All posts filed under: OPINIÓ

Pensament viu, pensament crític

  Quan Marx i Engels van començar El Manifest amb els mots “un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme”, no devien pensar que, com tots els fantasmes, aquell també s’acabaria desfent tard o d’hora, com un glaçó de gel submergit en una tassa de xocolata calenta. Avui, alguns creuen que el fantasma que recorre Europa és el populisme de dretes, altrament dit també extrema dreta. Sigui afinada o no la comparació, li augurem una fi semblant. La tasca serà àrdua, és clar, però la intolerància i la mentida no poden imposar-se a tants caps i a tants cors. Així, només hem d’esperar que, en aquest cas, el gel es fongui molt més ràpid, potser en un riu de lava. Ho desitgem de tot cor. A la pregunta de si el món és millor avui que no pas fa unes quantes dècades no sabríem què respondre. És cert que en molts àmbits hem millorat: la consciència feminista i ecologista, la disminució del nombre de conflictes o l’avenç en el tractament de moltes malalties; tot i …

I ara, què?

  Després de dues comtesses electorals, més aviat de caire tempestiu, hauríem de tenir, per fi, un període de calma. Tanmateix, en un país acostumat els últims anys a forts vents i onatge, això més aviat sembla una quimera. No hi ha dia que no quedem desconcertats per una nova notícia. Després del regal enverinat de Valls a Ada Colau, recordant-li que sense els seus vots “no seria alcaldessa”, Ciutadans ha trencat amb l’ex primer ministre francès. Trist paper, per cert, el de Ciutadans que, en un temps rècord, ha passat, a Catalunya, de fer el cim a ser gairebé marginal. Cada cop més escorat a la dreta, no fa escarafalls, però, a pactar amb els ultres. Núvols negres acompanyen fa mesos als taronges. Van caient les etiquetes que ells mateixos es van anar penjant: socialdemòcrata, liberal… La seva contribució al benestar i a la calma de la gent ha estat nul·la. Europa ja li ha picat la cresta. No entenen com poden posar un cordó sanitari als socialistes i no a l’extrema dreta. També …

El verd que ve

  El verd no és només un color que està de moda. Perquè si només fos un color que està de moda hi hauria el risc que fóssim davant d’una moda passatgera. Però no, el verd ha vingut per quedar-se. El verd, naturalment, que beu de la preservació del medi ambient i de l’ecologisme. El moviment verd, el sentiment de respecte i de comunió amb la natura, no és pas nou. Va aflorar amb força, especialment a la dècada dels 70 i 80 del segle passat, en el context d’un món nuclearitzat i d’un capitalisme agressiu. Però és ara quan ha abraçat una dimensió desconeguda i esperançadora. Ara que el planeta marxa, confiem tanmateix que no d’una manera irreversible, cap al desastre. Per això, tota acció per evitar-ho és més necessària i urgent que mai. Un jove habitant del nostre dissortat planeta que visqui d’aquí unes quantes dècades, podrà acusar-nos, amb raó, de no haver fet gairebé res per revertir la situació. Però alguns adults d’aleshores també els diran: “Bé, nosaltres quan vam ser joves …

La batalla de Barcelona

  Els ajuntaments esperen els nous inquilins, però molts no saben encara qui els dirigirà. Pactes a corre-cuita, moviments diversos, i pressions, moltes pressions. El 15 de juny veurem com acaba tot plegat: és el dia que s’hauran d’acabar de bastir els consistoris sorgits de les eleccions del 26-M. Barcelona és la cirereta del pastís, la més preuada pels poders fàctics. La dimensió internacional que té és indubtable. Durant mesos i mesos han sovintejat els atacs a Ada Colau i a les seves polítiques. La major part, creiem, excessius o sense massa fonament. Alguns d’aquests crítics han caracteritzat Barcelona gairebé com una urbs de la delinqüència, on la llei hi és absent, una ciutat sense futur, estancada des d’un punt de vista econòmic. A tot això hi ha ajudat, segons aquestes mateixes veus, el moviment independentista, titllat de perniciós i de provincià. S’apel·la a una suposada Barcelona cosmopolita, motor econòmic i garant de l’ordre, idealitzant un passat però deixant el seu futur, el de la ciutat, en mans d’un capitalisme agressiu que pretén homogeneïtzar la …

Fer política

  Eleccions, una vegada més, anòmales. Hem de recordar en quin context s’ha votat, a les municipals i a les europees: repressió, amb exiliats i presos polítics, i amb una extrema dreta embogida. Unes eleccions, alhora, que hem de considerar com la segona part d’un cicle electoral que va començar molt abans del 28-A. La derrota a les generals de les dues dretes extremes i de l’extrema dreta espanyoles semblava que havia de portar menys agror, menys bel·ligerància. Però no ha estat ben bé així. En quin moment PP i C’s deixaran de fer de Vox o d’estar pendents del que fan? És més, tot fa pensar que pactaran novament amb els ultres, per treure el centre esquerra del govern de la Comunitad de Madrid i de l’Ajuntament de la capital espanyola. És cert que C’s, a nivell espanyol, ha millorat els seus resultats. Però gairebé no tocarà poder si no pacta amb l’extrema dreta. Trista realitat la dels que gosen anomenar-se, encara, liberals. A Catalunya, triomf municipal inapel·lable d’Esquerra Republicana, un partit molt ben …

La primavera d’Europa

  Sí, hem de votar a les europees. No hem de deixar de participar, de fet, en qualsevol de les eleccions que es produeixin. Altrament, seran uns altres els que determinaran el nostre futur. Tenim força clar quina Europa volem, però més clar encara quina no volem de cap de les maneres. Pensaré, quan aniré a votar, com es pot combatre millor el feixisme, i quines són les millors opcions que defensen, a la pràctica, una Europa més solidària i compromesa amb el medi ambient. Una Europa amb més democràcia i llibertat d’expressió. Europa encara està per fer. La UE, la dels estats, no és l’estació definitiva. No tothom s’hi sent representat, sobretot enmig de tanta burocràcia i hipocresia. La tasca, per tant, és incommensurable. Quan tingui l’urna just al davant pensaré en tots aquells que van fer Europa i van posar per davant l’ètica i la noblesa per sobre l’interès particular, partidista o patriòtic: Albert Camus, Václav Havel, Petra Kelly o Olof Palme, si ens limitem només a l’època contemporània. No em reconec, de …

Ciutats verdes

  La revolució verda i feminista ja ha començat i no hi ha qui l’aturi. Un nou ordre mundial va agafant forma. En alguns llocs, amb més presses, avançant sense demora; en altres, més a poc a poc. Les forces reaccionàries tractaran d’impedir-ho, però serà en va. Són els signes dels nous temps, una època de vents favorables que ha vingut per quedar-se. Tot allò que semblava irrealitzable (és a dir, fer un món més humà i sostenible), ara ja és possible. És per això que el patriarcat i el capitalisme salvatge tenen els dies comptats. La lluita comença des de la base: les persones que no tenen poder però sí força i convicció, els col·lectius més vulnerables, i en les lluites que neixen en els pobles i en les ciutats, veritables motors del canvi. Tot just quan tenim a tocar les eleccions municipals, fem nostre el compromís per un model que es basa, segons el nostre parer, en quatre o cinc eixos fonamentals: l’eix verd, el feminista, el social, el cultural i el de participació …

Que n’aprenguin

  Ho hem de dir clarament: els qui van fer un discurs crispat, abraçant la bandera de l’odi i de la repressió, n’han sortit ben escaldats. No només el PP, víctima d’una plantofada històrica, sinó també la dreta populista i l’extrema dreta. El fracàs ha estat majúscul. És cert que C’s ha pujat en el conjunt d’Espanya. Però en un context amb un PP sota mínims, només ha aconseguit ser la segona força de l’oposició. A més, els seus vots (si no hi ha un pacte amb el PSOE, ara per ara força improbable) no serviran absolutament per a res (com ha passat a Catalunya). Això sí, podran continuar amb l’estil aspre i barroer que ja ens tenen acostumats. Sempre poden tenir també l’ajuda de l’extrema dreta, que ha entrat amb 24 escons, però lluny dels que li donaven algunes enquestes. Tindrem l’ocasió de veure com s’ho fan els de Vox per sobreviure quatre anys en el joc democràtic i en el parlamentarisme, especialment quan totes les iniciatives que presentin siguin bandejades o ignorades. Però …

Continua l’espectacle

  Tret de sortida a la campanya electoral. S’acabaran les ximpleries o les promeses que saben que no compliran? No som ingenus. Fins al 28 d’abril tot indica que encara en sentirem de més grosses, sobretot del trio format per la dreta, la dreta extrema i  l’extrema dreta. Només pels disbarats que han pregonat a tort i a dret, amb mentides, mitges veritats o hipèrboles, són incapaços de governar i, a més, els seus dirigents han demostrat no tenir ni uns mínims nivells de decòrum i d’honestedat. Catalunya (i en particular el procés) ven a l’Estat, i d’un temps ençà s’ha convertit, més que mai, en l’ase de tots els cops. Per aquest motiu l’han exhibit impúdicament, sabent que això dona vots. Tanmateix, són conscients que aquesta pràctica del burxar no tindrà cap efecte a Catalunya. Si fem cas de les últimes eleccions que han tingut lloc (i de les enquestes recents), com a mínim dos d’aquests partits tindran uns resultats més aviat residuals. Imagino, però, que en altres zones de l’Estat, per molt que …

Clavegueres de l’Estat

  L’Estat està brut, molt brut. Ni amb tot el Fairy del món podríem fer net del tot. Ni amb tota mena de desinfectants podria néixer, a curt termini, una mica de brillantor. L’Estat Espanyol ja no té cap mena de credibilitat. Quin mal s’ha fet a la democràcia! El cost és immens en tots els sentits, menys per la major part dels personatges tèrbols d’aquest drama, i amb molt de poder, que ho han empastifat tot. Spain is different, una vegada més. És obvi que molts estats del món, aparentment democràtics, han comès “pecats” d’aquesta mena. Però les formes matusseres i la impunitat han estat marca de la casa de l’Estat Espanyol. La corrupció és endèmica. Polítics o banquers han fet ús de pràctiques mafioses. Per si això no n’hi hagués prou, l’Estat va decidir actuar al marge de la democràcia. Alguns dels seus elements es van dedicar a espiar i a difamar partits d’esquerra i/o independentistes. Tan plenes estan les clavegueres que fan trontollar tot el terreny. Les fissures s’han fet visibles i …