A quatre platges de Barcelona ja no s’hi pot fumar. Una bona notícia, que esperem que s’estengui a més espais públics. En tot cas, els fumadors podran continuar exercint i imposant el seu vici en altres llocs de l’exterior. Ah, i sense mascareta, quan la resta de ciutadans no ens queda més remei que porta-la. Un fet acceptat i que gairebé ningú no discuteix. Com ens hem acostumat també a la quantitat ingent de burilles de cigarret que embruten i contaminen carrers, platges o parcs. O que en ple confinament els comerços de venda de tabac estiguessin oberts, no així les llibreries. Qüestió de prioritats, suposo. Fa temps, molt abans de la pandèmia, que no m’assec a la terrassa d’un bar. I em sap greu prescindir del que sens dubte és un petit plaer, i més ara quan fa bon temps. Però no estic disposat a empassar-me fum. És cert, soc lliure d’asseure’m o no, però un infant, per exemple, no pot escollir. És un tema de salut pública, hi hagi o no pandèmia, però …

Liberal es confon amb neoliberal. Liberalisme s’associa amb la dreta o amb el centre-dreta, quan existeix també un liberalisme d’esquerres, important i amb una llarga tradició. Liberal no és assumir ni practicar una llibertat sense límits. En altres paraules: fer el que a un li doni la gana. Aquesta llibertat és buida de contingut si no hi ha responsabilitat, solidaritat, justícia, tolerància o empatia. En la base del liberalisme hi ha una posició humanista, però també “l’humanisme porta lògicament al liberalisme”, deia Nicolau d’Olwer.  El liberal s’oposa amb decisió al despotisme i al fanatisme. Té una certa desconfiança del poder i treballa per la seva limitació. Judith Shklar pensa que un govern liberal és la millor manera de protegir la gent dels abusos de poder. Prefereix que l’estat sigui just que no que pretengui fer-nos feliços. El liberalisme fomenta la iniciativa dels individus, però rebutja l’egoisme. S’oposa a la lliure competència; és a dir, al neoliberalisme, o del que se’n vulgui dir. Té cura, en canvi, del bé comú, del medi ambient i mira de …

Fa gairebé set mesos que no hi ha president de la Generalitat. Fa dos mesos que hi va haver eleccions i encara no s’ha format govern. Els ciutadans no s’ho mereixen. Però l’aspecte més trist és que ja ens hi hem acostumat. Dostoievski deia, amb força encert, que l’home és l’ésser que s’acostuma pràcticament a tot. Són tantes les coses a les quals ens hem hagut d’adaptar. Fins i tot en situacions d’incoherència. La paciència, ja se sap, pot arribar a ser infinita. La sensació, doncs, és més de desídia i d’indiferència que no pas d’indignació. Així, pensem que quan hagin arribat a un acord i puguin formar govern ja ens ho faran saber. Però aleshores ja no valdran més dilacions: cal afrontar d’una vegada per totes, amb decisió i coratge, els reptes enormes que té el país. La situació de la sanitat, l’ensenyament, la cultura o les polítiques que cal emprendre per la protecció del medi ambient no poden esperar més. És necessari, més que mai, un executiu que governi per tothom, que tingui …

Deplorem algunes de les coses que dius a les teves cançons. Ho trobem repulsiu. Aixecar la bandera de l’odi o desitjar la mort d’adversaris no porta a una societat millor. T’han qualificat d’artista mediocre; fins i tot han qüestionat si és art el que fas. Algunes de les teves idees ens semblen totalitàries. Però no hi ha dubte que tens tot el dret a expressar-les. I, per tant, no hauries de ser a la presó. L’estat espanyol ha fet, de nou, el ridícul. Les protestes s’han succeït. Rebutgem qualsevol acte violent. No podem aplaudir ni un contenidor cremat ni un aparador trencat. Però encara trobem més greu, només faltaria, que a una persona li hagin buidat un ull (i ja en van unes quantes). En tot cas, el combat de les idees i la lluita contra les injustícies s’hauria de fer amb la paraula i amb la intel·ligència, no a cops de pedra. Les crisis que hem viscut, amb una brutal pandèmia que ja dura un any, han deixat molts joves sense futur ni esperança. …

Quan hem franquejat la porta de l’any 21, la pandèmia, com el dinosaure de Monterroso, seguia allà. No podia ser d’una altra manera. Hi conviurem encara uns mesos més. Hem engegat a dida el 2020, sense tenir en compte que, com a mínim, ens ha deixat la vacuna. El 2021 ha començat, si fa no fa, igual. El virus no hi entén de fronteres, tampoc de calendaris ni d’anys, purs invents dels humans per dominar l’espai i el temps. Exigim als governs unes mesures de contenció que siguin més coherents, així com una major claredat comunicativa. També que els partits de l’oposició siguin més constructius, menys hipòcrites. La cultura és essencial. Queda clar que el món polític no s’ha cregut mai que la cultura és una necessitat vital, i no un luxe. Ens deslliurem de Trump, que ha acabat engolit pel mateix monstre que ha creat─el trumpisme─. Les imatges inaudites i esperpèntiques de l’ocupació del Capitoli són un avís del que el feixisme és capaç de fer per abatre una democràcia. Poc valenta, sigui dit …

  Les paraules provoquen vincles, però també poden sembrar odi. Hi ha ocasions en què fa la impressió que la batalla per la paraula s’està perdent, però on hi ha humanitat (i bondat) hi ha resistència i esperança. Per començar, cal ser prudents sobre l’ús del llenguatge. Convé escollir amb precisió i responsabilitat quins mots descriuen millor i amb més exactitud un determinat fenomen. I, sobretot, no exagerar, i menys enganyar. Les paraules tenen un pes i una significació que apel·len al subconscient humà i no deixen indiferent, tal com ja havia expressat Václav Havel en el seu discurs de recepció del Premi de la Pau de l’any 1989 ( i que tenia per títol justament “Paraules sobre la paraula”). Enduts per la militància política o mediàtica n’hi ha que obliden això o ho ignoren conscientment. Aleshores, ja hem traspassat un límit i tot s’hi val per enderrocar i subjugar el suposat enemic. Quan la paraula deriva del poder, sigui el que sigui, l’hauríem de sotmetre, sense dilació, a una anàlisi minuciosa de la seva …

  Vam fracassar ahir, i hem fracassat avui, tot i les victòries (momentànies) dels que no conceben la llibertat sense la justícia (i viceversa). Així és; hi ha un pòsit amarg en els triomfs, perquè sabem que no hi ha res definitiu. I més en els temps actuals, època de corredisses i de vertigens. Novament hem constatat que l’ambició i la voracitat humanes no tenen límit. Ha arribat un moment, fins i tot, en què les victòries ja només poden ser fútils. El resultat: un grapat d’engrunes, qualificades, en unes altres circumstàncies, com a concessions doloroses. La darrera frustració que hem rebut, diguem-ho així, ens ve de la cimera sobre el clima celebrada recentment a Madrid. Les conclusions que s’han adoptat han estat molt per sota d’allò que s’esperava, si és que pensàvem que hi podien haver resultats tangibles, d’acord amb la urgència climàtica que vivim (o que patim, més ben dit). Les grans empreses relacionades amb els combustibles fòssils continuen imposant la seva llei, aliena als principis de la democràcia i contrària als drets …

  L’aire contaminat regna als carrers i a les places de les nostres ciutats. El fum dels automòbils i el fum del tabac ocupen l’espai públic, que és l’espai de totes i tots i no només d’uns quants. No hi pot haver llibertat sense responsabilitat, ni llibertat sense un mínim de respecte. Tot plegat ho veiem ben normal, ens hi hem acostumat, encara que hi hagi en joc la salut de les persones, especialment de les més vulnerables. També trobàvem normal quan temps enrere es permetia fumar en llocs tancats. Ara, en canvi, això molts ho veiem aberrant. Com vam permetre durant tant de temps aquella situació? Soc lliure, això sí, de marxar d’una terrassa a l’aire lliure si el fum em molesta. Un infant de cinc anys acompanyat de la seva família, per exemple, no pot fer-ho. Som una societat que no protegeix prou els seus membres més joves, ni les persones més grans. Respirar aire net a les ciutats (i també en moltes zones rurals) s’ha convertit en una utopia, quan hauria de …