Vide, en francès, no significa vida, sinó buit. Una vida buida potser no és joiosa, però el buit, sigui dit en la llengua que sigui, pot omplir tota una vida. És més, sense el buit, la vida fora impossible. Però sí, per a molts, la vida continua sent buida. I terrible.

Perquè el buit sigui percebut com quelcom útil i singular, cal renunciar, si més no a una part, al jo, i a vincular-nos més amb la natura?

Lao Tse, a el Llibre del Tao, capítol XI, diu:  “Fem un recipient d’argila; és l’espai buit del seu interior el que ens dona la utilitat”. El buit és absència i vida alhora. Possibilita acollir l’aigua. Només el buit pot acollir.

Les figures primes i solitàries de Giacometti, amb la seva mirada fixa en el buit. És possible el diàleg? Hi ha un desig, potser, però això és tot. Elles mateixes s’han fet més i més estretes per tal les pugui contenir un buit cada vegada més gran. Un buit que les referma en la seva dignitat.

Les Meditacions, de Marc Aureli (segle II), i La consolació de la filosofia, de Boeci (segle V), van ser dues de les obres més llegides durant l’Edat Mitjana (pel reduït nombre de persones que podien llegir, naturalment).

Marc Aureli va escriure les seves reflexions enmig de campanyes militars. Boeci, a la presó, quan ja sabia que havia estat condemnat a mort. Ambdues obres, que amb prou feines superen el centenar de pàgines, són literatura en majúscules. Però, a més, són una prova com l’home s’alça i es redimeix a través de l’art i del pensament, malgrat estigui encadenat per unes circumstàncies externes desfavorables. Les converses d’aquests dos homes amb ells mateixos, esdevenen alhora un diàleg íntim que té lloc a l’interior de cadascun de nosaltres. D’aquí la seva perennitat.

El dolor es fon/com neu de maig,/com si no existís cosa tan freda (Del poema “La flor”, de George Herbert).

Més enllà de les lleis humanes i/o divines, hi ha una ètica, una responsabilitat, pròpia de tot ésser humà (però més accessible a uns que no pas a uns altres), que ni la llei més perfecte podrà superar mai.

Boeci, en la seva obra, tot i ser cristià, no invoca al cristianisme ni fa cap mena de referència a citacions bíbliques. El seu únic consol, com indica el títol, és la filosofia, el saber del seu temps que beu de les fonts clàssiques. O el que és el mateix, el jo i les seves circumstàncies, la natura i la creació del món.

En canvi, a La pesta, obra de mitjans del segle XX, Camus pren partit per la revolta, la lluita contra el sofriment. I va una mica més enllà. La seva lluita és un combat sense Déu i, fins i tot, malgrat Déu. Però això no evita que la novel·la (crònica més ben dit) pugui tenir un sentit metafísic, a part d’un de social. De fet, aquesta ambigüitat es troba en el fons de moltes grans obres, i no només literàries.

Abans que La pesta, Camus pensava titular-la Els presoners. Tots som presoners de la nostra condició. La llibertat, des d’aquest punt de vista, és impossible. Només ens podem alliberar d’aquesta condició amb un acte radical, definitiu: la mort. Tampoc no som lliures d’estar prop de les persones que volem, ja que depèn que aquestes persones també ens vulguin al seu costat.

Hi ha moments, però, que hom sacrifica la llibertat i la felicitat per la solidaritat. Quan Rambert, a La pesta, pot escollir entre marxar de la ciutat i retrobar-se amb el seu amor (de fet havia fet ja tots els tràmits per sortir) o bé quedar-se, tria això últim, ja que “aquesta història ens afecta tots”. Al dolor per la impossibilitat de reunir-se amb el seu amor, voldrà compartir, ara, el sofriment dels empestats.

Per a Camus, allò que caracteritza millor aquesta època és la separació: “Tots van quedar separats de la resta del món, dels seus éssers estimats o dels seus costums. I en aquest retir els que podien fer-ho es van veure forçats a meditar, els altres a viure una vida d’animal acorralat (…) Acabada la pesta, tots els habitants tenen aspecte d’emigrants.” (Carnets, desembre de 1942).

Tot seguit, l’autor intenta respondre a la qüestió “Quin és l’ideal de l’home presoner de la pesta?”. Escriu: “És la honradesa”. Altrament, honestedat. Camus volia expressar per mitjà de la pesta l’ofegament que tots hem patit i l’atmosfera d’amenaça i confinament en què hem viscut.

De bon principi hom espera; al cap d’uns dies o setmanes s’espera menys o gens, i es busca la pau, els moments potser d’una tendresa efímera. Com que el cel és mut, i dels nostres semblants no sempre podem fiar-nos, ens queda tornar a un mateix, i potser també a aquells llibres o a aquella música que ens diuen unes quantes veritats; això sí, amb veu baixa.

“Com viure sense la gràcia?”, es demana Camus. Cal intentar-ho tanmateix, i “fer allò que mai no ha fet el cristianisme: ocupar-se dels condemnats”.

Giovanni Battista Pergolesi va escriure el seu Stabat Mater quan estava reclòs, de forma voluntària, en un monestir franciscà prop de Nàpols. Allà va morir quan només tenia vint-i-sis anys. Des de sempre havia tingut una salut molt fràgil. Escoltant aquesta música no podem oblidar això. És una confessió més, però una confessió que és alhora una oració i un miracle creatiu.

I, malgrat tot, l’amor acaba vencent la pesta, les paraules sàvies sobreviuen la mort.

«Tu seu aquí», que diu l’Amor, i «prova la meva carn.»/ I allí vaig seure i menjar (Del poema “Amor”, de George Herbert).

Simone Weil, una altra escriptora que va prendre partit pels dissortats, inflamada també d’amor, queda fortament impressionada per aquest poema. Era quan Europa patia la barbàrie del feixisme.

L’àtom és gairebé buit. El buit també és amor i carn. El buit és vida.

---

 

 

---

La Nau s’atura una setmana i, si tot va bé, tornarà el proper dijous 16 d’abril. Salut a tothom.