Quan surto del Santa Mònica, podria pujar Rambla amunt. Però, com sempre, el riu va ple i temo ofegar-me. No sóc enemiga de les multituds, però si haig de ser-ne part, m’agrada moure’m sola i amb la màxima llibertat. També poder captar amb més claredat els rostres de les persones que passen pel meu costat. Així que, com que no em ve d’una hora ni de dues, giro a la dreta i em dirigeixo fins al port. És cert, no em trobaré del tot un desert, però sé que quan arribi al bulliciós Moll de les Drassanes, tombaré a l’esquerra, on m’esperarà el Moll de la Fusta, d’aigües més tranquil·les. I, esclar, retrobaré la mar, alguns poetes i alguns records. Quan tinc la mar només a uns deu metres, passat ja Colom, esperava que em rebria la salabror. En comptes d’això m’envolta el flaire dels hot dogs, mesclat amb un regust de gasoil. Quan trepitjo el Moll de la Fusta, l’olor ja és diferent; els narius es dilaten. Ho he agraït. Cada vegada que …