Entro en un món interior format per ampolles, tasses i gerros. La distribució és senzilla, austera, però està feta amb molt d’afecte. Les figures ─podrien ser humanes─ estan l’una al costat de l’altra, lleugerament separades entre si. Aquest buit encara les fa més vives. Els seus colors són més aviat discrets: ocres, grisos, grocs i verds pàl·lids, una gradació subtil de blancs, i un blau o un vermell que de tant en tant treuen el cap.

Surto a l’exterior. Els paisatges potser no són molt bonics, el verd sembla com si l’haguessin empolsinat, els contorns són indefinits. Passejo pel costat d’una casa perduda entre turons; la llum és escassa, endormiscada─ en paraules de Giorgio Bassani─. Tanmateix, tot em resulta familiar. Hi estic bé.

En cadascun d’aquests bocins de realitat─pintures, aquarel·les, aiguaforts─ hi ha tendresa i pulcritud, calma i soledat, misteri i poesia. S’hi nota la mà d’un pintor pacient. Però no m’oblido del silenci que transmeten aquestes obres. Un silenci que esmorteeix les ferides del món. No hi ha dubte, doncs, que es tracta d’un gran artista. El seu nom és Giorgio Morandi⁽¹⁾, i si discreta i íntima és la seva pintura, també ho va ser la seva vida. Gairebé no va sortir mai de Bolonya i dels seus voltants, immers com estava en el seu treball, i allunyat de les modes del moment.

Hi veig certa similitud amb l’obra de l’escriptor Patrick Modiano. Més que en els temes tractats─ recordem que en l’autor francès són habituals la memòria i la identitat─, ambdós es caracteritzen per una expressió depurada, sòbria, un equilibri entre llum i ombra. Hi ha el misteri de la vida quotidiana, el coneixement de l’altre i dels objectes. A vegades se’ls ha retret fer una obra reiterativa, obsessiva, a l’entorn dels mateixos temes o idees. Però, al cap i a la fi, no deixen de ser variacions, gradacions infinites d’una mateixa realitat. Tot això amb una contenció expressiva meravellosa.

Morandi i Modiano són propers a l’hora de descriure la relació amb el món, amb el que té de bellesa i d’enigma, i també amb nosaltres mateixos. “Sí, decididament, hi havia buits, en aquesta vida”, escriu el Nobel francès en la seva darrera obra traduïda al català⁽²⁾.

⁽¹⁾ Morandi. Ressonància infinita. Exposició a la Pedrera (Barcelona). Fins al 22 de maig.

⁽²⁾ Tinta invisible, amb traducció de Mercè Ubach i publicada per Proa.

La pintura que encapçala el text és de Giorgio Morandi. Natura morta, 1941.