All posts filed under: OPINIÓ

Que n’aprenguin

  Ho hem de dir clarament: els qui van fer un discurs crispat, abraçant la bandera de l’odi i de la repressió, n’han sortit ben escaldats. No només el PP, víctima d’una plantofada històrica, sinó també la dreta populista i l’extrema dreta. El fracàs ha estat majúscul. És cert que C’s ha pujat en el conjunt d’Espanya. Però en un context amb un PP sota mínims, només ha aconseguit ser la segona força de l’oposició. A més, els seus vots (si no hi ha un pacte amb el PSOE, ara per ara força improbable) no serviran absolutament per a res (com ha passat a Catalunya). Això sí, podran continuar amb l’estil aspre i barroer que ja ens tenen acostumats. Sempre poden tenir també l’ajuda de l’extrema dreta, que ha entrat amb 24 escons, però lluny dels que li donaven algunes enquestes. Tindrem l’ocasió de veure com s’ho fan els de Vox per sobreviure quatre anys en el joc democràtic i en el parlamentarisme, especialment quan totes les iniciatives que presentin siguin bandejades o ignorades. Però …

Continua l’espectacle

  Tret de sortida a la campanya electoral. S’acabaran les ximpleries o les promeses que saben que no compliran? No som ingenus. Fins al 28 d’abril tot indica que encara en sentirem de més grosses, sobretot del trio format per la dreta, la dreta extrema i  l’extrema dreta. Només pels disbarats que han pregonat a tort i a dret, amb mentides, mitges veritats o hipèrboles, són incapaços de governar i, a més, els seus dirigents han demostrat no tenir ni uns mínims nivells de decòrum i d’honestedat. Catalunya (i en particular el procés) ven a l’Estat, i d’un temps ençà s’ha convertit, més que mai, en l’ase de tots els cops. Per aquest motiu l’han exhibit impúdicament, sabent que això dona vots. Tanmateix, són conscients que aquesta pràctica del burxar no tindrà cap efecte a Catalunya. Si fem cas de les últimes eleccions que han tingut lloc (i de les enquestes recents), com a mínim dos d’aquests partits tindran uns resultats més aviat residuals. Imagino, però, que en altres zones de l’Estat, per molt que …

Clavegueres de l’Estat

  L’Estat està brut, molt brut. Ni amb tot el Fairy del món podríem fer net del tot. Ni amb tota mena de desinfectants podria néixer, a curt termini, una mica de brillantor. L’Estat Espanyol ja no té cap mena de credibilitat. Quin mal s’ha fet a la democràcia! El cost és immens en tots els sentits, menys per la major part dels personatges tèrbols d’aquest drama, i amb molt de poder, que ho han empastifat tot. Spain is different, una vegada més. És obvi que molts estats del món, aparentment democràtics, han comès “pecats” d’aquesta mena. Però les formes matusseres i la impunitat han estat marca de la casa de l’Estat Espanyol. La corrupció és endèmica. Polítics o banquers han fet ús de pràctiques mafioses. Per si això no n’hi hagués prou, l’Estat va decidir actuar al marge de la democràcia. Alguns dels seus elements es van dedicar a espiar i a difamar partits d’esquerra i/o independentistes. Tan plenes estan les clavegueres que fan trontollar tot el terreny. Les fissures s’han fet visibles i …

Entre el perdó i la supèrbia

  No hi ha cap país en el món que no tingui alguna cosa de la qual s’hagi d’avergonyir. Tant és si és un fet recent o d’un passat llunyà. Són pocs, tanmateix, els que han fet un acte de contrició real i sincer davant del dolor causat sobre altres pobles. És obvi que els països occidentals (en concret les elits polítiques i econòmiques de cada moment) s’enduen la major responsabilitat. El dany que han causat a la humanitat no té parangó. La petjada colonitzadora i els episodis de barbàrie que han fet “emmudir” bona part d’Àfrica o d’Amèrica, però també els que s’han comès en el mateix territori europeu, són a la cúspide dels grans crims contra la Humanitat de la història. Però hi ha països, a més, que no tan sols no han reconegut uns fets que els historiadors han corroborat amb tot el rigor, sinó que han reiterat, almenys els seus elements més “patriòtics”, que la seva acció “civilitzadora” sobre altres països va portar benefici, llibertat i prosperitat. Penso, per exemple, amb …

Un guió ben après

  Com que no troben la rebel·lió ni la sedició han exhibit la malversació. També ha fet llufa. Tanmateix, ho segueixen provant, encara que sigui inventant coses o construint hipèrboles. En comptes d’esclarir la veritat, observem una successió d’episodis surrealistes, molt ben apresos. Això sí, mostrats amb molt poca traça. Tot sigui per commoure els membres ensopits d’un tribunal antiquat i acabar provocant una sentència exemplar. Tot semblava ben lligat: una colla d’individus, uniformats o no, havien de deixar-ho tot a punt, acumulant proves i més proves que presumiblement comprometrien els líders polítics i socials. El seguici inquisitorial havia de ser (és) nombrós: polítics, policies, jutges, i amb la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació. Hi ha moments en què el jutge Marchena es posa la toga de fiscal: una i una altra vegada ha vetat la projecció de vídeos de les càrregues policials de l’1-0 i de les concentracions davant la Conselleria d’Economia, uns dies abans, quan testifiquen els membres dels cossos policials. Hi ha interès per conèixer la veritat? Així mateix, …

La lluita continua

  Un autobús que propaga l’antifeminisme i que banalitza el nazisme recorre aquests dies territori peninsular. Pertany a una associació ultracatòlica i masclista anomenada Hazte Oír. Un nom, per cert, que tindria la seva gràcia si el tema no fos tan greu. Com si les seves tesis extremistes no haguessin estat àmpliament difoses en aquest país, com a mínim durant la dictadura franquista. Els seus membres eviten parlar explícitament de violència masclista i parlen de violència domèstica, ja tipificada. Un subterfugi per amagar un missatge supremacista i minimitzar, d’aquesta manera, la violència contra les dones. També és una forma d’aigualir i d’eliminar directament les polítiques d’igualtat de gènere. El discurs que privilegia l’home (o el fa víctima) i menysprea la dona el defensen també partits polítics com Vox, una formació més pròpia de temps pretèrits. Pensen que molts dels privilegis que els homes encara gaudeixen estan sent amenaçats per les reivindicacions feministes, les quals només reclamen respecte i una igualtat i justícia plenes. També han generat estupor i indignació algunes sentències, prou conegudes, de la …

Núvols negres agiten els cels

  Dijous de vaga general a Catalunya. A Madrid, en canvi, nou capítol del judici de la vergonya, amb la compareixença dels encausats Santi Vila i Jordi Sànchez. Cada dia que passa, la farsa es fa més nítida; les acusacions, absurdes i delirants. Les pífies de la fiscalia d’aquests dies són una mostra tangible d’aquest desgavell. Com que no troben proves concloents de rebel·lió o de sedició per justificar les penes demanades, aleshores és fàcil caure en el ridícul més absolut. La sentència, si no està escrita, només pot ser d’absolució, vist el que hem vist fins ara. Tanmateix, encara no s’ha guanyat. L’Estat voldrà donar sortida a la ràbia i a la venjança acumulades. Per això, els temps que vindran no fan pinta de ser plàcids. El veredicte, si és més polític que jurídic, podria ser sever. Però a més, d’aquí pocs mesos, el tripartit format per la dreta extrema i l’extrema dreta podria governar l’Estat. Aleshores, la repressió seria encara molt més forta: més 155, però aquesta vegada apuntant al sistema educatiu i …

Humanitats i humanitat

  Quan l’home ja no hi sigui, encara tindrem Humanitats per anys. A l’hora foscant sempre hi ha una llum que no vol morir. Quan l’home va començar a ser, en aquest precís moment van néixer les Humanitats. No en un sentit com l’actual, naturalment, però sí amb una actitud i una intenció de saber semblants, i amb una consciència anàloga per l’inefable, el misteri i l’emoció. Més enllà del corpus cultural i de l’experiència humana de segles i segles, existeix una necessitat vital que no s’explica només per la raó. Què són, doncs, les Humanitats? Quina actitud i quin gest les van fomentar? Penso, per exemple, en una singular composició entre mirar els astres (la natura), el rostre de l’altre i a un mateix. Són només tres imatges; n’hi ha moltes més. Però deixem que sigui la filòsofa Marina Garcés qui ens ofereixi una definició prou precisa. La podem trobar en el pròleg del llibre col·lectiu de recent aparició, Humanitats en acció, publicat per Raig Verd: “(…) entenem les Humanitats no com un conjunt de …

El diàleg

  Fa pocs dies, en una concentració a Madrid, uns quants milers de ciutadans, bastants menys dels esperats per cert, van clamar contra el diàleg amb els independentistes, amb els quals no s’havia de tenir cap mirament, i van titllar de traïdor el president del govern espanyol. Tot molt assenyat i humanitari, doncs. El manifest final llegit per tres periodistes independents estava farcit de mentides, mitges veritats i d’inexactituds. Costa molt poc inflamar les masses, certament. El diàleg només és possible si reconeixem l’altre. No es pot negar la condició de persona i d’interlocutor a qui pensa diferent de nosaltres. El compromís amb la veritat també ha de ser una baula essencial d’una democràcia. Això sí, els partits que van organitzar l’acte de Colón repetiran, una i una altra vegada, que ells són els autèntics demòcrates, encara que vagin de bracet amb l’extrema dreta. Observem amb inquietud i preocupació l’espectacle grotesc que ens obsequien diàriament tota aquesta colla d’irresponsables, de llengua esmolada i feridora. El diàleg, és a dir, el fet d’asseure’s a parlar amb l’altre, està …

Daumier

El judici

  A l’Estat li convé un judici pulcre. No es pot permetre ni una ombra, ni una traça de dubte. S’hi juga massa, però no les té totes. Haurem d’esperar uns dies, un cop s’obri el teló, si la funció acaba sent o no una farsa. De moment, els preàmbuls no conviden del tot a l’optimisme. Algunes portes han grinyolat; la tensió és evident. La llista d’anomalies o d’absurds previs no han estat banals, començant per la gravació per part d’un agent, des d’un furgó policial, del trasllat dels presos polítics a Madrid, tot fent mofa de la gent que els acomiadava, les denuncies dels polítics sobre les condicions de les cel·les, la protesta d’alguns d’ells perquè encara no disposaven dels ordinadors per a preparar millor el judici, la fixació ridícula que encara hi ha contra el color groc a segons quins llocs de l’estat o la prohibició d’entrar a les presons revistes “políticament incorrectes” com El Jueves. El judici començarà, si tot va com hauria d’anar, el proper dimarts 12 de febrer. S’allargarà durant …