Month: Setembre de 2018

Comença la cursa

Published by

  Barcelona és una peça cobejada per tothom. Queden encara vuit mesos perquè es celebrin les municipals i ja ha començat la ‘batalla’ per la capital. L’aterratge de Manuel Valls, tot i que ja era força previsible, ha provocat una certa agitació en les altres formacions. A ERC, Ernest Maragall serà amb tota probabilitat el candidat, en substitució d’Alfred Bosch. Ningú no nega el pes polític i l’experiència de l’actual conseller d’Exteriors, però aquest canvi ens hauria de fer reflexionar sobre el valor que donem a les primàries i al mandat dels militants, tot i les situacions imprevistes que puguin donar-se en el tauler polític. Per altra banda, no és cap secret que hi ha sectors de la comunicació i de l’economia, força influents, que consideren Ada Colau i els comuns un fre als seus interessos. Així que les elits econòmiques, buscant i buscant, han trobat en Valls un aliat. O això sembla. I aquest es deixa estimar. A França, la seva carrera política sembla que ja no donava per més. Ara, la seva ambició …

Lange

Com l’ull d’una sirena

Published by

  La història és ben coneguda. Som a l’abril de 1960. Un escriptor nord-americà famós arriba a la Costa Brava i s’instal·la a Palamós. Desitja un lloc tranquil per escriure. Està immers en una obra basada en fets reals que fa mesos que el té obsedit. Al cap de pocs dies d’arribar-hi, descriu, en una carta, la seva nova llar: “Això és un poble de pescadors, l’aigua és tan clara i blava com l’ull d’una sirena”. I a continuació: “Em llevo d’hora perquè els pescadors surten a les cinc de la matinada i fan tant de soroll que ni Rip Van Wikle podria dormir. Tot això em va perfecte per treballar”. Truman Capote, aquest és el seu nom, havia arribat amb el seu company, Jack Dunphy, i amb un vell buldog. A Palamós hi romandrà un total de divuit mesos, entre els anys 1960 i 1962. Una placa al centre de la població recorda la seva estada en una casa de la platja de la Catifa. També es va allotjar a l’Hotel Trias i en …

Strand

Un any després…

Published by

  Amb el temps la farsa es fa més diàfana. La sensació d’injustícia, naturalment, també. Catalunya no és independent, és cert (entre d’altres motius perquè l’opció encara no és prou majoritària), però tampoc no hi ha independència judicial a l’Estat espanyol. Tal dia com avui de fa un any, amb els escorcolls i detencions a la seu de la conselleria d’Economia, l’Estat inicia una estratègia per escapçar el moviment independentista. Tot s’hi val, fins i tot transgredir la mateixa democràcia. La unitat d’Espanya és sagrada, esclar (ja no es tracta, per tant, de fer política sinó que gairebé estem parlant de religió). Aleshores, policies i jutges s’inventen acusacions falses de violència i de rebel·lió, amb la benedicció del Rei. Fa mesos que diverses persones estan injustament en presó preventiva. És una vergonya i en reclamem la llibertat immediata. Tot i això, hi va haver certa ingenuïtat: és possible. Ara, però, un any després tot és més clar: l’Estat disposa de la força (i la pot utilitzar quan li convingui, com es va veure l’1-0); també …

Casas

Costums d’ahir i d’avui

Published by

  Robert Robert (1830-1873). Us sona? Una mica sí, oi? Bé, ja sabem que som un país que no sol tractar massa bé algunes de les seves figures. Si més no, tenim una certa tendència a l’oblit i a la indiferència. Potser això s’explica, en part, a causa d’alguns avatars històrics especialment cruents que hem hagut de patir. Així, és normal que per certs règims i corrents el personatge en qüestió, proper a idees liberals i republicanes, i partícip de revolucions, no els despertés massa simpaties. Robert Robert va reeixir, sobretot, en el periodisme i en la literatura. Fou un dels fundadors del periodisme modern en llengua catalana. Ho va aconseguir amb una obra molt breu, com veurem, però n’hi va haver prou perquè contribuís a vigoritzar també la prosa en català. Orfe de pare als sis anys, va ser aprenent de joier durant un temps. Decantat més tard envers el periodisme, va viure la bohèmia del Madrid de mitjans de segle XIX. Allà, publica a diversos periòdics i participa activament a la revolució de …

Magritte

La mentida contra la política

Published by

  Un periodista té el dret a preguntar a un polític sobre qualsevol qüestió. Lògicament, aquest té el dret a no respondre o bé explicar falòrnies o cercar subterfugis, com tristament passa ben sovint. Però allò inaudit és veure un polític dient a una periodista quines preguntes li hauria de fer. Aquesta és l’opció que va decidir emprendre Albert Rivera a l’entrevista efectuada per Lídia Heredia a TV3. Però això no va ser tot: minuts abans, el líder de Ciutadans havia acusat el canal públic català de mentir i de manipular, sense aportar cap tipus de prova. La professionalitat i el savoir faire de Lídia Heredia van ser el contrapès perfecte del discurs incendiari i penós de Rivera. Però el líder taronja va acabar dient allò que volia dir i que desitjaven sentir els seus seguidors més acèrrims. Una part dels mitjans espanyols òbviament li van riure, un cop més, les gràcies. Què pretén Rivera amb un discurs tan radical? Sempre enfadat amb el món, despotricant ara aquí, ara allà… Amb això vol ampliar la …

Descobrir cultura

Published by

  Barcelona és un bosc tan espès que sovint costa distingir i conèixer els seus propis arbres. Més encara els que estan repartits arreu del país. Ens estem referint als museus i centres culturals, els quals amaguen tresors en bona part encara desconeguts per una gran part dels ciutadans. Posem uns quants exemples: el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu Episcopal de Vic o la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. N’hi ha molts més, naturalment, però avui ens aturarem justament en aquest darrer, inaugurat fa quinze anys. Caldes d’Estrac, o Caldetes com se la coneix popularment. Situada arran de mar, a tres quarts d’hora en tren de Barcelona, fou una vila d’estiueig important, coneguda pels  banys termals, ja des de la segona meitat del segle XIX, però sobretot durant el primer quart del XX. Conserva alguns edificis modernistes, però tampoc no va sortir indemne de la febre constructora dels anys 60 i 70, com tantes altres poblacions de la malmesa costa catalana. Quan arribes a l’estació de tren per primera vegada …

Boubat

El mar més de prop

Published by

  S’insisteix molt en l’europeisme (que ja està bé) però poc del sentiment de pertinença a la Mediterrània. Cadascú escull la pàtria que més li agrada o més li convé, i que no sempre coincideix amb les fronteres nacionals. Però després de la infància (en el sentit de Rilke) o de la llengua materna posem per cas, el territori més proper per a molts ciutadans és precisament la Mediterrània. Som fills de la seva història i de la seva diversitat cultural. Per això tot el que s’esdevé a la regió, per bé o per mal, no ens hauria de resultar aliè. Molts fets cabdals de la humanitat han tingut lloc en aquest racó de món o han influenciat en individus procedents d’altres latituds. El mar Mediterrani cabria en una mà si no fos que s’esmuny sempre per entre els dits. S’eixampla per tal de contenir tot el dolor, fruit de la violència i de la indiferència que sovint l’han acompanyat. La felicitat d’uns quants no pot eixugar tantes llàgrimes. Centenars de persones han perdut la …

Una democràcia tímida

Published by

  Exhumaran Franco (ja era hora), però el franquisme hi continuarà sent. Una vergonya per a la democràcia, i ja fa més de quaranta anys que dura. Posem uns quants exemples: l’existència d’una fundació que enalteix la figura del dictador, carrers dedicats a personatges infames del règim o proclames d’una extrema dreta cada cop més envalentida. A més, diversos militars a la reserva han signat fa poques setmanes un manifest lloant la dictadura criminal. Torturadors i altres botxins no han passat mai comptes amb la justícia. L’herència del franquisme es percep també en algunes grans empreses espanyoles, en el vessant més conservador de la judicatura o en la mateixa monarquia. És com si a la Transició només se li hagués permès dibuixar una única capa de vernís democràtic; els fonaments no havien de ser alterats. En tots aquests anys no hi ha hagut reparació per a les víctimes ni s’han anul-lat els judicis sumaríssims del franquisme. Millor no obrir ferides, diuen alguns. És una venjança, afegeixen uns altres. No: és una qüestió de justícia. Un …