El món és ple d’esgarrinxades; la història, amb l’home al davant de tot, ha deixat al seu pas marques indelebles, ferides que no han pogut ser sanades. La reparació, però, no ha tingut el mateix tracte a Occident que en d’altres cultures, segons l’artista francoalgerià Kader Attia. En tradicions africanes o orientals, les cicatrius derivades de fets traumàtics no s’intenten esborrar, sinó que s’accepten i, fins i tot, reben un tractament plàstic que les posa en valor.

Això em porta a un poema d’Adam Zagajewski, que comença així: “Intenta alabar al món ferit./ Recorda els llargs dies de juny,/ maduixes silvestres, gotes rosades de vi./ Les males herbes que metòdicament envaïen/ les cases abandonades dels desterrats” (…) La reparació, com un acte de memòria i de resistència, però també d’esperança. Lloar al món ferit és una forma per no oblidar-lo.

Les ferides del món que invoca la poesia, però també l’art visual contemporani. El concepte de ferida i reparació, justament, ocupa un lloc important en la producció de Kader Attia. Fins al 30 de setembre podem veure una selecció de la seva obra a Barcelona, a la Fundació Miró, en diàleg amb nous treballs que ha creat per aquesta exposició.

Quan venia cap aquí, passat el MNAC, m’he parat un moment, recolzat a la barana, per contemplar el mar, no gaire lluny d’allà. Després he baixat unes escales que m’han portat fins als jardins de Laribal, un dels meus llocs preferits de la ciutat; una autèntica delícia, especialment a l’estiu. En el camí, gairebé no m’he trobat amb ningú, només amb dues o tres persones. Hi ha rostres que no poden dissimular, ni esborrar, algunes ferides. M’he fixat en la seva mirada. M’he mirat a mi també: hi ha una certa comprensió, però també incomoditat, no sabem quins secrets amaguen. La gran majoria de les persones amb les quals ens creuem no les tornarem a veure mai més. Moltes de les cicatrius són físiques, hi seran sempre, són vida també. El terra, els arbres, tenen les seves. Són ben visibles, les regeneracions deixen sempre algun tipus de senyal.

Surto del verd i pujo cap al blanc de la Fundació Miró. Fa un sol esplèndid. El títol de l’exposició ja és prou eloqüent: les cicatrius ens recorden que el nostre passat és real. La mostra inclou també una sèrie d’entrevistes filmades en part a Barcelona (on l’artista hi va viure tres anys) sobre els efectes de la globalització sobre les persones.

Els refugiats, els migrants, refuten un món idíl-lic. Els efectes devastadors de la colonització en els països del sud encara persisteix: molts d’aquests no van poder prosperar econòmicament; les seves riqueses van ser expropiades. No es va fomentar tampoc el seu desenvolupament.

Cal observar amb atenció els detalls de cada obra. Figures i objectes esquinçats, una escultura antiga de fusta africana, feta també de llauna, procedent de Togo. Una ceràmica reparada per l’artista, una altra peça de fusta recosida amb grapes. A terra, solitària, una pilota feta de fragments de mirall i cables metàl-lics. Una làmina de fusta tallada, una màscara del mateix material, amb un mirall, peu d’acer i peanya. I gairebé al principi de la mostra, una extensió de sorra, obra efímera, amb elements de les cultures vernacles d’Algèria, i un edifici, de nom Hotel Independance, fet amb caixes metàl·liques d’arxius francesos de l’època colonial.

Un altre vídeo, colpidor, mostra imatges de soldats que havien combatut a la I Guerra Mundial, amb les seves cicatrius i ferides diverses; al seu costat, màscares africanes.

Tot seguit em trobo la instal-lació J’accuse. Són disset busts de fusta de tec sobre peanyes d’acer, amb les cares deformades i amb tota mena de cicatrius facials, mentre es projecta un extracte del film d’Abel Gance, titulat precisament J’accuse (1919), que denuncia amb contundència els horror de la guerra.

Attia reprèn el concepte de rizoma, exposat pels filòsofs Gilles Deleuze i Félix Guattari, en una altra instal-lació (veure fotografia). Rizoma és una metàfora d’una societat en forma de xarxa, sense jerarquies o centres definits. Deleuze reivindicava “fer rizoma, no arrel”. El concepte es refereix més aviat a les plantes que creixen en horitzontal, com la gespa o les males herbes.

Segons Kader Attia, “aquesta exposició tracta de la nostra incapacitat de viure amb els ferits”. Intenta recuperar les ferides del passat, en concret en una situació de guerra i de crítica del feixisme. En l’art contemporani, la producció pot ser qualsevol cosa. Attia realitza estructures i instal-lacions ben diferents, amb un clar compromís, però, amb la realitat. Reivindica, així, la dimensió ètica de l’art contemporani.

Quan surto, la llum s’ha fet més daurada, l’aire ja no escalfa tant, el cel és d’un blau profund. He quedat amb la Irene d’aquí una estona. Ella ve del parc de la Ciutadella, ha anat a veure una altra exposició. Em sembla que també farà un petit escrit per a La Nau. A veure què m’explica.

---