Month: Mai de 2020

Excloure

  Llibre profund, de tast lent. Millor, doncs, glop a glop, i amb veu alta, com si recitéssim un poema. Pensaments a la vora de la llum d’una espelma: són llum, ja. De sobte, una flama més intensa, gairebé com un llampec: La vida s’escriu amb la saba dels nostres arbres. La mort es llegeix en les seves fulles esgrogueïdes. La vida i la mort també es poden llegir en una espelma. Al cap i a la fi, les formes de les fulles de molts arbres les veiem en una flama, com breus fotogrames. A més, la fulla i la flama, s’estremeixen de manera semblant amb el vent, i amb el pas del temps. Llegeixo que Edmond Jabès, el seu autor, és l’escriptor de l’exili, del desarrelament, del desert, de la paraula, del traç i del silenci, de la tradició jueva del llibre. Per primera vegada s’ha traduït una obra seva al català, El llibre de l’hospitalitat*. L’odi és clausura. Filferros espinosos. La fraternitat, una mirada; l’hospitalitat, una mà. Si apartem la mirada, difícilment donarem …

Abdera

  Abdera fa molt de temps que va deixar d’existir. Del segle V a.c., per exemple, només en queden unes quantes ruïnes. El temps i l’home en són responsables. Les úniques coses que no s’han mogut i s’han conservat intactes són el mar, la llum i el vent. A Abdera, polis situada a la costa de Tràcia, hi va néixer un dels grans savis de la humanitat. No sembla exagerat afirmar que gairebé tota l’enciclopèdia del saber d’aquella època estava concentrada en la seva persona. El seu nom: Demòcrit. Va escriure nombrosos llibres, sobre temes d’allò més diversos. Però, com la seva ciutat, no se n’ha conservat pràcticament res, només alguns fragments i testimonis de filòsofs posteriors. El mateix Aristòtil en parla, encara que només sigui per refutar les seves teories. Les pedres que resten, les pedres que canvien de lloc, les pedres que marxen i vénen. Temps de les pedres mogudes pel temps, pels homes i pel vent. Però també poden prendre un altre significat: Primer va ser el temps de les plantes, després …

Espera

  És recomanable avançar amb passos curts i segurs, que no fent-ho amb una gran camallada i trobar-se de cop amb el camí barrat. L’atzucac equivaldria a una nova clatellada, més profunda que la primera i, en conseqüència, un nou confinament, amb tot el que implica de desànim i frustració. Xino-xano, doncs. Apel·lem a la responsabilitat i a la consciència individual. No només per la protecció i la cura d’un mateix, sinó també tenint present els altres, en especial les persones més vulnerables. I, tanmateix, hi ha un desig de tocar-se, d’abraçar-se… Mentre, podem anat temptejant una forma de vida alternativa, en què el seny, la mesura i un consum responsable siguin factors a tenir més en compte. Més que una possibilitat, és una necessitat vital i urgent. Aturem el món, o serà el món, enfollit per tota mena d’estímuls dissonants, el que ens arrossegarà a l’abisme. A la Terra li convé que el món deixi de rodar tan de pressa. Aturem, una mica, el temps, i comprimim, una mica, l’espai. Fem una pausa i …

Exilis

  En un sentit figurat, o no, gairebé tots ens hem sentit exiliats algun cop. Recentment aquesta sensació s’ha accentuat fins uns límits que no hauríem pogut imaginar. Poc o molt ens hem sentit estranys a la situació, al lloc, per familiar que fos, o hem estat lluny de la persona estimada. Però el drama, com podeu suposar, no ha acabat aquí per a moltes persones, quan en no pocs casos aquest ésser estimat, sense poder abraçar-lo ni tan sols acomiadar-lo, ha acabat morint. Però si sentim o veiem escrit exili, o millor, l’exili, és clar a quin fenomen o a quina situació concreta l’associem. Reprenent el magnífic llibre de memòries de Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana, cal que apuntem ni que siguin quatre notes sobre la darrera etapa del seu periple i, de fet, del sofert per centenars de milers de catalans més: la sortida del país i el començament d’una vida incerta. Un dels darrers racons on van poder ser acollides diverses persones refugiades (entre elles destacats polítics …