Mes: Juliol de 2018

Temps crepusculars

  Som a cavall entre els segles IV i V. Alguna cosa es belluga dins l’imperi romà. No fa bona pinta, sembla. Què succeeix? Doncs que s’esmicola, gradualment, tot un món. Aquest món és el pagà, hereu i dipositari, d’alguna manera, de la cultura clàssica. Una veritat, una sola veritat, s’està imposant. Només hi pot haver un déu, el Déu, criden enfervorits una colla d’exaltats. El politeisme és una aberració, i l’ateisme encara molt més, repeteixen. Aquest món vell ha de ser combatut amb la creu i, si cal, amb l’espasa. Qui no hi estigui d’acord, només té dues sortides: o sotmetre’s o morir. És el triomf del cristianisme, una religió que predica pau i compassió, però que guiada per bisbes fanàtics i hordes ignorants i virulentes massacren persones, cremen llibres, destrueixen monuments artístics i prohibeixen l’alegria. De la destrucció cristiana del món clàssic tracta el llibre de Catherine Nixey, The Darkening Age, i que fa pocs mesos ha sortit en castellà*. Nixey és actualment periodista cultural de The Times. Abans havia estudiat Història Clàssica …

Sempre estimaràs el mar

  És molt probable que no hagués sentit mai el nom d’aquest poble. Li va caldre consultar un atles per saber que es trobava a la província de Burgos, entre la capital i Miranda de Ebro. Quan hi va arribar, després d’un viatge, suposem, no exempt de dificultats, ja devia saber que Bañuelos de Bureba, així és com es deia, no tenia més de dos-cents habitants i no disposava d’aigua corrent, ni llum, ni gairebé camins per accedir-hi. Era l’any 1934. Antoni Benaiges, mestre de professió i nascut a Mont-Roig del Camp, hi arribava per fer-se càrrec de l’escola del poble. Un repte que afrontava amb molta il-lusió. Seria el responsable de l’educació d’una colla de nens i de nenes que tenien entre 6 i 12 anys. Ben bé a l’entrada de l’exposició, que podem veure al Museu Marítim, a l’edifici de les Drassanes de Barcelona, hi ha una imatge on hi apareix Benaiges amb els seus alumnes. El seu mig somriure contrasta amb una expressió entre expectant i espaordida d’alguns dels infants. És lògic, …

Final de curs

  Final de curs polític caldejat, confús i incert. Tot força coherent, tanmateix, amb la dinàmica d’un any curull d’emocions, i d’aflicció. Del recent congrés del PP n’ha sortit un nou líder, Pablo Casado, amb fama d’intransigent i proper a plantejaments d’una dreta extrema. Veurem si això és compatible amb una democràcia avançada. Les seves posicions actuals sobre l’avortament, l’eutanàsia, la immigració, la memòria històrica o els drets dels treballadors auguren una revolució ultraconservadora, una més, si acaba conquerint la Moncloa. Si són aquestes les polítiques que acaba portant en el programa electoral, aleshores el centre queda orfe perquè l’ocupi, sense problemes, el PSOE. Ciutadans s’ha desplaçat també a la dreta, competint amb el PP per veure qui dels dos és més nacionalista espanyol (joc que també juga, per cert, una part important del socialisme espanyol). Casado i Rivera són, en aquest punt, però no només, com germans bessons, a punt per reconquerir, amb la raó de la força, si cal, els territoris que no combreguen amb la seva idea d’Espanya. Alguns mitjans de comunicació …

Kader Attia

La reparació, segons Kader Attia

  El món és ple d’esgarrinxades; la història, amb l’home al davant de tot, ha deixat al seu pas marques indelebles, ferides que no han pogut ser sanades. La reparació, però, no ha tingut el mateix tracte a Occident que en d’altres cultures, segons l’artista francoalgerià Kader Attia. En tradicions africanes o orientals, les cicatrius derivades de fets traumàtics no s’intenten esborrar, sinó que s’accepten i, fins i tot, reben un tractament plàstic que les posa en valor. Això em porta a un poema d’Adam Zagajewski, que comença així: “Intenta alabar al món ferit./ Recorda els llargs dies de juny,/ maduixes silvestres, gotes rosades de vi./ Les males herbes que metòdicament envaïen/ les cases abandonades dels desterrats” (…) La reparació, com un acte de memòria i de resistència, però també d’esperança. Lloar al món ferit és una forma per no oblidar-lo. Les ferides del món que invoca la poesia, però també l’art visual contemporani. El concepte de ferida i reparació, justament, ocupa un lloc important en la producció de Kader Attia. Fins al 30 de setembre …

Passejant amb Saul Leiter

  L’exposició s’acaba a la petita i bufona biblioteca, des d’on podem veure un tros de la Ciutadella. A l’interior, l’ambient és fresquívol, però a fora és tòrrid. No es mou ni una fulla. En aquest espai de calma m’hi he assegut, fullejant tres o quatre llibres de fotografies de l’artista, part de les quals les hem pogut veure ara fa poc penjades a la paret. Per sortir cal tornar enrere i passar per davant de la mostra. Així, a qui li plagui, podrà veure de nou algunes de les imatges que més l’han captivat. L’artista és Saul Leiter (1923-2013), un dels que millor van saber immortalitzar, amb la seva càmera fotogràfica, la Nova York de mitjans del segle XX, posant l’objectiu sobre la vida ordinària i la gent anònima, amb un enfocament i un tractament de la imatge molt peculiars. Fins a l’octubre podem visitar a Foto Colectania una mostra prou extensa i variada de la seva obra. He volgut començar per les imatges en blanc i negre, de finals de la dècada dels …

Brueghel

El rei (emèrit) caçat

  Quan et posen la corona, t’enlairen ben amunt, tens una colla d’aduladors que et fan la pilota i et van dient que, sense tu, no hauríem tingut democràcia, doncs t’acabes pensant que ets un semidéu. Però, esclar, de cara a la gent, feies tot el possible per semblar un rei campechano, popular, en el sentit de ser proper al poble i gaudir del seu favor. Encara que després t’envoltessis d’or, de luxe i de menjars suculents, a costa de l’erari públic, per no dir altres coses, diguem-ne, més delicades. Hi havia, certament, indicis de negocis poc clars i d’actituds poc edificants. Tota crítica, però, era silenciada; els governs de torn no volien (o no podien) netejar la brutícia acumulada que ja venia de l’antic règim. La monarquia era intocable, com les estrelles; una rèmora que no trencava amb el passat, de profundes arrels masclistes i militaristes, i que no s’adeia amb una democràcia moderna (de fet la monarquia no ha passat mai per les urnes). No cal oblidar qui et va elegir: un dictador …

Muntañola Be negre

El Be Negre, un periòdic seriós

  Un país que té, com a mínim, un Be Negre, és un país avançat. Si aquest Be pot dir allò que vulgui i les autoritats competents no s’hi fiquen, encara que no els agradi allò que diu, podem dir que estem en un país molt avançat. El nostre país, fa molts anys, ja va tenir un Be Negre, que es deia precisament amb aquest nom. Era un setmanari satíric i polític editat a Catalunya i fet en català, en els temps de la Segona República; de fet, gairebé va néixer i va morir amb aquesta (1931-1936), pocs dies abans que es produís el cop d’estat feixista i comencés la Guerra Civil. Si aquest Be, ja sigui en format paper i/o digital, tornés avui a les nostres contrades, podria vagar amb tota llibertat o seria emmordassat? El seu responsable, en Josep Maria Planes, podria seguir fent la seva feina amb tranquil·litat o seria detingut per la guàrdia civil, emmanillat i portat davant del jutge Llarena, el qual, amb tota probabilitat, dictaria presó preventiva? Quin pecat …

Steichen

La terra és verda

  El món viu un terrible malson. Si res no ho impedeix, encara romandrà entre nosaltres dos anys i mig més. És la democràcia (la seva), ens diuen. Però no deixa de ser frustrant, trist i insuportable. El malson s’anomena Donald Trump i només ha complert la tercera part del seu mandat. Si fos reelegit, el planeta l’hauria de patir quatre anys més. Sí, dic planeta, el nostre estimat i fràgil planeta, perquè avui m’agradaria parlar sobre medi ambient, tot i que les bestieses que ha dit i ha fet aquest individu (amb l’ajuda inestimable dels seus acòlits) són incomptables. Trump, no se n’ha amagat, és un masclista i un racista, però també un egocèntric enemic de l’ecologia i d’un món més sostenible. Fa pocs dies ha dimitit Steve Pruitt, un dels seus fidels escuders. Era el director de l’EPA, les sigles en anglès de l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels EEUU. Però, la veritat és que durant el temps que ha estat al capdavant d’aquest organisme públic (des de febrer de 2017) no …

En la ciudad líquida

Ciutats líquides

  Feliç la ciutat, els contorns de la qual es reflecteixen en un riu o en la mar. Qui ha passejat pels ponts de Tolosa de Llenguadoc, pels canals d’Amsterdam, per les ruïnes de Cartago o pel litoral de Ciutadella, per exemple, haurà pogut comprovar que la silueta de les seves cases o dels seus arbres i el seu reflex damunt les aigües són el revers d’una mateixa moneda. A més, en aquest bescanvi de llums no només som simples espectadors, també hi participem amb tot el nostre propi espai interior. En la ciudad líquida hi trobem urbs traspassades per artèries d’aigua, com el Neva o el Mediterrani, i també per paraules que serveixen per a explicar històries reals o inventades. Però alhora, aquest llibre ens parla de la metàfora que és aquest racó interior en el qual hom es submergeix quan llegeix, escriu o tradueix. Obra suggestiva, d’una riquesa extraordinària, és un viatge per diverses ciutats seguint les petges d’escriptors que l’autora ha llegit i/o traduït; paisatges, físics i literaris, que han delimitat, fins …

Plutó New Horizons

Què en sabem, de Plutó?

  Plutó semblava aquell alumne discret, silenciós, d’aspecte ombriu i malenconiós, a primer cop d’ull irrellevant, assegut a la darrera fila de la classe. El seu caràcter marginal, subtilment rebel, desvetllava, tanmateix, una certa fascinació. Accedir a Plutó era, com indica el seu nom mitològic, entrar en un món subterrani i tenebrós, en el límit gairebé del no-res. Fins i tot, feia uns anys havia estat destronat de la seva condició de planeta; ja no podia parlar amb els altres vuit en un pla d’igualtat. Aquesta decisió podia ser legal en el marc de les lleis planetàries, però a parer de moltes persones, no deixava de ser injust. Tanmateix, aquell cos remot, esquifit i avorrit, immers en un hivern perpetu, de sobte va florir davant de tothom. I el món, el nostre món, va quedar meravellat. Què ho va fer possible? Doncs una petita nau espacial, la sonda New Horizons, de la NASA. Havia sortit de la Terra a principis de 2006, i després d’un viatge de gairebé una dècada va arribar a Plutó a …