Si realment som una democràcia liberal la llibertat d’expressió i l’humor no haurien de tenir (quasi) cap límit. Fer burla contra determinades creences, imatges divines, idees o individus, encara que sigui a través d’un mitjà de comunicació públic, no hauria d’estar penalitzat. El dret a la irreverència, a l’ofensa i, fins i tot, a la blasfèmia, hauria d’estar garantit, encara que no ens agradi allò que veiem o ho considerem de mal gust o inadequat. En tot cas, aquest quasi o gairebé, mirarem d’aprofundir-hi més endavant; sabem que la línia que separa una cosa d’una altra pot ser a vegades extremadament prima. Tot plegat ve a tomb de la darrera polèmica sobre la paròdia d’una figura religiosa en un programa de TV3. Alguns s’han sentit atacats; aquest humor els pot semblar més o menys barroer, poc intel·ligent, però no podem privar el dret a fer mofa, ja sigui de la Verge del Rocío, de la Moreneta o d’algun altre símbol sagrat. No pensem que això pugui atemptar contra el sentiment religiós o íntim de cadascú. …

Václav Havel(1), l’any 1989, alertava del caràcter ambigu de la paraula, i com “al costat d’una paraula que estimula les persones amb la seva llibertat i veracitat n’hi ha una altra que hipnotitza i fanatitza”. Una reflexió que pren encara més transcendència avui amb les xarxes socials i amb l’auge de discursos ultres. A més, l’excés d’informació, ens porta, paradoxalment, a una certa paràlisi i incomunicació. Costa distingir a vegades les paraules honestes al servei de la veritat del llenguatge virulent, al servei de la difamació i la mentida, sovint generosament finançat, i que utilitza tota mena d’estratègies per fer-se sentir . Com podem fer front als discursos d’odi en què sovinteja aquesta paraula “perillosa, mortal”? No podem deixar de reconèixer, en primer lloc, una sensació d’impotència i desolació. Però la pura resignació és una derrota. Cal no abaixar el cap: altrament perdrien la llibertat d’expressió i la democràcia. Aleshores, abans d’escriure o propagar res, potser hauríem de preguntar-nos si contribuïm a la veritat, al respecte i al bon ús de les paraules. La crítica …

L’estat espanyol és un despropòsit. Precisem-ho bé, però. No em refereixo a l’Espanya de la gent honesta i treballadora, naturalment, o a les coses que funcionen bé. Espanya em meravella per la seva riquesa lingüística i cultural, sovint ignorada i menystinguda per cert pels més patriotes de la classe. És més, Espanya no mereix el que li estan fent certs individus, hereus de temps foscos, i amb molt pocs escrúpols. Algunes d’aquestes persones, justament, formen part d’aquest conglomerat de poders poc transparents, units entre si per cables oxidats i passats de rosca. Però, com podem percebre, encara altament efectius. En aquest estat, doncs, la il·legalitat i la manca d’ètica cotitzen a l’alça. Sobretot si estan al servei de la lluita contra l’independentisme i els moviments socials alternatius. I no passa res. La qüestió suposa tristesa i indignació. La sensació d’impotència i de desemparament són absoluts. Espionatge, corrupció endèmica, tribunals polititzats, notícies falses propagades per mitjans afins, els negocis tèrbols del rei emèrit,… Sembla que amb tot plegat ja ens hi hem acostumat i ho trobem …

Hi ha una eufòria, sovint acrítica, davant de tot allò que té a veure amb l’aparició de nous aparells tecnològics, especialment mòbils. Afavoreixen el nostre benestar? Sí i no, depèn. Al cap i a la fi, però, es tracta d’un negoci… Tot sigui pels diners, ens diuen. És clar que en un món on les xifres i l’economia ─capitalista─ tenen la darrera paraula, això deu tenir la seva importància. No podem anar contra el progrés, ens repeteixen. Tot ha de ser com més intel·ligent millor, amb ginys electrònics cada vegada més ràpids i espectaculars. Però això sí, han de tenir una durada curta, ja que ens esperen a la cantonada nous models, més bonics, més veloços; és, de fet, una lluita contra el temps i… contra la mesura. Els ideals de bellesa també queden capgirats, l’emoció dura ben poc. En canvi, no se sol parlar massa d’ètica, per exemple. És possible, en general, una tecnologia que vagi més al cor i a la raó, que no a la butxaca? Sembla que només cerquem allò que és útil, …

El comunisme ─almenys el d’arrel soviètica─ va esdevenir una religió, com el cristianisme. Ambdós amb els seus papes, la seva litúrgia, una estructura piramidal i essencialment dogmàtics. Pel que fa al cristianisme, em refereixo, sobretot, a aquell predicat per l’Església Catòlica i que Jorge Bergoglio prova fa temps de donar-li un rostre més humà, no sense dificultats. Altres, en el seu temps, ja ho havien intentat amb el comunisme i el socialisme marxista més ortodox.  Estem parlant de dos projectes utòpics que han sovintejat la foscor, i no precisament en relació al misteri. En el fons, no deixen de ser ideologies, i ja sabem com han acabat bona part d’elles. Aquesta esperança en un “món millor” ha portat sovint a l’engany i a la decepció. L’un busca el paradís a la Terra; l’altre, la felicitat eterna en un més enllà. En la teoria recullen una gran preocupació pel sofriment humà, però a la pràctica la seva perversió ha provocat desencís i dolor. Els dos van oblidar ben aviat el tarannà llibertari, la vessant humana i …

A principis del segle XX, en l’Europa dels imperis, hi havia la sensació de viure en un món relativament segur i estable. En aquesta edat de la raó i de fe en el progrés, “radicalisme i violència semblaven del tot impossibles”, tal com va escriure Stefan Zweig a l’inici de “El món d’ahir”. Però és evident que sota aquesta estructura sòlida, els fonaments, vells i anacrònics, estaven visiblement danyats i que en “el conte de fades” que hom creia viure, pocs havien comptat que l’evolució moral de l’home no s’havia donat de la mateixa manera. Malgrat això, gairebé ningú hagués pensat ─fins i tot durant la primavera del mateix any─, que poc després, el mes de juliol de 1914, esclataria una guerra mundial que va tenir unes conseqüències d’allò més dramàtiques. Possiblement sense aquest conflicte no hi hagués hagut una segona guerra mundial; tot i que és agosarat dir això, ja que el feixisme, el totalitarisme i també l’antisemitisme ─força arrelat des de feia segles en el continent─, sempre esperen el moment oportú per sortir …

Assistim incrèduls a l’esclat de la guerra, amb tota la virulència. Ucraïna, Europa, 2022. Però ja des de 2014 la regió bull, i la sang vessa sobre les seves terres. No hi ha paraules per expressar tant de sofriment, tanta violència, tanta mort. El desfici imperialista i l’urc bel·licós del Kremlin s’abat sobre tot un poble, sotmès a les bombes i a l’escassetat, però les conseqüències d’aquesta tragèdia afectarà també al poble rus, i a tot el món. Cal aturar la guerra com sigui. Cal insistir en la pau i en el diàleg. Václav Havel(1), l’any 1989, alertava del caràcter ambigu de la paraula, i com “al costat d’una paraula que estimula les persones amb la seva llibertat i veracitat n’hi ha una altra que hipnotitza i fanatitza”. Com fer front a aquesta paraula “perillosa, mortal”? Com transformar-la? Amb ètica, amb esperit crític i responsabilitat, cal cercar aquells mots humils que ens apropen a la pau, a la compassió, a l’entesa entre els pobles. Una tasca encomiable, certament, i que mai no podrem donar del …

Catalunya és un país petit àvid de grans projectes. El problema rau: a) Que els grans projectes acaben beneficiant, sovint, només a uns quants, i ignoren les necessitats reals de la resta. b) Que els grans projectes deixen a l’ombra altres propòsits més modestos, però que són importants, fets amb il·lusió i creativitat, i respectuosos amb el límit i la mesura ─en termes de magnitud i de sostenibilitat─, d’acord amb la capacitat del territori. En fi, que situem als marges projectes tan o més vàlids que els considerats top, però que potser són poc vistosos en comparació amb la grandiloqüència i l’afany per guanyar diners d’aquests. Parlem, per exemple, de la possibilitat de fer uns Jocs Olímpics d’Hivern als Pirineus o de l’ampliació de l’aeroport del Prat. O del debat sobre les macrogranges, i del poder que té el sector de l’agricultura intensiva, reaccionant de forma irada davant les crítiques, justes i raonables, sobre el model poc sostenible i poc saludable que fomenten, amb la complicitat d’alguns governs. En uns temps on queda palès que …

A quatre platges de Barcelona ja no s’hi pot fumar. Una bona notícia, que esperem que s’estengui a més espais públics. En tot cas, els fumadors podran continuar exercint i imposant el seu vici en altres llocs de l’exterior. Ah, i sense mascareta, quan la resta de ciutadans no ens queda més remei que porta-la. Un fet acceptat i que gairebé ningú no discuteix. Com ens hem acostumat també a la quantitat ingent de burilles de cigarret que embruten i contaminen carrers, platges o parcs. O que en ple confinament els comerços de venda de tabac estiguessin oberts, no així les llibreries. Qüestió de prioritats, suposo. Fa temps, molt abans de la pandèmia, que no m’assec a la terrassa d’un bar. I em sap greu prescindir del que sens dubte és un petit plaer, i més ara quan fa bon temps. Però no estic disposat a empassar-me fum. És cert, soc lliure d’asseure’m o no, però un infant, per exemple, no pot escollir. És un tema de salut pública, hi hagi o no pandèmia, però …