OPINIÓ
Feu un comentari

Final de curs

 

Final de curs polític caldejat, confús i incert. Tot força coherent, tanmateix, amb la dinàmica d’un any curull d’emocions, i d’aflicció.

Del recent congrés del PP n’ha sortit un nou líder, Pablo Casado, amb fama d’intransigent i proper a plantejaments d’una dreta extrema. Veurem si això és compatible amb una democràcia avançada. Les seves posicions actuals sobre l’avortament, l’eutanàsia, la immigració, la memòria històrica o els drets dels treballadors auguren una revolució ultraconservadora, una més, si acaba conquerint la Moncloa. Si són aquestes les polítiques que acaba portant en el programa electoral, aleshores el centre queda orfe perquè l’ocupi, sense problemes, el PSOE.

Ciutadans s’ha desplaçat també a la dreta, competint amb el PP per veure qui dels dos és més nacionalista espanyol (joc que també juga, per cert, una part important del socialisme espanyol). Casado i Rivera són, en aquest punt, però no només, com germans bessons, a punt per reconquerir, amb la raó de la força, si cal, els territoris que no combreguen amb la seva idea d’Espanya. Alguns mitjans de comunicació els anomenen liberals, quan el seu sentit de la llibertat consisteix en la derrota total de l’adversari, sense possibilitat de redempció ni de diàleg. Potser caldria informar-se més bé de què va, en el pla polític, el liberalisme. Si Rivera i Casado (com els partits que representen) són liberals, aleshores tot és possible; fins i tot algú s’atrevirà a qualificar Trump com un pacifista i un ecologista, per exemple. I es quedarà tan tranquil.

El congrés d’un partit polític serveix, entre d’altres coses, per introduir elements de renovació, canviar lideratges o, senzillament, per envigorir-lo. Això darrer no ho hem vist en el cas del PDeCAT. Després del congrés, la seva dissolució, en benefici del nou moviment de la Crida Nacional, pot ser una realitat en un futur més o menys proper. La Crida ha estat impulsada per un Carles Puigdemont reforçat després de la decisió de la justícia alemanya no permetent la seva extradició per rebel·lió.

Veurem com acaba tot plegat, però el moviment sobiranista, com el país, és plural, té múltiples matisos, cada partit amb la seva ideologia i full de ruta. Però les dissonàncies entre els diferents actors del món independentista s’haurien d’evitar, com a mínim d’una forma pública i ostentosa. Un únic moviment, amb una sola idea, empobreix el país i reforça encara més la confrontació. Ningú no és imprescindible, però tothom és necessari per tirar endavant el país, fins i tot aquells que no pensen com nosaltres. Tanmateix, és evident que fins que els presos no siguin alliberats, la situació no es podrà normalitzar.

Aquesta darrera setmana hem tingut també l’incident del cotxe que va irrompre a la plaça Major de Vic i va fer caure per terra algunes de les creus grogues plantades en solidaritat amb els presos polítics i exiliats. Cal condemnar qualsevol acte violent, vingui d’on vingui. És inadmissible l’actitud de certes persones, algunes amb càrrecs públics, mostrant comprensió cap a aquests actes menyspreables. Si algú no està d’acord amb què una plaça s’ompli de creus, tot i tenir permís, sempre pot posar una instància o protestar pacíficament. Una altra cosa és que una creu no em sembla que sigui l’element més indicat davant d’aquesta situació injusta: evoca morts i genocidis. Prefereixo, per exemple, para-sols o clavells.

Així mateix, els atacs ultres han rebrotat darrerament. Les autoritats polítiques i judicials (espanyoles) no són prou contundents a l’hora d’actuar davant d’aquest tipus de violència. En canvi, sí que que ho van ser en el seu moment contra pallassos, mestres o mecànics. L’agressor del fotoperiodista Jordi Borràs, un policia nacional, continua exercint, com si no hagués passat res, la seva feina. L’agressió ha quedat, de moment, impune. Els atacs a casals populars, antifeixistes i independentistes, tres quarts del mateix. Fins quan la violència i la impunitat?

Què espero i desitjo del nou curs polític? Doncs una mica de tot, ja ho he anat apuntant. M’agradaria que es poguessin legislar i aplicar també mesures de radicalitat democràtica i d’acció social. Que l’educació, la cultura i la sanitat fossin prioritàries a la nostra societat actual, o en una futura república. Per això, cal començar a treballar com més aviat millor, amb determinació, responsabilitat i ètica.


 

brassai 3

Brassaï. Montmartre, París.

This entry was posted in: OPINIÓ

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s