All posts filed under: PORTADA

Paradisos perduts

  Tahití era un lloc força atractiu per a qui desitjava apartar-se del món. Sobretot si volia fugir, encara que fos per una curta temporada, de tot el que tenia a veure amb el món occidental. Així, no és difícil imaginar-nos la fascinació que devia sentir, per exemple, un artista com Paul Gauguin quan hi va arribar l’any 1891. Tan fort fou l’impacte que s’hi va estar deu anys. Les seves obres són un testimoni fidedigne d’una bellesa que el va corprendre. Però també altres personalitats es van sentir captivades pel seu encant humà i paisatgístic. Aurora Bertrana va escriure un llibre sobre la seva estada a la Polinèsia, a la dècada dels anys 20, i que es publicà amb el títol de Paradisos oceànics. També un altre escriptor català de renom, Josep Maria de Sagarra, amb la seva companya Mercè Devesa, va visitar Tahití als anys 30. De les seves experiències en va néixer un altre llibre que sortiria a la llum més endavant: La ruta blava. Aquests fets són ben coneguts, i em sembla …

Un altre cop aquí, però…

  S’han acabat les vacances, i La Nau reprèn la navegació. Amb dos mesos ja n’hi ha hagut prou. No trobeu? Ho farà, però, amb alguns canvis. S’inaugura una segona etapa en la qual sondejarem noves rutes, cercant altres mirades. Per començar, La Nau portarà una càrrega més simple: un gir cap a la brevetat, optant per l’essencial. A més, deixarem de banda, de moment, els pseudònims-heterònims que havien caracteritzat, en part, la primera etapa. A partir d’ara els articles aniran signats simplement com La Nau. Així mateix, en comptes de dos articles setmanals, habitualment un sobre política i un altre sobre cultura, n’hi haurà un o dos, segons la setmana, i amb una perspectiva diferent. En un tractarem l’actualitat política i cultural alhora; en un altre partirem d’un fet històric concret, d’un personatge o bé d’un llibre, i, literàriament, intentarem trobar o donar pistes sobre aspectes de la vida i la realitat més actuals. D’aquí set dies en tindreu el primer tast. Aquest cop ho farem d’aquesta manera, com s’hagués pogut fer d’una altra. …

La Nau se’n va de vacances

  O el que és el mateix: es queda al port. Durant dos mesos no sortirà a navegar. Atent a la realitat política i cultural, cercant punts d’interès, captivada per un llibre, per una fotografia, per una pintura o per una música, ara toca descansar. A la llunyania ens seguiran acompanyant els nostres autors/es predilectes. Però ara necessitem fer vacances. Més ben dit, necessito fer vacances. A La Nau hi continua havent un sol tripulant, com s’esmenta a l’apartat Qui som? Els noms que signen els articles són pseudònims-heterònims. No sé si existeix una paraula concreta que els pugui definir; de fet, es mouen entre un mot i l’altre. Cada nom amb la seva personalitat i, més o menys, amb el seu estil i amb els seus temes. Evoquen personatges reals i ficticis, però també elements mitològics o de la pròpia Mediterrània. Com heu comprovat, tres dels quatre noms són femenins. Així, la Naia Roig deriva, d’una banda, de les nàiades que, com sabeu, eren les nimfes de l’aigua dolça, lliures i independents, i amants …

Boubat

Els infants també tenen drets

  El proppassat 20 de novembre es va commemorar el Dia Universal dels Drets dels Infants (i dels adolescents). Un bon moment per reflexionar sobre la qüestió (de fet cada dia ho és) i veure què podem fer encara (que és molt). Però sobretot denunciar els escàndols i les violacions que de forma sistemàtica es cometen arreu del món. Uns drets inherents a tota persona humana i que, a més, tenen les seves pròpies particularitats quan atenyen als menors d’edat. El mateix dia de l’any 1989 es va aprovar la Convenció sobre els Drets de l’Infant, a partir d’una altra declaració feta exactament trenta anys abans, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides. Al seu torn, aquesta darrera adaptava per als infants i joves els drets de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada l’any 1948. A la Convenció es va introduir com un dels seus principis bàsics, el dret de tots els nens i les nenes a expressar la seva opinió en els afers del seu interès i que aquesta opinió fos tinguda …

Strand

Una democràcia segrestada

  Si la democràcia espanyola pogués parlar, tindria tot el dret a clamar: “Per què no em puc emancipar? Per què no em deixeu ser lliure i servir a les persones, sobretot les més vulnerables, per sobre de tot?” Quaranta anys després, compartim el seu lament existencial, i condemnem la seva submissió, forçada, als interessos dels més poderosos, corruptes o no, de la societat. No és una qüestió nova, però sí que en els darrers temps els escàndols i les immoralitats s’han fet tan grans que només ens queda compadir-nos de la pobra democràcia espanyola i cridar ben fort: “Prou!”. Recuperem una dita que ja s’ha fet popular: ”El futbol és un esport on juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya”. Bé, si ho apliquem a l’Estat espanyol en concret, podem dir: “La democràcia és un joc d’iguals i sempre guanya la banca”. Això s’ha complert, novament, tot just fa un parell de dies, quan el Tribunal Suprem ha dictat que els clients paguin l’impost de les hipoteques. La banca ha tornat a guanyar, tot …

No passaran!

  Un fantasma recorre mig món. No és el comunisme, sinó el populisme d’extrema dreta. Un fantasma que fa por, certament, encara que vagi a cara descoberta, amb corbata i ben pentinat. Ara s’ha fet amb el poder al Brasil, de la mà del racista, homòfob, masclista i blanquejador de dictadures, Jair Bolsonaro. Però no, no guanyaran. Com és possible que un personatge d’aquestes característiques, amb totes les bestieses que ha dit, ell i el seu equip, hagi captivat tantes ànimes? Bé, com en tot, són diversos els factors. No podem obviar, per una banda, el vot de càstig de diversos segments de la població (no només els més benestants) cap a la figura de Lula Da Silva, ara empresonat, i del seu llegat. Unes polítiques, per cert, que van ajudar a combatre la desigualtat social i a promoure iniciatives per la preservació del medi ambient, i que ara Bolsonaro aprofitarà per tombar-les, com ha fet Trump amb les d’Obama. Bolsonaro ha tingut suports importants: els mercats, l’exèrcit, les esglésies evangèliques… I, per si amb …

Muller

Notes diferents

  A l’Espanya mediàtica i política, com a tot arreu, no tot és blanc o negre. Els matisos són múltiples. També en el tractament que es dona al cas català. Qui fica tots els partits (però també els mitjans de comunicació) espanyols en un mateix sac no s’ajusta a la veritat i comet una temeritat. És el cas d’algunes persones situades en l’independentisme més irredempt. Et diuen que potser sí, les formes són diferents, però que en línies generals no hi ha diferències. Ho creuen del cert, però és una afirmació injusta. Podem, però també el PSOE (si més no, el govern central) no tenen la mateixa visió sobre la qüestió catalana que el PP i C’s, cada cop més instal·lats a la dreta de la dreta, allà on hi ha Vox. Em sembla evident. És cert que els socialistes van ser partícips del 155. Això va provocar decepció i enuig a molta gent, però també sabem que si només hagués estat pels partits diguem-ne conservadors la repressió hauria arribat molt més lluny (TV3, Educació…). Com a …

Jack Leigh

Davant d’un mirall

  Heine, l’escriptor alemany, símbol de la revolució i del “cosmopolitisme encarnat”, va escriure: “No hi ha res de més anguniejant que veure casualment el propi rostre en un mirall a la llum de la lluna”.* No, no cal que l’Estat espanyol i els seus òrgans de poder hagin d’esperar una nit clara per trobar-se davant d’un mirall. A ple dia, fins i tot, veuran en el seu rostre un senyal inequívoc de duresa i d’aversió. L’afabilitat, la justícia i la mesura no semblen ja d’aquest món. Només hi resta un sentiment de revenja, que ha quedat al descobert. Ell mateix, l’Estat, no se sorprèn; també és així. Només que fins ara tot això restava com adormit. Però hi ha més: darrera seu, o al costat mateix, ha aflorat també un franquisme envalentit, i d’altres grupuscles d’extrema dreta. No fan por, però no fan cap gràcia, certament. Fa un any que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són en presó preventiva. En els mesos posteriors hi van entrar els polítics. D’altres, continuen exiliats. Tot plegat és …

Calder

Un nou capítol

  L’1 d’octubre de 2017 va ser una manifestació de desobediència pacífica, un acte de dignitat i de fermesa enfront la humiliació, els exabruptes i, per suposat, els cops de porra. La gent va resistir i va votar, tot i la violència (i molts més que ho van fer precisament per això). Un any després, doncs, era un deure recordar aquella jornada, també les persones empresonades, però sempre amb tarannà positiu, amb respecte i amb confiança, si és possible. Tot va transcórrer, més o menys, com estava previst (amb un nou èxit de participació, per cert), però els incidents violents protagonitzats cap al tard per grupuscles que intentaven entrar al Parlament van acabar afegint una pàtina negra a la ja hora foscant. El dia que hom havia tornat a condemnar la violència policial de fa un any (avalada per Felip VI dos dies després), es va acabar en desordres i enfrontaments, difosos àmpliament per diversos sectors interessats. Aquests es van trobar, de sobte, amb un obsequi gairebé inesperat. Tot plegat, una llàstima. A més ja veníem …

Strand

Un any després…

  Amb el temps la farsa es fa més diàfana. La sensació d’injustícia, naturalment, també. Catalunya no és independent, és cert (entre d’altres motius perquè l’opció encara no és prou majoritària), però tampoc no hi ha independència judicial a l’Estat espanyol. Tal dia com avui de fa un any, amb els escorcolls i detencions a la seu de la conselleria d’Economia, l’Estat inicia una estratègia per escapçar el moviment independentista. Tot s’hi val, fins i tot transgredir la mateixa democràcia. La unitat d’Espanya és sagrada, esclar (ja no es tracta, per tant, de fer política sinó que gairebé estem parlant de religió). Aleshores, policies i jutges s’inventen acusacions falses de violència i de rebel·lió, amb la benedicció del Rei. Fa mesos que diverses persones estan injustament en presó preventiva. És una vergonya i en reclamem la llibertat immediata. Tot i això, hi va haver certa ingenuïtat: és possible. Ara, però, un any després tot és més clar: l’Estat disposa de la força (i la pot utilitzar quan li convingui, com es va veure l’1-0); també …