All posts filed under: PORTADA

Magritte

La mentida contra la política

Published by

  Un periodista té el dret a preguntar a un polític sobre qualsevol qüestió. Lògicament, aquest té el dret a no respondre o bé explicar falòrnies o cercar subterfugis, com tristament passa ben sovint. Però allò inaudit és veure un polític dient a una periodista quines preguntes li hauria de fer. Aquesta és l’opció que va decidir emprendre Albert Rivera a l’entrevista efectuada per Lídia Heredia a TV3. Però això no va ser tot: minuts abans, el líder de Ciutadans havia acusat el canal públic català de mentir i de manipular, sense aportar cap tipus de prova. La professionalitat i el savoir faire de Lídia Heredia van ser el contrapès perfecte del discurs incendiari i penós de Rivera. Però el líder taronja va acabar dient allò que volia dir i que desitjaven sentir els seus seguidors més acèrrims. Una part dels mitjans espanyols òbviament li van riure, un cop més, les gràcies. Què pretén Rivera amb un discurs tan radical? Sempre enfadat amb el món, despotricant ara aquí, ara allà… Amb això vol ampliar la …

Boubat

El mar més de prop

Published by

  S’insisteix molt en l’europeisme (que ja està bé) però poc del sentiment de pertinença a la Mediterrània. Cadascú escull la pàtria que més li agrada o més li convé, i que no sempre coincideix amb les fronteres nacionals. Però després de la infància (en el sentit de Rilke) o de la llengua materna posem per cas, el territori més proper per a molts ciutadans és precisament la Mediterrània. Som fills de la seva història i de la seva diversitat cultural. Per això tot el que s’esdevé a la regió, per bé o per mal, no ens hauria de resultar aliè. Molts fets cabdals de la humanitat han tingut lloc en aquest racó de món o han influenciat en individus procedents d’altres latituds. El mar Mediterrani cabria en una mà si no fos que s’esmuny sempre per entre els dits. S’eixampla per tal de contenir tot el dolor, fruit de la violència i de la indiferència que sovint l’han acompanyat. La felicitat d’uns quants no pot eixugar tantes llàgrimes. Centenars de persones han perdut la …

Ernst Haas

17-A, uns apunts

Published by

  Barcelona, finals d’agost de 2017. He tornat a la Rambla. Cel clar, llum ardent. Excessiu, pel meu gust. No era aquí el dia 17, però sí, estava a la ciutat. De fet, hi era i no hi era. Ara, per on he passat tantes vegades, algunes persones riuen, desborden alegria. És estrany. Però és comprensible. Tot ha de ser com abans, sabent que això és impossible. La vida s’imposa, d’acord, però la mort no s’oblida. D’aquí uns dies, però, els morts seran oblidats, excepte pels seus familiars i amics. No tinc por. No, no és veritat: tinc por, jo que em considero forta i valenta. La violència, la barbàrie i el fanatisme tenen prou poder per anihilar la concòrdia, la pau, la bonhomia. Però, per sort, aquestes paraules sempre resisteixen; altrament, la vida seria insuportable. La cultura i l’educació tampoc no ens salven. Tanmateix, sense elles, el món s’acabaria enfonsant en l’abisme més profund. La llum declina, parlen el silenci i la serenitat, prop de les flors i dels missatges, mentre flamegen les espelmes. …

Tomatsu

El Japó postatòmic: una mirada

Published by

  El sol es va fer trossos, i va caure. El cel, aleshores tan llunyà, també es va desplomar. La llum va créixer tant que va sortir del seu cos. Així que la llum també va morir aquell dia.* Dos dies després, el 8 d’agost de 1945, Albert Camus escrivia al diari Combat: “La civilització mecànica acaba d’assolir el seu darrer grau de salvatgisme. Haurem d’elegir, en un futur més o menys proper, entre el suïcidi col·lectiu i la utilització intel·ligent de les conquestes científiques”. La raó havia donat pas, una vegada més, a l’infern. Però la barbàrie no va acabar aquí, a Hiroshima. L’endemà dia 9, Nagasaki també havia de plorar els seus milers de morts i de ferits. Aquest cop va ser una bomba de plutoni. El món sencer es va estremir. Com cada any, rememorem aquestes tragèdies i volem tenir un record per totes les víctimes. Cal dir-ho clarament: va ser un crim de guerra, del tot injustificable, i que, a més, va quedar impune. La guerra, els bombardejos, en especial les …

Ellen Auerbach

L’hora dels vençuts

Published by

  Ahed Tamimi ha sortit, finalment, de la presó, juntament amb la seva mare. S’hi ha estat vuit mesos, acusada de colpejar un soldat israelià, prop de casa seva. Les imatges van donar la volta al món, i el vídeo es va fer viral. Declarada culpable, va entrar a la garjola sent una jove adolescent palestina; n’ha sortit com un símbol de la lluita contra l’ocupació. Un altre soldat israelià, acusat de matar a trets un palestí, neutralitzat i ferit, uns mesos abans, va acabar complint gairebé el mateix temps de reclusió. La vida de l’altre, amb l’atribut d’enemic, no té cap mena de valor. És un dels drames, encara, dels nostres temps. La violència i l’odi persisteixen. Les ferides són molt profundes. El sofriment continua ben viu. És oportú recordar els següents versos del poeta israelià Iehuda Amikhai: “On va ser ferit?”, i no saps/ si es refereixen a quin lloc del cos/ o a quin lloc del país./ Una bala de vegades travessa/ el cos d’un home i fereix també/ la terra que …

Sempre estimaràs el mar

Published by

  És molt probable que no hagués sentit mai el nom d’aquest poble. Li va caldre consultar un atles per saber que es trobava a la província de Burgos, entre la capital i Miranda de Ebro. Quan hi va arribar, després d’un viatge, suposem, no exempt de dificultats, ja devia saber que Bañuelos de Bureba, així és com es deia, no tenia més de dos-cents habitants i no disposava d’aigua corrent, ni llum, ni gairebé camins per accedir-hi. Era l’any 1934. Antoni Benaiges, mestre de professió i nascut a Mont-Roig del Camp, hi arribava per fer-se càrrec de l’escola del poble. Un repte que afrontava amb molta il-lusió. Seria el responsable de l’educació d’una colla de nens i de nenes que tenien entre 6 i 12 anys. Ben bé a l’entrada de l’exposició, que podem veure al Museu Marítim, a l’edifici de les Drassanes de Barcelona, hi ha una imatge on hi apareix Benaiges amb els seus alumnes. El seu mig somriure contrasta amb una expressió entre expectant i espaordida d’alguns dels infants. És lògic, …

Muntañola Be negre

El Be Negre, un periòdic seriós

Published by

  Un país que té, com a mínim, un Be Negre, és un país avançat. Si aquest Be pot dir allò que vulgui i les autoritats competents no s’hi fiquen, encara que no els agradi allò que diu, podem dir que estem en un país molt avançat. El nostre país, fa molts anys, ja va tenir un Be Negre, que es deia precisament amb aquest nom. Era un setmanari satíric i polític editat a Catalunya i fet en català, en els temps de la Segona República; de fet, gairebé va néixer i va morir amb aquesta (1931-1936), pocs dies abans que es produís el cop d’estat feixista i comencés la Guerra Civil. Si aquest Be, ja sigui en format paper i/o digital, tornés avui a les nostres contrades, podria vagar amb tota llibertat o seria emmordassat? El seu responsable, en Josep Maria Planes, podria seguir fent la seva feina amb tranquil·litat o seria detingut per la guàrdia civil, emmanillat i portat davant del jutge Llarena, el qual, amb tota probabilitat, dictaria presó preventiva? Quin pecat …

Steichen

La terra és verda

Published by

  El món viu un terrible malson. Si res no ho impedeix, encara romandrà entre nosaltres dos anys i mig més. És la democràcia (la seva), ens diuen. Però no deixa de ser frustrant, trist i insuportable. El malson s’anomena Donald Trump i només ha complert la tercera part del seu mandat. Si fos reelegit, el planeta l’hauria de patir quatre anys més. Sí, dic planeta, el nostre estimat i fràgil planeta, perquè avui m’agradaria parlar sobre medi ambient, tot i que les bestieses que ha dit i ha fet aquest individu (amb l’ajuda inestimable dels seus acòlits) són incomptables. Trump, no se n’ha amagat, és un masclista i un racista, però també un egocèntric enemic de l’ecologia i d’un món més sostenible. Fa pocs dies ha dimitit Steve Pruitt, un dels seus fidels escuders. Era el director de l’EPA, les sigles en anglès de l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels EEUU. Però, la veritat és que durant el temps que ha estat al capdavant d’aquest organisme públic (des de febrer de 2017) no …

Kiarostami

La cultura és l’aire que hom respira

Published by

  No podem viure sense cultura. És una necessitat vital. Però no sempre s’ha entès així i no sempre ha estat ben tractada. Més aviat al contrari. Com donar-li, doncs, més valor? Com motivar especialment els joves perquè la cultura, en totes les seves dimensions, sigui un puntal de la seva vida? Cadascú, tanmateix, sigui de la condició que sigui, ha de fer el seu camí lliurement, no hem de forçar els gustos, només faltaria, però sí oferir i facilitar nous camins. Els polítics han de ser els primers que s’ho han de creure, no veient només un rendiment monetari, i menys de manera immediata. En una entrevista a Mundo Diario (29-12-78), Montserrat Roig dona unes certes coordenades com entén ella la cultura. Al llarg del franquisme “fer cultura significava sobreviure. Potser semblava un acte d’heroïcitat, però en realitat era divertit i estimulant”. Hi havia unes màximes que havien ajudat a subsistir : 1) que Franquisme i cultura eren incompatibles; 2) que la cultura no era pas l’acumulació de coneixements sinó l’aire que hom respira; …

Stieglitz

Tracta’m bé (prou violència contra les dones!)

Published by

  Ningú recorda quan va ser aixecat per primer cop. Devia ser en temps prehistòrics. Avui, entre nosaltres, el veiem rovellat, ha perdut vigor. Continua resistint, però sap que, més d’hora que tard, acabarà per terra. I, aleshores, la humanitat haurà fet un pas de gegant. El patriarcat té els dies comptats, així com la seva versió heavy, el masclisme. Per això, cal també desmantellar el capitalisme més salvatge. Hi haurà encara sofriment, no ho podem negar, però la igualtat entre dones i homes serà un fet ben aviat, com a mínim en el nostre entorn més proper. Amb la fi del patriarcat, també les guerres aniran a menys. La venda d’armes caurà en picat, i la feminització, tan de la vida quotidiana com de la geopolítica, farà disminuir les relacions basades en la força per altres sustentades en la cooperació i el pacifisme. No és una boutade. Sincerament ho crec així. No ens amaguem més o fem veure que no va amb nosatres; sortim i resistim. El combat de totes i tots ha de …