All posts filed under: PORTADA

Ernst Haas

17-A, uns apunts

  Barcelona, finals d’agost de 2017. He tornat a la Rambla. Cel clar, llum ardent. Excessiu, pel meu gust. No era aquí el dia 17, però sí, estava a la ciutat. De fet, hi era i no hi era. Ara, per on he passat tantes vegades, algunes persones riuen, desborden alegria. És estrany. Però és comprensible. Tot ha de ser com abans, sabent que això és impossible. La vida s’imposa, d’acord, però la mort no s’oblida. D’aquí uns dies, però, els morts seran oblidats, excepte pels seus familiars i amics. No tinc por. No, no és veritat: tinc por, jo que em considero forta i valenta. La violència, la barbàrie i el fanatisme tenen prou poder per anihilar la concòrdia, la pau, la bonhomia. Però, per sort, aquestes paraules sempre resisteixen; altrament, la vida seria insuportable. La cultura i l’educació tampoc no ens salven. Tanmateix, sense elles, el món s’acabaria enfonsant en l’abisme més profund. La llum declina, parlen el silenci i la serenitat, prop de les flors i dels missatges, mentre flamegen les espelmes. …

Tomatsu

El Japó postatòmic: una mirada

  El sol es va fer trossos, i va caure. El cel, aleshores tan llunyà, també es va desplomar. La llum va créixer tant que va sortir del seu cos. Així que la llum també va morir aquell dia.* Dos dies després, el 8 d’agost de 1945, Albert Camus escrivia al diari Combat: “La civilització mecànica acaba d’assolir el seu darrer grau de salvatgisme. Haurem d’elegir, en un futur més o menys proper, entre el suïcidi col·lectiu i la utilització intel·ligent de les conquestes científiques”. La raó havia donat pas, una vegada més, a l’infern. Però la barbàrie no va acabar aquí, a Hiroshima. L’endemà dia 9, Nagasaki també havia de plorar els seus milers de morts i de ferits. Aquest cop va ser una bomba de plutoni. El món sencer es va estremir. Com cada any, rememorem aquestes tragèdies i volem tenir un record per totes les víctimes. Cal dir-ho clarament: va ser un crim de guerra, del tot injustificable, i que, a més, va quedar impune. La guerra, els bombardejos, en especial les …

Ellen Auerbach

L’hora dels vençuts

  Ahed Tamimi ha sortit, finalment, de la presó, juntament amb la seva mare. S’hi ha estat vuit mesos, acusada de colpejar un soldat israelià, prop de casa seva. Les imatges van donar la volta al món, i el vídeo es va fer viral. Declarada culpable, va entrar a la garjola sent una jove adolescent palestina; n’ha sortit com un símbol de la lluita contra l’ocupació. Un altre soldat israelià, acusat de matar a trets un palestí, neutralitzat i ferit, uns mesos abans, va acabar complint gairebé el mateix temps de reclusió. La vida de l’altre, amb l’atribut d’enemic, no té cap mena de valor. És un dels drames, encara, dels nostres temps. La violència i l’odi persisteixen. Les ferides són molt profundes. El sofriment continua ben viu. És oportú recordar els següents versos del poeta israelià Iehuda Amikhai: “On va ser ferit?”, i no saps/ si es refereixen a quin lloc del cos/ o a quin lloc del país./ Una bala de vegades travessa/ el cos d’un home i fereix també/ la terra que …

Sempre estimaràs el mar

  És molt probable que no hagués sentit mai el nom d’aquest poble. Li va caldre consultar un atles per saber que es trobava a la província de Burgos, entre la capital i Miranda de Ebro. Quan hi va arribar, després d’un viatge, suposem, no exempt de dificultats, ja devia saber que Bañuelos de Bureba, així és com es deia, no tenia més de dos-cents habitants i no disposava d’aigua corrent, ni llum, ni gairebé camins per accedir-hi. Era l’any 1934. Antoni Benaiges, mestre de professió i nascut a Mont-Roig del Camp, hi arribava per fer-se càrrec de l’escola del poble. Un repte que afrontava amb molta il-lusió. Seria el responsable de l’educació d’una colla de nens i de nenes que tenien entre 6 i 12 anys. Ben bé a l’entrada de l’exposició, que podem veure al Museu Marítim, a l’edifici de les Drassanes de Barcelona, hi ha una imatge on hi apareix Benaiges amb els seus alumnes. El seu mig somriure contrasta amb una expressió entre expectant i espaordida d’alguns dels infants. És lògic, …

Muntañola Be negre

El Be Negre, un periòdic seriós

  Un país que té, com a mínim, un Be Negre, és un país avançat. Si aquest Be pot dir allò que vulgui i les autoritats competents no s’hi fiquen, encara que no els agradi allò que diu, podem dir que estem en un país molt avançat. El nostre país, fa molts anys, ja va tenir un Be Negre, que es deia precisament amb aquest nom. Era un setmanari satíric i polític editat a Catalunya i fet en català, en els temps de la Segona República; de fet, gairebé va néixer i va morir amb aquesta (1931-1936), pocs dies abans que es produís el cop d’estat feixista i comencés la Guerra Civil. Si aquest Be, ja sigui en format paper i/o digital, tornés avui a les nostres contrades, podria vagar amb tota llibertat o seria emmordassat? El seu responsable, en Josep Maria Planes, podria seguir fent la seva feina amb tranquil·litat o seria detingut per la guàrdia civil, emmanillat i portat davant del jutge Llarena, el qual, amb tota probabilitat, dictaria presó preventiva? Quin pecat …

Steichen

La terra és verda

  El món viu un terrible malson. Si res no ho impedeix, encara romandrà entre nosaltres dos anys i mig més. És la democràcia (la seva), ens diuen. Però no deixa de ser frustrant, trist i insuportable. El malson s’anomena Donald Trump i només ha complert la tercera part del seu mandat. Si fos reelegit, el planeta l’hauria de patir quatre anys més. Sí, dic planeta, el nostre estimat i fràgil planeta, perquè avui m’agradaria parlar sobre medi ambient, tot i que les bestieses que ha dit i ha fet aquest individu (amb l’ajuda inestimable dels seus acòlits) són incomptables. Trump, no se n’ha amagat, és un masclista i un racista, però també un egocèntric enemic de l’ecologia i d’un món més sostenible. Fa pocs dies ha dimitit Steve Pruitt, un dels seus fidels escuders. Era el director de l’EPA, les sigles en anglès de l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels EEUU. Però, la veritat és que durant el temps que ha estat al capdavant d’aquest organisme públic (des de febrer de 2017) no …

Kiarostami

La cultura és l’aire que hom respira

  No podem viure sense cultura. És una necessitat vital. Però no sempre s’ha entès així i no sempre ha estat ben tractada. Més aviat al contrari. Com donar-li, doncs, més valor? Com motivar especialment els joves perquè la cultura, en totes les seves dimensions, sigui un puntal de la seva vida? Cadascú, tanmateix, sigui de la condició que sigui, ha de fer el seu camí lliurement, no hem de forçar els gustos, només faltaria, però sí oferir i facilitar nous camins. Els polítics han de ser els primers que s’ho han de creure, no veient només un rendiment monetari, i menys de manera immediata. En una entrevista a Mundo Diario (29-12-78), Montserrat Roig dona unes certes coordenades com entén ella la cultura. Al llarg del franquisme “fer cultura significava sobreviure. Potser semblava un acte d’heroïcitat, però en realitat era divertit i estimulant”. Hi havia unes màximes que havien ajudat a subsistir : 1) que Franquisme i cultura eren incompatibles; 2) que la cultura no era pas l’acumulació de coneixements sinó l’aire que hom respira; …

Stieglitz

Tracta’m bé (prou violència contra les dones!)

  Ningú recorda quan va ser aixecat per primer cop. Devia ser en temps prehistòrics. Avui, entre nosaltres, el veiem rovellat, ha perdut vigor. Continua resistint, però sap que, més d’hora que tard, acabarà per terra. I, aleshores, la humanitat haurà fet un pas de gegant. El patriarcat té els dies comptats, així com la seva versió heavy, el masclisme. Per això, cal també desmantellar el capitalisme més salvatge. Hi haurà encara sofriment, no ho podem negar, però la igualtat entre dones i homes serà un fet ben aviat, com a mínim en el nostre entorn més proper. Amb la fi del patriarcat, també les guerres aniran a menys. La venda d’armes caurà en picat, i la feminització, tan de la vida quotidiana com de la geopolítica, farà disminuir les relacions basades en la força per altres sustentades en la cooperació i el pacifisme. No és una boutade. Sincerament ho crec així. No ens amaguem més o fem veure que no va amb nosatres; sortim i resistim. El combat de totes i tots ha de …

Nicolas de Staël.

Europa i l’acollida de refugiats

  Com tothom sap, els murs immaterials són més difícils de fer caure que no els que estan fets de pedra o de ciment. No dic que aquests darrers no siguin perniciosos, ni que no puguin fer mal. Tenim ben a prop un cas especialment dramàtic: la tanca de Melilla, amb els seus filferros de pues. Tot plegat és impropi d’una societat civilitzada. Les barreres invisibles atenyen, però, a la part més profunda de les nostres ments, i això sí que és més difícil d’escapçar. Quan un govern nega l’ajuda humanitària o el dret a acollir envia un missatge humanament preocupant, tot i fer feliç, naturalment, als seus acòlits. És propi dels anomenats moviments populistes i/o extremistes oferir solucions simples a problemes complexos. És ben cert que no resolen ni de bon tros la qüestió, però acaben guanyen un grapat de vots; això sí, fent demagògia i incitant a la por i a l’odi. Així que cal anar amb compte quan es tracta d’apel-lar de forma miserable a la part més ombrívola de l’ésser humà. …

Fotografia de Karl Struss.

La Nau ja és aquí!

  La Nau lleva àncores i es posa en marxa. Ho fa a poc a poc, amb atenció i precisió. Mirar no és veure. Porta una càrrega modesta, lleugera. El viatge s’albira fascinant, també incert; la mar és plena d’incògnites. Pel camí es trobarà milers d’illes, tantes com històries humanes hi ha. Té la seva lògica; la realitat és multiforme, insegura, canviant. La Nau no es deixarà guiar per ningú ni per cap ideologia concreta; és una publicació independent i aliena a interessos econòmics i polítics. Tampoc no pretén ser guia de ningú. Això no vol dir que no pugui tenir les seves idees, sempre dins la radicalitat democràtica. No defugirà la subjectivitat, d’altra banda imprescindible en un periodisme que vol tenir una mirada pròpia. El vagareig el farà amb tota llibertat i determinació, però amb responsabilitat i respecte envers totes les idees, sempre que no atemptin contra els drets humans i el medi ambient. La Nau és un mitjà senzill, sense ànim de lucre. No té publicitat ni subvenció de cap mena. Anirem a …