Sempre ha passat. Però mai com ara rebem la informació amb tota mena de detalls ─això sí, rigorosa i prèviament verificada─ i ho podem veure amb els nostres propis ulls, dia rere dia. Així, assistim esgarrifats com s’utilitza la fam, el fred, la calor o la por com a arma de guerra contra éssers innocents, a part dels bombardeigs indiscriminats. Com és possible això? Sabem, doncs, que passa i qui ho fa, però no fem res. Són crims contra la humanitat que, segurament, quedaran impunes. Per altra banda, com és possible la persecució i identificació de persones pel sol fet de tenir la pell més fosca? O l’assassinat de manifestants que protesten contra règims autoritaris? Sí, com és possible tot això? No hem après res del passat? Fa uns mesos el president nord-americà va dir que el seu límit era la seva pròpia moral. Aquestes paraules, venint d’un individu amoral, signifiquen que la moral i l’ètica no existeixen. Però la política, o la vida, sense ètica no es comprèn, és impossible, la humanitat queda reduïda …

La guerra a l’Orient Mitjà ha complert els tres mesos. Les negociacions entre els Estats Units i l’Iran no han portat, almenys de moment, a una pau definitiva. Per altra banda, Israel segueix bombardejant el Líban (i fent el que vol a Gaza i a Cisjordània). No s’entreveu cap senyal clar que permeti posar fi a les hostilitats i, com altres conflictes que fracturen el nostre dissortat planeta, existeix el risc que es perpetuï. Fa la sensació que cada cop importen menys les víctimes innocents que provoquen els bombardejos. Ho hem normalitzat. Al drama humà hi hem d’afegir, a més, la destrucció del patrimoni cultural i la catàstrofe ecològica que provoca tota guerra: l’emissió de gasos tòxics a l’atmosfera i la destrucció de la biodiversitat. Però també n’hi ha que hi guanyen amb tot això: la industria de les armes i els oligarques que utilitzen tecnologia pionera amb finalitats bèl·liques. Els senyors de la guerra decidiran quan s’atura la barbàrie; en funció, suposo, de l’evolució del preu del petroli, l’únic que sembla tenir valor. Potser …

Sembla ser que no ha estat del grat de tothom que, durant la rua per celebrar el títol de Lliga, Lamine Yamal onegés una bandera palestina. En canvi, no he escoltat cap crítica cap a un altre company seu que es va passar gairebé tota la celebració fumant i mantenint una actitud poc edificant. La bandera palestina representa un país que ha patit una tragèdia, la població del qual segueix sofrint. A més, Espanya l’ha reconegut com un estat, de la mateixa manera que ho han fet molts altres països d’arreu del món. En relació amb el tabac hi ha múltiples estudis que en destaquen el seu enorme perjudici sobre la salut de les persones, i la comunitat científica alerta sobre el seu consum, especialment entre els més joves. Un esportista, que a més representa el Barça, trobo que hauria de tenir més cura a l’hora d’exhibir segons quins hàbits en un acte públic, però també un esportista, crec, ha de poder opinar i expressar-se, com la resta de la ciutadania, sobre justícia i drets …

Als 50 anys de la mort del dictador, cal recordar, de nou, les seves víctimes. Les que va deixar la guerra, els morts a la rereguarda, els infants que van morir en els bombardeigs, els exiliats, els deportats als camps de concentració, els que van patir repressió, tortura o marginació, els que van ser assassinats (Companys, Carles Rahola, Joan Peiró, Les Tretze Roses, Puig Antich…). No hem d’oblidar, tampoc, que va ser un règim feixista que va rebre el suport del feixisme italià i del nazisme durant la Guerra Civil, i que va governar amb mà de ferro durant gairebé quaranta anys amb el beneplàcit de les democràcies europees i dels Estats Units. Un règim cruel i assassí que en comptes de cercar la reconciliació va buscar la revenja i la confrontació. Un règim contrari a la vida, a l’amor, a la llibertat, a la compassió, en el seu sentit més ampli i profund. I a tot això hi hem d’afegir, a més, la por i el silenci imposats, la fam de la postguerra i …

El seu nom em desplau, fins i tot em neguiteja i m’enutja. Difícilment hi puc connectar. La cosa va anar a més quan vaig saber que, amb la idea de fer-li un lloc, s’havien expulsat altres noms que havien format part de la vida de moltes persones. Així que cada vegada que invoquen el seu nom ─cosa que passa ben sovint, i d’una manera reiterativa─ el rebuig augmenta. Sí, el nom el trobo lleig, insuls, gens atractiu, sense ànima. Hi reconec, això sí, aquesta tendència que tenen molts vers un món cada cop més tecnificat, impersonal i menys romàntic, que definitivament no és el meu. Suposo que ja heu encertat de què parlo: em refereixo, naturalment, a 3CatInfo. Amb la creació d’aquest monopoli informatiu s’han abolit o diluït noms tan bonics, estimats i plenament consolidats com Catalunya Informació, Catalunya Ràdio, 3/24 i TV3. D’aquesta manera, s’ha entrat en un procés d’uniformització i de concentració però també de confusió, on costa discernir la part de ràdio de la part de televisió. Així mateix, els colors, el …

A Catalunya, sigui on sigui, a l’hora d’encetar una conversa o demanar per alguna cosa sempre ho faig en català. A tothom, tingui la fesomia que tingui, em dirigeixo en aquesta llengua, fins i tot si em parlen en castellà. Un cop comprovat que m’entenen en català, continuo com si res. D’aquesta manera, hom conserva el dret de parlar amb la llengua que vol o amb la qual s’expressa millor. I no hi ha cap problema. Això sí: si el meu interlocutor no comprèn el català aleshores m’hi adreço en castellà, o, si cal, intento expressar-me amb altres idiomes. La comunicació i l’entesa per sobre de tot. Amb tot, hem d’admetre que viure només en català a Catalunya a vegades no és possible. Tanmateix, no hem de defallir, i cal continuar utilitzant-lo i impulsant-lo, fins i tot en contextos més adversos. Així mateix, crec que a les persones nouvingudes que estan aprenent català, amb dedicació i esforç (en soc testimoni), els hauríem de parlar en català. Sens dubte ho agrairan. És també una forma de …

L’horror a Gaza sembla no tenir fi. Cada dia es produeix un nou episodi de violència, mort i barbàrie. A les violacions dels drets humans per part de l’estat d’Israel ─com l’ús de la fam com a arma de guerra─, s’hi afegeix el silenci i la inacció de bona part de la comunitat internacional. Per tot plegat, els màxims dirigents de la UE i dels Estats Units haurien de dimitir. No són dignes del càrrec que ocupen, però sobretot han demostrat poca compassió i nul esperit humanitari. Alhora el desdeny i l’actitud frívola que han mostrat aquests dies vers la Global Sumud Flotilla ja no sorprèn ningú. Tanmateix, resulta indignant. Cal recordar, a més, que l’abordatge i detenció dels activistes per part de l’exèrcit israelià s’ha produït en aigües internacionals, transgredint, un cop més, el dret internacional. Tot està permès. Trobem a faltar també una major contestació de la societat israeliana contra la política criminal i deshumanitzadora del seu govern ──a banda d’exigir l’alliberament dels ostatges─. On és el centreesquerra laic i pacifista israelià? Podem …

Un món plural i divers és una riquesa que hauríem de preservar. Però per a determinades persones això és un inconvenient, un entrebanc, i fins i tot els provoca malestar. En tot cas, la qüestió no és escollir entre un món en blanc i negre o un món de colors. En primer lloc perquè el blanc i el negre també són colors amb tots els honors, que alhora gaudeixen de múltiples matisos. Per tant, la qüestió rau més aviat entre escollir o preferir un món caracteritzat per diferents colors ─inclosos el blanc i el negre─ o un món amb un únic color; és a dir, una sola realitat sense matisos. Per tant, si optem per aquesta darrera opció, ens allunyem de com és el món en realitat, i ens lliurem a com ens agradaria que fos. És una manera, si es vol, de consolidar una concepció unitària i dogmàtica de l’existència i del món. En canvi, la primera opció, pensem, transmet una idea que sintonitza plenament amb la pluralitat i la diversitat; una opció, per …

Hi va haver un moment en què la Unió Europea va poder exercir un paper actiu i eficient en assumptes com la pacificació de conflictes, la denúncia de les vulneracions de drets humans, el compromís amb el medi ambient o posar en valor la riquesa lingüística i cultural del continent. Amb tot, em caldria força temps per recordar quin fou aquest moment, si és que mai va existir realment. Així que aquest “va poder exercir” indica, amb tota seguretat, una possibilitat que no es va donar mai del tot. Europa, és obvi, pateix una crisi de valors i d’identitat. És una cosa, tanmateix, que ja ve de lluny. Però crec que ara s’ha agreujat encara més per la puixança de l’extrema dreta, que ja governa en alguns estats, i per la delicada situació geopolítica mundial. Diria, doncs, que els valors fundacionals d’Europa, basats en l’humanisme i en l’humanitarisme, han quedat diluïts per interessos econòmics i polítics espuris. És trist i indignant, per exemple, que la UE no hagi estat prou contundent davant les massacres i …

El progrés no té res a veure amb el creixement. Més aviat diria que el progrés combrega millor amb el decreixement i amb la idea de límit. En una època com la nostra, caracteritzada per l’emergència climàtica, és una temeritat i una incongruència tirar endavant projectes faraònics, com l’ampliació de l’aeroport del Prat. No hi ha manera que deixem tranquil el verd de la natura i vulguem substituir-lo pel gris de l’asfalt, en un país ja prou trinxat, especialment a la costa. I és que, a més, estem parlant en aquest cas d’un espai natural protegit per la Unió Europea, la qual ja ha advertit sobre el greu impacte mediambiental que aquesta obra suposaria. Per tant, esperem que al final s’hi posi una mica de seny. Més avions també implicaria més contaminació atmosfèrica i acústica, en un territori on la qualitat de l’aire és, en moltes zones, força deficient. Mentre alguns, com els grans poders econòmics, es freguen les mans davant de l’augment del trànsit aeri i en conseqüència del turisme ─tot i l’augment cada …