que va fer a l’exili, primer a Amsterdam i després als EEUU.

Expressionista, hem dit. Sí, però sense arribar a pertànyer del tot a aquest moviment. De fet, la seva pintura segueix un camí molt personal i independent. Les experiències que té de la mort quan era ben jove li deixen un senyal inesborrable. Més tard, el col·lapse que li provoca la I Guerra Mundial, un esdeveniment que tant havia de marcar la seva generació.

Durant el conflicte, Beckmann treballa d’infermer en un hospital fins que és evacuat degut a una crisi nerviosa. La violència i la barbàrie deixen una empremta vigorosa en la seva obra, la qual, a grans trets, intenta reflectir la lluita dels individus, en tota la seva complexitat, contra el mal. Tot plegat amb un fort simbolisme, d’una poderosa suggestió, amb escenes impregnades d’inquietud i de tensió. La seva és, doncs, una mena de crònica personal i social, centrada en l’individu.

A la mostra hi podem veure alguns autoretrats, com Autoretrat com a pallasso (1921) o Autoretrat amb la mà alçada (1928). Beckmann cerca, emperò, l’objectivitat; de fet, la pintura l’obliga a ser objectiu. El seu desig és plasmar la realitat: “Per a mi es tracta sempre de captar la màgia de la realitat i de transformar la realitat en pintura(…) Fer visible allò invisible per mitjà de la realitat(…) Això pot semblar una paradoxa, però, certament la realitat és la que forma el misteri essencial de l’ésser”.

L’exposició conté també unes belles natures mortes: Natura morta amb gramòfons i lliris blaus (1924), i Natura morta amb roses grogues (1937), pintada just abans de deixar el país a causa del totalitarisme nazi.

L’obra realitzada a l’exili està estructurada en quatre metàfores que s’han titulat: a) Màscares, un element associat a la pèrdua d’identitat en tant que exiliat (són palpables, per exemple, en algunes pintures que representen el carnaval); b) Babilònia elèctrica, que simbolitza la ciutat moderna com a capital de l’exili; c) El llarg adéu, centrada en l’equivalència entre exili i mort, i d) El mar, metàfora de l’infinit, la seducció i l’estranyesa.

D’aquest període cal destacar El llac a l’hivern (1939), Apol·lo (1942), Comiat (1942), Globus amb molí (1947), Gran natura morta amb escultura negra (1949) o Vestíbul d’hotel (1950). Per a l’artista, el naixement i la mort són l’anvers i el revers d’una mateixa realitat. El mateix dia que acaba la seva emblemàtica obra Els argonautes, mor sobtadament a Nova York, sense haver tornat a trepitjar sòl alemany. Era el 27 de desembre de 1950. Tenia 66 anys.

August Sander. Pintor (Anton Räderscheidt), 1926.

Deixem el CaixaForum i baixem cap a la Rambla barcelonina per contemplar les fotografies d’August Sander (1876-1964), a La Virreina. Hi és exposada una mostra prou àmplia del seu magne projecte Gent del segle XX, on retrata una infinitat de personatges i d’arquetips de l’Alemanya de la primera meitat del segle passat, amb una mescla de penetració i d’imparcialitat: camperols, manobres, agricultors, intel·lectuals, artistes, revolucionaris…

No consta que els dos artistes s’haguessin conegut, però penso que ambdues obres funcionen perfectament com dues cròniques esplèndides del seu temps, d’un temps de setges i de catàstrofes. La bellesa i la humanitat per sobre de l’horror, però també com l’horror forma part de l’ànima humana.

Max Beckmann. Societat, París, 1931.