All posts filed under: OPINIÓ

Strand

Una democràcia segrestada

  Si la democràcia espanyola pogués parlar, tindria tot el dret a clamar: “Per què no em puc emancipar? Per què no em deixeu ser lliure i servir a les persones, sobretot les més vulnerables, per sobre de tot?” Quaranta anys després, compartim el seu lament existencial, i condemnem la seva submissió, forçada, als interessos dels més poderosos, corruptes o no, de la societat. No és una qüestió nova, però sí que en els darrers temps els escàndols i les immoralitats s’han fet tan grans que només ens queda compadir-nos de la pobra democràcia espanyola i cridar ben fort: “Prou!”. Recuperem una dita que ja s’ha fet popular: ”El futbol és un esport on juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya”. Bé, si ho apliquem a l’Estat espanyol en concret, podem dir: “La democràcia és un joc d’iguals i sempre guanya la banca”. Això s’ha complert, novament, tot just fa un parell de dies, quan el Tribunal Suprem ha dictat que els clients paguin l’impost de les hipoteques. La banca ha tornat a guanyar, tot …

No passaran!

  Un fantasma recorre mig món. No és el comunisme, sinó el populisme d’extrema dreta. Un fantasma que fa por, certament, encara que vagi a cara descoberta, amb corbata i ben pentinat. Ara s’ha fet amb el poder al Brasil, de la mà del racista, homòfob, masclista i blanquejador de dictadures, Jair Bolsonaro. Però no, no guanyaran. Com és possible que un personatge d’aquestes característiques, amb totes les bestieses que ha dit, ell i el seu equip, hagi captivat tantes ànimes? Bé, com en tot, són diversos els factors. No podem obviar, per una banda, el vot de càstig de diversos segments de la població (no només els més benestants) cap a la figura de Lula Da Silva, ara empresonat, i del seu llegat. Unes polítiques, per cert, que van ajudar a combatre la desigualtat social i a promoure iniciatives per la preservació del medi ambient, i que ara Bolsonaro aprofitarà per tombar-les, com ha fet Trump amb les d’Obama. Bolsonaro ha tingut suports importants: els mercats, l’exèrcit, les esglésies evangèliques… I, per si amb …

Muller

Notes diferents

  A l’Espanya mediàtica i política, com a tot arreu, no tot és blanc o negre. Els matisos són múltiples. També en el tractament que es dona al cas català. Qui fica tots els partits (però també els mitjans de comunicació) espanyols en un mateix sac no s’ajusta a la veritat i comet una temeritat. És el cas d’algunes persones situades en l’independentisme més irredempt. Et diuen que potser sí, les formes són diferents, però que en línies generals no hi ha diferències. Ho creuen del cert, però és una afirmació injusta. Podem, però també el PSOE (si més no, el govern central) no tenen la mateixa visió sobre la qüestió catalana que el PP i C’s, cada cop més instal·lats a la dreta de la dreta, allà on hi ha Vox. Em sembla evident. És cert que els socialistes van ser partícips del 155. Això va provocar decepció i enuig a molta gent, però també sabem que si només hagués estat pels partits diguem-ne conservadors la repressió hauria arribat molt més lluny (TV3, Educació…). Com a …

Jack Leigh

Davant d’un mirall

  Heine, l’escriptor alemany, símbol de la revolució i del “cosmopolitisme encarnat”, va escriure: “No hi ha res de més anguniejant que veure casualment el propi rostre en un mirall a la llum de la lluna”.* No, no cal que l’Estat espanyol i els seus òrgans de poder hagin d’esperar una nit clara per trobar-se davant d’un mirall. A ple dia, fins i tot, veuran en el seu rostre un senyal inequívoc de duresa i d’aversió. L’afabilitat, la justícia i la mesura no semblen ja d’aquest món. Només hi resta un sentiment de revenja, que ha quedat al descobert. Ell mateix, l’Estat, no se sorprèn; també és així. Només que fins ara tot això restava com adormit. Però hi ha més: darrera seu, o al costat mateix, ha aflorat també un franquisme envalentit, i d’altres grupuscles d’extrema dreta. No fan por, però no fan cap gràcia, certament. Fa un any que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són en presó preventiva. En els mesos posteriors hi van entrar els polítics. D’altres, continuen exiliats. Tot plegat és …

Una història de sofriment

  En un dels seus llibres més elogiats (Dos ciutats), el poeta i assagista polonès Adam Zagajewski inclou un breu text en el qual apunta que hi ha com a mínim tres històries de la humanitat diferents: la història de la violència, la de la bellesa i la del sofriment. Però a diferència de les dues primeres, més o menys registrades, amb els seus professors i manuals, el sofriment “no deixa cap petjada. És mut”. Històricament mut. Per això, seguint l’argument de l’autor, és difícil comprendre l’essència dels grans traumes i de les barbàries de la història. “Per desgràcia, la història del sofriment no existeix”, acaba dient. El maltractament psíquic i físic contra les dones pertany a la història de la violència amb majúscules, però és, sobretot, una pàgina ignominiosa de la història del sofriment. Quantes dones han estat agredides, silenciades, amb la impunitat i la injustícia triomfant… Una de les formes d’agressió més repulsives i tràgiques és la violència sexual i/o violació, en particular la que té lloc en el context d’un conflicte bèl·lic. …

Calder

Un nou capítol

  L’1 d’octubre de 2017 va ser una manifestació de desobediència pacífica, un acte de dignitat i de fermesa enfront la humiliació, els exabruptes i, per suposat, els cops de porra. La gent va resistir i va votar, tot i la violència (i molts més que ho van fer precisament per això). Un any després, doncs, era un deure recordar aquella jornada, també les persones empresonades, però sempre amb tarannà positiu, amb respecte i amb confiança, si és possible. Tot va transcórrer, més o menys, com estava previst (amb un nou èxit de participació, per cert), però els incidents violents protagonitzats cap al tard per grupuscles que intentaven entrar al Parlament van acabar afegint una pàtina negra a la ja hora foscant. El dia que hom havia tornat a condemnar la violència policial de fa un any (avalada per Felip VI dos dies després), es va acabar en desordres i enfrontaments, difosos àmpliament per diversos sectors interessats. Aquests es van trobar, de sobte, amb un obsequi gairebé inesperat. Tot plegat, una llàstima. A més ja veníem …

Comença la cursa

  Barcelona és una peça cobejada per tothom. Queden encara vuit mesos perquè es celebrin les municipals i ja ha començat la ‘batalla’ per la capital. L’aterratge de Manuel Valls, tot i que ja era força previsible, ha provocat una certa agitació en les altres formacions. A ERC, Ernest Maragall serà amb tota probabilitat el candidat, en substitució d’Alfred Bosch. Ningú no nega el pes polític i l’experiència de l’actual conseller d’Exteriors, però aquest canvi ens hauria de fer reflexionar sobre el valor que donem a les primàries i al mandat dels militants, tot i les situacions imprevistes que puguin donar-se en el tauler polític. Per altra banda, no és cap secret que hi ha sectors de la comunicació i de l’economia, força influents, que consideren Ada Colau i els comuns un fre als seus interessos. Així que les elits econòmiques, buscant i buscant, han trobat en Valls un aliat. O això sembla. I aquest es deixa estimar. A França, la seva carrera política sembla que ja no donava per més. Ara, la seva ambició …

Strand

Un any després…

  Amb el temps la farsa es fa més diàfana. La sensació d’injustícia, naturalment, també. Catalunya no és independent, és cert (entre d’altres motius perquè l’opció encara no és prou majoritària), però tampoc no hi ha independència judicial a l’Estat espanyol. Tal dia com avui de fa un any, amb els escorcolls i detencions a la seu de la conselleria d’Economia, l’Estat inicia una estratègia per escapçar el moviment independentista. Tot s’hi val, fins i tot transgredir la mateixa democràcia. La unitat d’Espanya és sagrada, esclar (ja no es tracta, per tant, de fer política sinó que gairebé estem parlant de religió). Aleshores, policies i jutges s’inventen acusacions falses de violència i de rebel·lió, amb la benedicció del Rei. Fa mesos que diverses persones estan injustament en presó preventiva. És una vergonya i en reclamem la llibertat immediata. Tot i això, hi va haver certa ingenuïtat: és possible. Ara, però, un any després tot és més clar: l’Estat disposa de la força (i la pot utilitzar quan li convingui, com es va veure l’1-0); també …

Magritte

La mentida contra la política

  Un periodista té el dret a preguntar a un polític sobre qualsevol qüestió. Lògicament, aquest té el dret a no respondre o bé explicar falòrnies o cercar subterfugis, com tristament passa ben sovint. Però allò inaudit és veure un polític dient a una periodista quines preguntes li hauria de fer. Aquesta és l’opció que va decidir emprendre Albert Rivera a l’entrevista efectuada per Lídia Heredia a TV3. Però això no va ser tot: minuts abans, el líder de Ciutadans havia acusat el canal públic català de mentir i de manipular, sense aportar cap tipus de prova. La professionalitat i el savoir faire de Lídia Heredia van ser el contrapès perfecte del discurs incendiari i penós de Rivera. Però el líder taronja va acabar dient allò que volia dir i que desitjaven sentir els seus seguidors més acèrrims. Una part dels mitjans espanyols òbviament li van riure, un cop més, les gràcies. Què pretén Rivera amb un discurs tan radical? Sempre enfadat amb el món, despotricant ara aquí, ara allà… Amb això vol ampliar la …

Una democràcia tímida

  Exhumaran Franco (ja era hora), però el franquisme hi continuarà sent. Una vergonya per a la democràcia, i ja fa més de quaranta anys que dura. Posem uns quants exemples: l’existència d’una fundació que enalteix la figura del dictador, carrers dedicats a personatges infames del règim o proclames d’una extrema dreta cada cop més envalentida. A més, diversos militars a la reserva han signat fa poques setmanes un manifest lloant la dictadura criminal. Torturadors i altres botxins no han passat mai comptes amb la justícia. L’herència del franquisme es percep també en algunes grans empreses espanyoles, en el vessant més conservador de la judicatura o en la mateixa monarquia. És com si a la Transició només se li hagués permès dibuixar una única capa de vernís democràtic; els fonaments no havien de ser alterats. En tots aquests anys no hi ha hagut reparació per a les víctimes ni s’han anul-lat els judicis sumaríssims del franquisme. Millor no obrir ferides, diuen alguns. És una venjança, afegeixen uns altres. No: és una qüestió de justícia. Un …