No recordo quan va ser l’últim cop que va ploure intensament, la delícia de sentir com les gotes crepiten embogides contra els vidres o les llambordes del carrer. I així durant hores o, potser, dies ─tot i que això ja és més rar─. Tenim tantes ganes de tornar-ho a viure! L’aigua és un do de la Natura, un dels més preuats: “Quan el déu de la pluja deixa de plorar tot es torna trist, macilent, apagat. Els verds es moren aviat i la terra s’esquerda com si se la mengés la lepra”, escrivia fa quaranta anys el periodista Manuel Ibáñez Escofet en un magnífic article*. Hem inventat moltes coses, però restem units a les ofrenes essencials que brollen de la Natura. Abans, quan no hi havia rentadores ni rentaplats ni agricultura intensiva, poques dutxes o zero camps de golf, hom no consumia tanta aigua. Hi havia, potser, una veneració més gran per l’aigua. No es tracta, però, d’enaltir o mitificar el passat; el progrés ha tingut coses positives i, és clar, hem guanyat en qualitat …

L’orgull, l’ambició o, fins i tot, la malícia dels homes no té límits: “Res del que hi ha sobre la Terra quedarà sense ser perseguit, incomodat o fet malbé”, profetitzava fa més de cinc segles Leonardo da Vinci. Els seus dibuixos sobre diluvis i catàstrofes naturals permeten aprofundir en aquesta visió pessimista sobre el futur. El dolor que un ésser humà pot infringir a un altre ésser humà, fins a provocar-li la mort, és un acte que ens segueix colpint. Ho veiem cada dia, i no només en els conflictes bèl·lics. Però el món ho oblida ràpidament, si no és que la indiferència ja ha fet la seva comesa: estendre’s com una riuada per tota la vall, cada vegada amb més força i amplitud. Als governs ─hipòcrites i miserables en molts casos─, els mouen interessos més sucosos, ja siguin econòmics o patriòtics, sense tenir una visió global pel bé comú. “Sovint comet injustícia aquell qui no fa res, no solament aquell qui fa alguna cosa”, havia escrit Marc Aureli. Tanmateix, les espurnes de bondat, la …