Hi ha una eufòria, sovint acrítica, davant de tot allò que té a veure amb l’aparició de nous aparells tecnològics, especialment mòbils. Afavoreixen el nostre benestar? Sí i no, depèn. Al cap i a la fi, però, es tracta d’un negoci…

Tot sigui pels diners, ens diuen. És clar que en un món on les xifres i l’economia ─capitalista─ tenen la darrera paraula, això deu tenir la seva importància. No podem anar contra el progrés, ens repeteixen. Tot ha de ser com més intel·ligent millor, amb ginys electrònics cada vegada més ràpids i espectaculars. Però això sí, han de tenir una durada curta, ja que ens esperen a la cantonada nous models, més bonics, més veloços; és, de fet, una lluita contra el temps i… contra la mesura. Els ideals de bellesa també queden capgirats, l’emoció dura ben poc. En canvi, no se sol parlar massa d’ètica, per exemple. És possible, en general, una tecnologia que vagi més al cor i a la raó, que no a la butxaca? Sembla que només cerquem allò que és útil, no sempre vetllant per les necessitats reals de l’ésser humà. 

Ara, un mòbil és com un déu. Abans, a Déu se’l podia portar al cor, si eres creient. Ara se’l porta a la butxaca, gairebé les 24 hores del dia. És una mena de protector? És una necessitat real? Potser, però també pot arribar a ser una obsessió. Quin futur ens espera, doncs? És possible que en l’època daurada dels ginys de la comunicació sigui, paradoxalment, també la de la incomunicació? 

El vassallatge d’alguns a una certa tecnologia i al guany econòmic immediat no difereix massa de la submissió d’altres a determinats símbols i institucions. Com a la monarquia, a certs dogmes de la pàtria, sigui la que sigui, o a l’equip de futbol de torn on, ─quina sorpresa─, els diners acaben tenint també la darrera paraula.

La pintura que encapçala el text és d’Edward Hopper. Road in Maine, 1914.