Ahed Tamimi ha sortit, finalment, de la presó, juntament amb la seva mare. S’hi ha estat vuit mesos, acusada de colpejar un soldat israelià, prop de casa seva. Les imatges van donar la volta al món, i el vídeo es va fer viral. Declarada culpable, va entrar a la garjola sent una jove adolescent palestina; n’ha sortit com un símbol de la lluita contra l’ocupació. Un altre soldat israelià, acusat de matar a trets un palestí, neutralitzat i ferit, uns mesos abans, va acabar complint gairebé el mateix temps de reclusió. La vida de l’altre, amb l’atribut d’enemic, no té cap mena de valor. És un dels drames, encara, dels nostres temps.

La violència i l’odi persisteixen. Les ferides són molt profundes. El sofriment continua ben viu. És oportú recordar els següents versos del poeta israelià Iehuda Amikhai:

“On va ser ferit?”, i no saps/ si es refereixen a quin lloc del cos/ o a quin lloc del país./ Una bala de vegades travessa/ el cos d’un home i fereix també/ la terra que el sostenia*.

La política nacionalista bel·ligerant que impera en els dos bàndols enfrontats és un llast massa feixuc perquè el conflicte pugui abraçar camins de pau. Hi ha hagut elements esperançadors quan han governat partits progressistes que apostaven per la pau. Ara, de fet ja fa uns anys, la dreta més radical és la que marca l’agenda política, sobretot a Israel. La darrera llei que ha aprovat la Knesset consagra el país com una nació-estat jueva, és a dir, reforça encara més la identitat jueva, acció que ha estat molt ben rebuda pels sectors més nacionalistes i religiosos de la societat. Amb aquesta mesura la llengua àrab deixa de ser oficial (això que els àrabs són el 20% de la població), a banda d’altres mesures discriminatòries. Per exemple, s’encoratja encara més la política d’assentaments jueus. Moltes més persones se sentiran exiliades en la seva pròpia terra.

Ningú no pot escamotejar, així com així, les cultures que han marcat la regió: l’hel-lènica, la jueva, l’arabo-musulmana o la cristiana. A molts, això, més que riquesa, un senyal d’admiració i d’orgull, els sembla una incomoditat i una debilitat. Com afirmava el poeta palestí Mahmud Darwix encertadament: “No comparteixo les identitats que es construeixen sobre la negació de l’altre, sobre la monopolització: de la terra, de la memòria i fins i tot de Déu”. (Entrevista concedida al suplement Cultura del diari Avui, 5-5-2005). El fanatisme, vingui d’on vingui, no pot tenir cabuda en un projecte de pau i de respecte.

Netanyahu sap que té el suport de Trump i d’altres governs populistes i extremistes europeus. La mà dura, pensa, fa guanyar vots, però a curt i a mitjà termini allò que ens cal és la visió àmplia i humanista d’un veritable estadista; una persona o persones amb coratge polític, voluntat de pau i de justícia i amb la capacitat d’estendre la mà a l’adversari el temps que sigui necessari.

Així mateix, què se n’ha fet de l’esquerra israeliana? El laborisme ha quedat diluït, i Meretz continua sent un partit minoritari. En una societat militaritzada i fortament nacionalista, moviments pacifistes d’antuvi importants com Pau Ara són ara testimonials. Només la tasca de reconciliació i entesa endegada ja fa temps per figures de renom com els músics Daniel Barenboim i Noa o els escriptors David Grossman i Amos Oz aporten una mica de llum, malgrat ser veus aïllades clamant en el desert. Tot i així, qualsevol sacsejada en un sentit positiu per canviar l’statu quo resulta imprescindible.

Ahed Tamimi, en primer pla, en una manifestació de 2016.

Els palestins haurien també de condemnar qualsevol temptativa violenta i armada, sobretot per part d’organitzacions com Hamàs. És urgent construir un futur millor, amb determinació i optimisme, malgrat la duresa i la injustícia de les condicions de vida actuals. Ahed Tamimi pot continuar tenint un paper important en l’acció social i també, qui sap, en la política. Cal lluitar, més que mai, a favor de la paraula i del diàleg i tenir la convicció que la plena convivència és possible.

En aquest sentit, l’educació, un cop més, té una importància vital: si no es desitja fer més profunda la ferida, cal instruir en la sensibilitat i promoure activitats per rebaixar i neutralitzar els odis atàvics. Les societats del Pròxim Orient i del món sencer ho agrairan. Altrament, una altra generació viurà immersa en la disputa, en la violència i en el desànim.

Un funeral a la muntanya de Sió: el taüt/ carregat a les espatlles es balanceja com un bri de palla/ en una processó de formigues negres./ La bossa de mà negra de la vídua resplendeix/ al sol de mitja tarda. Tu, Pare nostre,/ Rei nostre, que no ve a nosaltres el vostre regne.*

El regne només serà possible a la terra, amb l’esforç de dones i homes de tota condició. Tal vegada, aquest regne només consisteix , i ja és molt, a viure amb dignitat i justícia, amb les necessitats bàsiques cobertes. Ara és l’hora. Fem-ho possible.

*Clavats a la carn del món. Iehuda Amikhai. Traducció de l’hebreu de Manuel Forcano. Editorial Proa, 2001. Els Poemes de Jerusalem (dels quals n’hem reproduït el 6 i el 17) formen part de Darrera tot això s’amaga una gran felicitat, obra de l’any 1974.

Ellen (Rosenberg) Auerbach. Esglaons. Tel Aviv, mitjans dels anys 30.