L’obra de Piero, El somni de Constantí, probablement el primer nocturn de l’art occidental, m’evoca Marc Aureli. Però no amb la figura de l’emperador, que dorm a l’interior d’una tenda, hores abans d’abraçar el cristianisme, sinó més aviat amb la del seu escorta, assegut a l’espona del llit. M’hi fa pensar per l’actitud reflexiva i melancòlica, qui sap si la mateixa també amb què el pintor contemplava les seves pròpies creacions.

Veig, doncs, Marc Aureli amb una lassitud i malenconia semblants, consirós i prenent notes, la nit abans d’una de les batalles que va haver de liderar prop del Danubi. Aquests escrits, que apel·len a la tranquil·litat d’esperit, al deure de ser honest o de com estar amb harmonia amb la comunitat, constitueixen les Meditacions, un llibre que encara avui ens acomboia i fascina.

Marc Aureli lloa la sinceritat, la justícia i la moderació. Recomana prescindir del populisme, que cerca l’afalac i l’adulació de les masses, i ser sobri i sensible a la bellesa. Escoltar amb atenció allò que els altres diuen i, en la mesura que puguem, penetrar en l’esperit de qui parla. I acaba dient: “Allò que no és útil a l’eixam, tampoc no és útil a l’abella”. Tot un manual per a vells i nous polítics.

La imatge que encapçala el text és un detall de l’obra de Piero della Francesca, El somni de Constantí, pintat cap al 1460. Us recomano que doneu un cop d’ull a la pintura completa. E.H. Gombrich, a la seva Història de l’art, veu en aquest quadre l’escena d’una obra de teatre, i en remarca un genial tractament de la llum: “La llum no tan sols ajuda a modelar les formes de les figures, sinó que té la mateixa importància que la perspectiva a l’hora de crear la il·lusió de profunditat”.