Soló, el poeta i legislador de la Grècia arcaica, recomanava la mesura i la moderació, especialment en la política. L’excés, l’insult o l’amenaça eren rebutjats. Una manera de fer que els pensadors grecs posteriors van mirar de preservar. No sempre ha estat així, però. Avui són molts els polítics, per exemple, que haurien d’aprendre d’aquella lliçó gens extravagant, i ben natural per altra banda. Que la política espanyola─ i en part també la catalana─ s’ha fet més tosca i aspra en els darrers anys és un fet difícilment refutable. L’extrema dreta, però també una dreta extrema, ha contribuït de forma decisiva a alimentar l’aire enrarit i poc saludable que impregna la política estatal. En primer lloc, no deixarem d’insistir en el respecte i la cordialitat que ha de tenir un ésser humà envers un altre que pensa diferent, sempre que s’actuï dins els límits del respecte a la dignitat humana. La llibertat de pensament és un bé preuat que ha costat molt d’assolir i, per tant, no s’ha d’assenyalar i difamar a qui opina diferent. …

Altre cop haurem d’anar a votar. Fa temps que no podem completar una legislatura. Aquest cop, la causa ha estat la no aprovació per part de la cambra catalana dels pressupostos d’enguany. Una altra cosa és la força minsa que té i ha tingut el govern en els darrers temps, que no li ha permès desplegar totes les seves polítiques. Que no hagin tirat endavant els comptes és un fracàs que podem atribuir, penso, a tota la classe política del país. Jo tampoc combrego amb el Hard Rock i amb altres grans projectes que suposin un impacte en la salut i el medi ambient, i més encara en un context d’emergència climàtica, amb una sequera persistent i amb una qualitat de l’aire força deficient. Som un país petit, vulnerable i ja prou masegat. Alhora, no sempre creixement econòmic significa progrés, un terme que també té els seus clarobscurs. Tot i això, no aprovar els comptes ha estat un error, un cop dur per la sanitat, l’acció social, l’educació, la cultura o el medi ambient, peces …

Soc un amant de la mescla ─ordenada─ de disciplines diverses, per més allunyades que puguin semblar. Com vasos comunicants, s’alimenten mútuament i totes hi guanyen. En canvi, quan la política i la justícia es barregen fins a confondre’s, i a més ho fan d’una manera tosca i poc transparent, totes dues hi perden. Però sobretot hi perd la democràcia. Fins i tot podríem parlar d’una mena de simbiosi entre els dos actors, si se’m permet l’expressió. Però en aquest cas la relació comporta molts més perjudicis que no pas beneficis. Quan alguns polítics fan de jutges i uns quants jutges fan de polítics, l’edifici de l’estat de dret trontolla i la manca de confiança pren possessió de la ciutadania. L’ètica i la honestedat són imprescindibles en l’exercici de qualsevol activitat. En això, cal insistir-hi sempre. La lliçó sobre periodisme que ens transmet R. Kapuściński en el llibre Els cínics no serveixen per a aquest ofici es podria aplicar perfectament a l’acció política i a la pràctica judicial. La política i activista Petra K. Kelly, en …

Els reptes i projectes que tenim per endavant són immensos. Vivim moments decisius per saber cap a on anirà el món. Fenòmens com el canvi climàtic i la preservació del medi ambient, l’auge de l’extrema dreta i dels discursos discriminatoris, la deshumanització de certs col·lectius, la violència masclista, la pobresa, les guerres, la fam o el desprestigi de l’educació i la cultura obliguen a mantenir-nos alerta i pensar bé les mesures que cal emprendre per fer-hi front. Les solucions recauen sobretot en polítics honestos i de bon cor, si són capaços de no sotmetre’s a les elits cada cop menys a l’ombra i més exposades a ple sol. Però la responsabilitat, naturalment, és global. Cadascú hauria de fer la seva contribució. L’èxit de tot plegat dependrà, doncs, del camí encetat i de les accions portades a terme. Però per començar hem de tenir clar els ingredients que les han d’acompanyar: l’ètica i el compromís amb la veritat i la justícia. Aleshores si s’acaben acomplint objectius essencials com el benestar i la llibertat de tots els …

A principis d’estiu, els boscos, els camps i, en part, les ciutats s’omplen d’olors i de colors. Les flors ofereixen una bella estampa, i el perfum d’algunes cohabita amb la fragància delitosa dels til·lers. Però l’aire també amaga partícules hostils i perjudicials per a la nostra salut. Com l’ozó troposfèric, un gas incolor i inodor que d’una manera més o menys regular visitarà durant les properes setmanes determinades zones del país. Aquest ozó és un contaminant secundari i bàsicament es forma a partir dels òxids de nitrogen i de compostos orgànics volàtils emesos pels vehicles i les indústries de Barcelona i de l’àrea metropolitana. Només cal una forta radiació solar i també una brisa intensa perquè aquest component pugui néixer i viatjar, sense pagar cap peatge, fins arribar a les contrades interiors. Entitats ecologistes apunten que el 95% dels ciutadans de l’estat respiren aire contaminat. Unes quantes vegades, a més, s’han superat els límits permesos. No és agradable sentir això; més aviat és indignant. Evidentment no només perjudica la salut de les persones ─sobretot les …

Si realment som una democràcia liberal la llibertat d’expressió i l’humor no haurien de tenir (quasi) cap límit. Fer burla contra determinades creences, imatges divines, idees o individus, encara que sigui a través d’un mitjà de comunicació públic, no hauria d’estar penalitzat. El dret a la irreverència, a l’ofensa i, fins i tot, a la blasfèmia, hauria d’estar garantit, encara que no ens agradi allò que veiem o ho considerem de mal gust o inadequat. En tot cas, aquest quasi o gairebé, mirarem d’aprofundir-hi més endavant; sabem que la línia que separa una cosa d’una altra pot ser a vegades extremadament prima. Tot plegat ve a tomb de la darrera polèmica sobre la paròdia d’una figura religiosa en un programa de TV3. Alguns s’han sentit atacats; aquest humor els pot semblar més o menys barroer, poc intel·ligent, però no podem privar el dret a fer mofa, ja sigui de la Verge del Rocío, de la Moreneta o d’algun altre símbol sagrat. No pensem que això pugui atemptar contra el sentiment religiós o íntim de cadascú. …

Václav Havel(1), l’any 1989, alertava del caràcter ambigu de la paraula, i com “al costat d’una paraula que estimula les persones amb la seva llibertat i veracitat n’hi ha una altra que hipnotitza i fanatitza”. Una reflexió que pren encara més transcendència avui amb les xarxes socials i amb l’auge de discursos ultres. A més, l’excés d’informació, ens porta, paradoxalment, a una certa paràlisi i incomunicació. Costa distingir a vegades les paraules honestes al servei de la veritat del llenguatge virulent, al servei de la difamació i la mentida, sovint generosament finançat, i que utilitza tota mena d’estratègies per fer-se sentir . Com podem fer front als discursos d’odi en què sovinteja aquesta paraula “perillosa, mortal”? No podem deixar de reconèixer, en primer lloc, una sensació d’impotència i desolació. Però la pura resignació és una derrota. Cal no abaixar el cap: altrament perdrien la llibertat d’expressió i la democràcia. Aleshores, abans d’escriure o propagar res, potser hauríem de preguntar-nos si contribuïm a la veritat, al respecte i al bon ús de les paraules. La crítica …

L’estat espanyol és un despropòsit. Precisem-ho bé, però. No em refereixo a l’Espanya de la gent honesta i treballadora, naturalment, o a les coses que funcionen bé. Espanya em meravella per la seva riquesa lingüística i cultural, sovint ignorada i menystinguda per cert pels més patriotes de la classe. És més, Espanya no mereix el que li estan fent certs individus, hereus de temps foscos, i amb molt pocs escrúpols. Algunes d’aquestes persones, justament, formen part d’aquest conglomerat de poders poc transparents, units entre si per cables oxidats i passats de rosca. Però, com podem percebre, encara altament efectius. En aquest estat, doncs, la il·legalitat i la manca d’ètica cotitzen a l’alça. Sobretot si estan al servei de la lluita contra l’independentisme i els moviments socials alternatius. I no passa res. La qüestió suposa tristesa i indignació. La sensació d’impotència i de desemparament són absoluts. Espionatge, corrupció endèmica, tribunals polititzats, notícies falses propagades per mitjans afins, els negocis tèrbols del rei emèrit,… Sembla que amb tot plegat ja ens hi hem acostumat i ho trobem …

Hi ha una eufòria, sovint acrítica, davant de tot allò que té a veure amb l’aparició de nous aparells tecnològics, especialment mòbils. Afavoreixen el nostre benestar? Sí i no, depèn. Al cap i a la fi, però, es tracta d’un negoci… Tot sigui pels diners, ens diuen. És clar que en un món on les xifres i l’economia ─capitalista─ tenen la darrera paraula, això deu tenir la seva importància. No podem anar contra el progrés, ens repeteixen. Tot ha de ser com més intel·ligent millor, amb ginys electrònics cada vegada més ràpids i espectaculars. Però això sí, han de tenir una durada curta, ja que ens esperen a la cantonada nous models, més bonics, més veloços; és, de fet, una lluita contra el temps i… contra la mesura. Els ideals de bellesa també queden capgirats, l’emoció dura ben poc. En canvi, no se sol parlar massa d’ètica, per exemple. És possible, en general, una tecnologia que vagi més al cor i a la raó, que no a la butxaca? Sembla que només cerquem allò que és útil, …

El comunisme ─almenys el d’arrel soviètica─ va esdevenir una religió, com el cristianisme. Ambdós amb els seus papes, la seva litúrgia, una estructura piramidal i essencialment dogmàtics. Pel que fa al cristianisme, em refereixo, sobretot, a aquell predicat per l’Església Catòlica i que Jorge Bergoglio prova fa temps de donar-li un rostre més humà, no sense dificultats. Altres, en el seu temps, ja ho havien intentat amb el comunisme i el socialisme marxista més ortodox.  Estem parlant de dos projectes utòpics que han sovintejat la foscor, i no precisament en relació al misteri. En el fons, no deixen de ser ideologies, i ja sabem com han acabat bona part d’elles. Aquesta esperança en un “món millor” ha portat sovint a l’engany i a la decepció. L’un busca el paradís a la Terra; l’altre, la felicitat eterna en un més enllà. En la teoria recullen una gran preocupació pel sofriment humà, però a la pràctica la seva perversió ha provocat desencís i dolor. Els dos van oblidar ben aviat el tarannà llibertari, la vessant humana i …