El feixisme no va ser derrotat del tot després de 1945. Simplement va esperar temps més favorables per difondre’s de nou, perquè sabia que, tard o d’hora, hi hauria individus que acollirien alguna (o la totalitat) de les seves aberracions. Ho percebem, avui, en molts racons del planeta, com és ben conegut. Però, a més, quan va finalitzar la guerra, el món va deixar que un tipus de feixisme continués governant a Europa, i en concret a la península Ibèrica. Franco va instaurar una cruenta dictadura, va perpetrar una repressió ferotge, i va morir, quatre dècades després, fent allò que tan bé havia sabut fer sempre: matar. Però no només això. Va “dirigir” una suposada transició cap a la democràcia. Els seus efectes encara els arrosseguem: la democràcia no ha estat tan perfecte com ens havien dit. L’exhumació del dictador, prevista per d’aquí pocs dies, provoca la indignació dels més nostàlgics del règim (ja només els ha faltat apel·lar als drets humans!) i una certa incomoditat dels que potser no ho són tant. I …

  Quan Marx i Engels van començar El Manifest amb els mots “un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme”, no devien pensar que, com tots els fantasmes, aquell també s’acabaria desfent tard o d’hora, com un glaçó de gel submergit en una tassa de xocolata calenta. Avui, alguns creuen que el fantasma que recorre Europa és el populisme de dretes, altrament dit també extrema dreta. Sigui afinada o no la comparació, li augurem una fi semblant. La tasca serà àrdua, és clar, però la intolerància i la mentida no poden imposar-se a tants caps i a tants cors. Així, només hem d’esperar que, en aquest cas, el gel es fongui molt més ràpid, potser en un riu de lava. Ho desitgem de tot cor. A la pregunta de si el món és millor avui que no pas fa unes quantes dècades no sabríem què respondre. És cert que en molts àmbits hem millorat: la consciència feminista i ecologista, la disminució del nombre de conflictes o l’avenç en el tractament de moltes malalties; tot i …

  Després de dues comtesses electorals, més aviat de caire tempestiu, hauríem de tenir, per fi, un període de calma. Tanmateix, en un país acostumat els últims anys a forts vents i onatge, això més aviat sembla una quimera. No hi ha dia que no quedem desconcertats per una nova notícia. Després del regal enverinat de Valls a Ada Colau, recordant-li que sense els seus vots “no seria alcaldessa”, Ciutadans ha trencat amb l’ex primer ministre francès. Trist paper, per cert, el de Ciutadans que, en un temps rècord, ha passat, a Catalunya, de fer el cim a ser gairebé marginal. Cada cop més escorat a la dreta, no fa escarafalls, però, a pactar amb els ultres. Núvols negres acompanyen fa mesos als taronges. Van caient les etiquetes que ells mateixos es van anar penjant: socialdemòcrata, liberal… La seva contribució al benestar i a la calma de la gent ha estat nul·la. Europa ja li ha picat la cresta. No entenen com poden posar un cordó sanitari als socialistes i no a l’extrema dreta. També …

  Eleccions, una vegada més, anòmales. Hem de recordar en quin context s’ha votat, a les municipals i a les europees: repressió, amb exiliats i presos polítics, i amb una extrema dreta embogida. Unes eleccions, alhora, que hem de considerar com la segona part d’un cicle electoral que va començar molt abans del 28-A. La derrota a les generals de les dues dretes extremes i de l’extrema dreta espanyoles semblava que havia de portar menys agror, menys bel·ligerància. Però no ha estat ben bé així. En quin moment PP i C’s deixaran de fer de Vox o d’estar pendents del que fan? És més, tot fa pensar que pactaran novament amb els ultres, per treure el centre esquerra del govern de la Comunitad de Madrid i de l’Ajuntament de la capital espanyola. És cert que C’s, a nivell espanyol, ha millorat els seus resultats. Però gairebé no tocarà poder si no pacta amb l’extrema dreta. Trista realitat la dels que gosen anomenar-se, encara, liberals. A Catalunya, triomf municipal inapel·lable d’Esquerra Republicana, un partit molt ben …