All posts filed under: OPINIÓ

Misèria

L’estat espanyol és un despropòsit. Precisem-ho bé, però. No em refereixo a l’Espanya de la gent honesta i treballadora, naturalment, o a les coses que funcionen bé. Espanya em meravella per la seva riquesa lingüística i cultural, sovint ignorada i menystinguda per cert pels més patriotes de la classe. És més, Espanya no mereix el que li estan fent certs individus, hereus de temps foscos, i amb molt pocs escrúpols. Algunes d’aquestes persones, justament, formen part d’aquest conglomerat de poders poc transparents, units entre si per cables oxidats i passats de rosca. Però, com podem percebre, encara altament efectius. En aquest estat, doncs, la il·legalitat i la manca d’ètica cotitzen a l’alça. Sobretot si estan al servei de la lluita contra l’independentisme i els moviments socials alternatius. I no passa res. La qüestió suposa tristesa i indignació. La sensació d’impotència i de desemparament són absoluts. Espionatge, corrupció endèmica, tribunals polititzats, notícies falses propagades per mitjans afins, els negocis tèrbols del rei emèrit,… Sembla que amb tot plegat ja ens hi hem acostumat i ho trobem …

Altres déus

Hi ha una eufòria, sovint acrítica, davant de tot allò que té a veure amb l’aparició de nous aparells tecnològics, especialment mòbils. Afavoreixen el nostre benestar? Sí i no, depèn. Al cap i a la fi, però, es tracta d’un negoci… Tot sigui pels diners, ens diuen. És clar que en un món on les xifres i l’economia ─capitalista─ tenen la darrera paraula, això deu tenir la seva importància. No podem anar contra el progrés, ens repeteixen. Tot ha de ser com més intel·ligent millor, amb ginys electrònics cada vegada més ràpids i espectaculars. Però això sí, han de tenir una durada curta, ja que ens esperen a la cantonada nous models, més bonics, més veloços; és, de fet, una lluita contra el temps i… contra la mesura. Els ideals de bellesa també queden capgirats, l’emoció dura ben poc. En canvi, no se sol parlar massa d’ètica, per exemple. És possible, en general, una tecnologia que vagi més al cor i a la raó, que no a la butxaca? Sembla que només cerquem allò que és útil, …

Dogmes

El comunisme ─almenys el d’arrel soviètica─ va esdevenir una religió, com el cristianisme. Ambdós amb els seus papes, la seva litúrgia, una estructura piramidal i essencialment dogmàtics. Pel que fa al cristianisme, em refereixo, sobretot, a aquell predicat per l’Església Catòlica i que Jorge Bergoglio prova fa temps de donar-li un rostre més humà, no sense dificultats. Altres, en el seu temps, ja ho havien intentat amb el comunisme i el socialisme marxista més ortodox.  Estem parlant de dos projectes utòpics que han sovintejat la foscor, i no precisament en relació al misteri. En el fons, no deixen de ser ideologies, i ja sabem com han acabat bona part d’elles. Aquesta esperança en un “món millor” ha portat sovint a l’engany i a la decepció. L’un busca el paradís a la Terra; l’altre, la felicitat eterna en un més enllà. En la teoria recullen una gran preocupació pel sofriment humà, però a la pràctica la seva perversió ha provocat desencís i dolor. Els dos van oblidar ben aviat el tarannà llibertari, la vessant humana i …

Seguretat

A principis del segle XX, en l’Europa dels imperis, hi havia la sensació de viure en un món relativament segur i estable. En aquesta edat de la raó i de fe en el progrés, “radicalisme i violència semblaven del tot impossibles”, tal com va escriure Stefan Zweig a l’inici de “El món d’ahir”. Però és evident que sota aquesta estructura sòlida, els fonaments, vells i anacrònics, estaven visiblement danyats i que en “el conte de fades” que hom creia viure, pocs havien comptat que l’evolució moral de l’home no s’havia donat de la mateixa manera. Malgrat això, gairebé ningú hagués pensat ─fins i tot durant la primavera del mateix any─, que poc després, el mes de juliol de 1914, esclataria una guerra mundial que va tenir unes conseqüències d’allò més dramàtiques. Possiblement sense aquest conflicte no hi hagués hagut una segona guerra mundial; tot i que és agosarat dir això, ja que el feixisme, el totalitarisme i també l’antisemitisme ─força arrelat des de feia segles en el continent─, sempre esperen el moment oportú per sortir …

Paraules

Assistim incrèduls a l’esclat de la guerra, amb tota la virulència. Ucraïna, Europa, 2022. Però ja des de 2014 la regió bull, i la sang vessa sobre les seves terres. No hi ha paraules per expressar tant de sofriment, tanta violència, tanta mort. El desfici imperialista i l’urc bel·licós del Kremlin s’abat sobre tot un poble, sotmès a les bombes i a l’escassetat, però les conseqüències d’aquesta tragèdia afectarà també al poble rus, i a tot el món. Cal aturar la guerra com sigui. Cal insistir en la pau i en el diàleg. Václav Havel(1), l’any 1989, alertava del caràcter ambigu de la paraula, i com “al costat d’una paraula que estimula les persones amb la seva llibertat i veracitat n’hi ha una altra que hipnotitza i fanatitza”. Com fer front a aquesta paraula “perillosa, mortal”? Com transformar-la? Amb ètica, amb esperit crític i responsabilitat, cal cercar aquells mots humils que ens apropen a la pau, a la compassió, a l’entesa entre els pobles. Una tasca encomiable, certament, i que mai no podrem donar del …

Projectes

Catalunya és un país petit àvid de grans projectes. El problema rau: a) Que els grans projectes acaben beneficiant, sovint, només a uns quants, i ignoren les necessitats reals de la resta. b) Que els grans projectes deixen a l’ombra altres propòsits més modestos, però que són importants, fets amb il·lusió i creativitat, i respectuosos amb el límit i la mesura ─en termes de magnitud i de sostenibilitat─, d’acord amb la capacitat del territori. En fi, que situem als marges projectes tan o més vàlids que els considerats top, però que potser són poc vistosos en comparació amb la grandiloqüència i l’afany per guanyar diners d’aquests. Parlem, per exemple, de la possibilitat de fer uns Jocs Olímpics d’Hivern als Pirineus o de l’ampliació de l’aeroport del Prat. O del debat sobre les macrogranges, i del poder que té el sector de l’agricultura intensiva, reaccionant de forma irada davant les crítiques, justes i raonables, sobre el model poc sostenible i poc saludable que fomenten, amb la complicitat d’alguns governs. En uns temps on queda palès que …

L’intel·lectual

El periodista i escriptor Jean Daniel, tot recordant Albert Camus, definia l’intel·lectual com aquella persona que s’oposa a l’esperit de l’època. La que en algun moment sap dir no. George Orwell, Nicola Chiaromonte, Germaine Tillion, Simone Weil, René Char, David Rousset o el mateix Camus no només van saber dir no, sinó que la seva reflexió, lúcida i serena, anava acompanyada d’un compromís actiu i obstinat, dirigit contra tota mena de fanatismes. La seva condemna de la violència, especialment la que s’exerceix sobre els innocents, i de la mentida, vinguessin d’on vinguessin, resulta il·lustrativa. Testimonis de camins no fressats i aliens, per tant, a deixar-se endur pel corrent, la seva és una revolta de l’amor i la solidaritat. Comprendre el món, sí. No per refer-lo ─sens dubte no el podien canviar: en això calia ser realistes─, però sí evitant que s’acabés desfent. En fi, potser es tracta d’un objectiu modest, però alhora valuós: no causar maldat, resistir-se al mal, i obrir noves esferes de llum i de confiança. Avui molts intel·lectuals estan al servei d’una …

Fum

A quatre platges de Barcelona ja no s’hi pot fumar. Una bona notícia, que esperem que s’estengui a més espais públics. En tot cas, els fumadors podran continuar exercint i imposant el seu vici en altres llocs de l’exterior. Ah, i sense mascareta, quan la resta de ciutadans no ens queda més remei que porta-la. Un fet acceptat i que gairebé ningú no discuteix. Com ens hem acostumat també a la quantitat ingent de burilles de cigarret que embruten i contaminen carrers, platges o parcs. O que en ple confinament els comerços de venda de tabac estiguessin oberts, no així les llibreries. Qüestió de prioritats, suposo. Fa temps, molt abans de la pandèmia, que no m’assec a la terrassa d’un bar. I em sap greu prescindir del que sens dubte és un petit plaer, i més ara quan fa bon temps. Però no estic disposat a empassar-me fum. És cert, soc lliure d’asseure’m o no, però un infant, per exemple, no pot escollir. És un tema de salut pública, hi hagi o no pandèmia, però …

Liberal

Liberal es confon amb neoliberal. Liberalisme s’associa amb la dreta o amb el centre-dreta, quan existeix també un liberalisme d’esquerres, important i amb una llarga tradició. Liberal no és assumir ni practicar una llibertat sense límits. En altres paraules: fer el que a un li doni la gana. Aquesta llibertat és buida de contingut si no hi ha responsabilitat, solidaritat, justícia, tolerància o empatia. En la base del liberalisme hi ha una posició humanista, però també “l’humanisme porta lògicament al liberalisme”, deia Nicolau d’Olwer.  El liberal s’oposa amb decisió al despotisme i al fanatisme. Té una certa desconfiança del poder i treballa per la seva limitació. Judith Shklar pensa que un govern liberal és la millor manera de protegir la gent dels abusos de poder. Prefereix que l’estat sigui just que no que pretengui fer-nos feliços. El liberalisme fomenta la iniciativa dels individus, però rebutja l’egoisme. S’oposa a la lliure competència; és a dir, al neoliberalisme, o del que se’n vulgui dir. Té cura, en canvi, del bé comú, del medi ambient i mira de …

La Terra

Avui, 22 d’abril, és el Dia Mundial de la Mare Terra. L’afegitó Mare és significatiu. No es tracta de veure la natura com una cosa externa, separada de l’ésser humà, un objecte que podem disposar a la nostra conveniència. Sinó que constituïm una unitat, enriquida per cada una de les parts, relacionades entre si. Hi ha un vincle que uneix tota la vida, animal i vegetal, i la Terra en el seu conjunt. És una idea que ja havien desenvolupat diverses cultures antigues, i que persisteix a l’actualitat. Per exemple, els indis d’Amèrica: “Nosaltres som una part de la Terra, i ella és una part de nosaltres”. No tenir present això ens porta a considerar el nostre planeta com un simple recurs que cal explotar fins a exhaurir-lo, tot alimentant l’ego i l’ambició humanes, i no només per cobrir les necessitats bàsiques, amb mesura i respecte. Raimon Panikkar diu: “En la lluita contra la Terra l’home perdrà. Som nosaltres els qui estem en perill. L’home sense la Terra no seria home. No ens podem dissociar …