El periodista i escriptor Jean Daniel, tot recordant Albert Camus, definia l’intel·lectual com aquella persona que s’oposa a l’esperit de l’època. La que en algun moment sap dir no. George Orwell, Nicola Chiaromonte, Germaine Tillion, Simone Weil, René Char, David Rousset o el mateix Camus no només van saber dir no, sinó que la seva reflexió, lúcida i serena, anava acompanyada d’un compromís actiu i obstinat, dirigit contra tota mena de fanatismes. La seva condemna de la violència, especialment la que s’exerceix sobre els innocents, i de la mentida, vinguessin d’on vinguessin, resulta il·lustrativa. Testimonis de camins no fressats i aliens, per tant, a deixar-se endur pel corrent, la seva és una revolta de l’amor i la solidaritat.

Comprendre el món, sí. No per refer-lo ─sens dubte no el podien canviar: en això calia ser realistes─, però sí evitant que s’acabés desfent. En fi, potser es tracta d’un objectiu modest, però alhora valuós: no causar maldat, resistir-se al mal, i obrir noves esferes de llum i de confiança.

Avui molts intel·lectuals estan al servei d’una ideologia, d’un partit, d’un dogma. Es fa difícil ser equànime i honest en aquestes circumstàncies. Cal retrobar, doncs, les condicions que fan de l’intel·lectual un servidor de la veritat i no de la mentida.

La fotografia que encapçala el text és de Harry Gruyaert. Antwerp, Bèlgica, 1988.