Barcelona és un bosc tan espès que sovint costa distingir i conèixer els seus propis arbres. Més encara els que estan repartits arreu del país. Ens estem referint als museus i centres culturals, els quals amaguen tresors en bona part encara desconeguts per una gran part dels ciutadans. Posem uns quants exemples: el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu Episcopal de Vic o la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. N’hi ha molts més, naturalment, però avui ens aturarem justament en aquest darrer, inaugurat fa quinze anys.

Caldes d’Estrac, o Caldetes com se la coneix popularment. Situada arran de mar, a tres quarts d’hora en tren de Barcelona, fou una vila d’estiueig important, coneguda pels  banys termals, ja des de la segona meitat del segle XIX, però sobretot durant el primer quart del XX. Conserva alguns edificis modernistes, però tampoc no va sortir indemne de la febre constructora dels anys 60 i 70, com tantes altres poblacions de la malmesa costa catalana.

Quan arribes a l’estació de tren per primera vegada et sorprèn que estigui coberta. Però no per una teulada sinó per una estructura de formigó gegantina. Sobre d’ella s’hi estén una via força transitada de vehicles. Quan sortim, però, l’espectacle canvia; ens trobem uns carrers que s’enfilen amunt i que ens portaran al centre històric de la població. Retrobarem, aleshores, llocs magnífics i vistes sensacionals, sobretot des del parc de can Muntanyà, situat a la falda sud del Puig Castellar.

Abans de pujar-hi, però, ens aturem en un lloc distintiu de la població: la Fundació Palau, la qual disposa del fons del poeta i assagista Josep Palau i Fabre (1917-2008) i del seu pare. Fins al setembre vam poder veure una selecció d’obres de Miquel Barceló en motiu de la celebració de l’any Palau i Fabre, amb peces com Le vent (1999) o Peul amb camares de Bru (2000). El museu alberga altres obres del mateix Barceló, de Le Corbusier (Le chute de Barcelona, 1960), de Calder (Humanité) o de Perejaume (Els luxes de la metàfora, 1985; Tres poemes, 1979; Crepuscle, 1980). D’aquest últim, el poeta en va escriure: “Tot l’esforç de Perejaume sembla dirigit a reconquerir la terra en la seva totalitat i en la seva virginitat, en la seva integritat primigènia”.

Palau i Fabre fou un dels màxims experts en Picasso. Un ampli espai acull la magnífica col·lecció picassiana de l’escriptor, sobretot diverses obres primerenques del geni malagueny. Però Palau també fou un home d’un fort compromís cívic i polític. Va promoure un manifest contra l’entrada de l’Espanya franquista a la ONU i que van signar personalitats com Camus, Sartre, René Char, Carlo Levi, Ignázio Silone, André Breton, André Gide, John Dos Passos, Thomas Mann… Creien que aquesta acceptació només servia per a consolidar el règim dictatorial. El manifest, amb data 3 maig de 1949, el podem contemplar de ben a prop. L’art contingut allí ens segueix impressionant: Tàpies, Manolo Hugué, Pau Gargallo i Joan Miró (Le Lézard amoreaux, 1948).

Abans de deixar Caldes, fem un breu tomb pel Passeig dels Anglesos, situat entre la via del tren i el mar, un lloc encara que ens permet imaginar com devia ser en l’època daurada. Jacint Verdaguer, Apel·les Mestres o Joan Maragall van passar algunes temporades a Caldetes. Aquest darrer hi va escriure Nausica durant les seves estades estiuenques. També hi van estiuejar Eugeni d’Ors o Francesc Pujols.

Així, avui, hem fet dues descobertes significatives (val més tard que mai): la Fundació Palau i Caldetes mateix. Més d’hora que tard hi tornarem!

Palau i Fabre, a Llançà. Fotografia A. Altés. Arxiu Fundació Palau.