És un intel·lectual d’indubtable prestigi. En el seu moment havia estat un dels periodistes més destacats del seu temps. De tarannà moderat, és un liberal de centre i catalanista. Però per sobre de tot és un demòcrata. Ja ha superat els seixanta anys, i viu a Madrid. Som a finals dels anys 40 del segle passat. Durant set anys (1946-1953) escriu un dietari, on mostra el seu disgust i la seva desolació per la situació del país, immers en la dictadura. La seva crítica al franquisme és dura i implacable. Són reflexions lúcides, amargues, d’un escriptor i periodista que ha vist com una cortina putrefacta no deixa entreveure cap signe de llibertat. Aquest dietari s’acabarà publicant pòstumament a París l’any 1974 amb el títol de Meditacions en el desert. El seu autor és Agustí Calvet, més conegut per Gaziel.

Meditacions en el desert és un llibre important, imprescindible, pel que s’hi explica, pel seu to i per la seva qualitat literària. Sens dubte, estem davant d’una obra cabdal d’un dels grans escriptors en llengua catalana.

En una de les anotacions de l’any 1948, que porta per títol Un diluvi de putrefacció, Gaziel lamenta que cap dels escriptors actuals no ha volgut alçar la veu, ni protestar ni córrer el més petit risc: “Mort Unamuno, la intel·lectualitat espanyola liberal sembla capada. Al diluvi de sang i foc que fou la Guerra Civil ha succeït─ en la consciència pública i els seus representants més il·lustres un diluvi de conformisme en putrefacció”.

La reflexió és pertinent i vigent: en els règims autoritaris, on són els intel·lectuals liberals? On són el coratge i la lucidesa necessaris per defensar la llibertat? És comoditat, conformisme, por?

Cap a la fi del llibre, aquest sentiment d’aflicció i desconhort (títol precisament de la nota del 7 octubre de 1952, el dia que compleix 65 anys) s’accentua. Creia anys enrere que el món lliure encara faria alguna cosa pels espanyols demòcrates, però que avui, afegeix, “ja no espero res, ni d’Espanya, ni fora d’Espanya. Per tant, val més plegar”. Aquest és el seu grau de decepció. No només amb el que es vivia dins d’Espanya, sinó també amb la tolerància que algunes democràcies occidentals mostraven envers el règim franquista. L’anomenat “món lliure” manifestava les seves misèries i el seu fracàs. Més o menys com avui, quan es tracta, també, de donar resposta a altres drames que sacsegen el nostre malaurat planeta.

La fotografia que encapçala el text és de Nicolás Muller. Soledad. Cudillero (Asturias), 1965.