Una ciència sense ètica és com un ocell sense ales. Pot moure’s amb més o menys perícia, però no pot volar i, per tant, la seva vida, com la dels seus fills, queda força reduïda.

Durant segles, l’ésser humà ha creat artefactes i ha produït energies que ens han beneficiat, i molt, però també una part no petita d’aquests ginys han esdevingut una amenaça per a la pròpia humanitat i pel planeta en el seu conjunt. O com a mínim hi havia incorporada una ambigüitat: el perill residia en segons quines mans o amb quina finalitat s’utilitzava l’esmentat giny. En el segle XX, arran dels avenços en el camp de l’energia atòmica, hom va ser conscient que, per primer cop a la història, els humans teníem la capacitat de destruir tota la Terra. Actualment, el risc nuclear no ha desaparegut. És més, els experts assenyalen que hem entrat en una època complicada en aquest sentit. Una vegada més, no hem après la lliçó del passat més immediat.

Per altra banda s’hi ha afegit una nova amenaça ─o una oportunitat segons com es miri─: les conseqüències que pot tenir (i que té) la mal anomenada intel·ligència artificial (IA), la qual en els darrers anys ha experimentat un progrés enorme. Però abans de capbussar-nos de ple en el món posthumà que s’albira, hem après a ser humans? Això és fonamental per a un posthumanisme humà i que no defugi la moral. Som conscients que en tota pràctica hi ha d’haver uns límits ètics que són irrenunciables?

No totes les cambres del laberint que hem creat són fosques, certament. Llegim i sentim distòpies de tota mena, com si la IA segueixi un únic relat, però no podem deixar d’admetre que ha fet aportacions positives i que poden ajudar a fer-nos la vida més fàcil en un futur proper. Fa poc hem llegit la notícia segons la qual, gràcies a la intel·ligència artificial, un grup d’investigadors de la Universitat de Pensilvània (EEUU) han trobat molècules en organismes extingits com els mamuts que podrien servir per a fabricar nous antibiòtics. Ressuscitar aquestes molècules permetria tractar humans i salvar vides, assenyalen els experts. També avança l’estudi de la IA aplicada a la nanotecnologia. Investigacions recents apunten que un gran nombre de nanorobots podrien circular pel cos humà en els propers anys amb la capacitat de combatre el càncer, reparar teixits danyats o desfer coàguls. Així mateix la IA també pot ser de gran utilitat en la lluita contra el canvi climàtic. Aquesta nova tecnologia, asseguren els científics, ajudarà a predir millor els desastres naturals i mitigar els efectes de l’escalfament global.

Tot depèn de l´ús que se’n faci, naturalment, i de les intencions que tinguin les persones responsables del seu ús. L’ús de la IA en les guerres ja és notori i reconegut, i no creiem que es dediqui massa temps ni hi ha l’ambició per a promoure uns codis ètics en aquest camp. Com diu Ramon López de Mántaras, expert mundial en IA: “Em preocupa més l’estupidesa humana que no pas la intel·ligència artificial”. Per aquest motiu caldria que en tota activitat humana, però especialment en la ciència, s’aprofundís en el compliment d’uns protocols ètics que permeti frenar possibles amenaces i violacions dels drets humans. Disciplines com la bioètica o la tecnoètica continuaran sent molt necessàries en els propers anys, i objecte d’estudi profunds. Al llarg del segle XX i part del XXI, la política sense escrúpols i el militarisme han fet ús, moltes vegades, de la ciència per a fins no precisament ètics. La pressió damunt dels científics ha estat enorme. Però si després d’Hiroshima i Nagasaki la proliferació i l’ús d’armes nuclears no va anar a més va ser gràcies a l’esforç i a la generositat de moltes persones procedents de camps diversos. Rotblat en fou un exemple.

Joseph (Józef) Rotblat va abandonar el Projecte Manhattan el 1944 quan va saber que els alemanys no construïen la bomba. Fou l’únic científic que va prendre aquesta decisió per una qüestió de consciència, per una qüestió moral. Niels Bohr l’havia inspirat sobre la responsabilitat dels científics. Després de la guerra, Rotblat va estudiar medicina nuclear i va promoure campanyes a favor de la no proliferació nuclear. Amb Bertrand Russell, Albert Einstein i Max Born, entre d’altres, va fundar les conferències Pugwash sobre ciències i assumptes mundials. La seva intenció era aproximar científics de països enfrontats i incidir en els governs per a la recerca de la pau i de la concòrdia mundials. Pensava que els científics havien de tenir un codi de conducta moral, una mena de jurament hipocràtic, que s’havia d’incorporar en les seves investigacions. Rotblat i el Moviment Pugwash van rebre el Premi Nobel de la Pau l’any 1995. 

Avui confiem i desitgem que hi hagin molts més Rotblats que segueixin treballant i orientant el seu coneixement pel camí de la pau, la cooperació i la vida.

La fotografia que encapçala el text és de George Davison (1854-1930).