Month: Agost de 2018

Turner

Calma i diàleg

Published by

  Catalunya necessita serenitat. Una atmosfera tempestuosa i amb forts vents altera la raó. Sobretot si dura massa. Hi ha el risc que sentiments en aparença magnànims puguin desviar-se del seu curs habitual i ocupin els marges del camí, cada cop més enfangats. És recomanable també comptar fins a deu abans de manifestar o de fer quelcom davant de qualsevol notícia. No és just ni òptim que d’una anècdota puguem fer-ne una categoria. Qui tergiversa la veritat i malmet la convivència és un forassenyat, per dir-ho suaument, més si és una persona influent i amb responsabilitats polítiques. Tanmateix, un fet és cert: Catalunya no viu una situació política i social normal. Hi ha presos polítics, i d’altres són fora del país. La repressió, iniciada l’1 d’octubre, no sembla amainar, tot i les formes més relaxades del nou govern socialista. Però l’aparell de l’Estat és el que és: la justícia i la policia espanyoles continuen donant motius de parcialitat. Tot plegat, doncs, continua sent desproporcionat, injust i injustificable. I sí, hem d’acusar l’Estat. El llaç groc …

Pompeu Fabra

Pompeu Fabra, el savi humil

Published by

  De Pompeu Fabra què podem dir-ne que no s’hagi dit encara? Ben poc, certament. Si és que se’n pot dir alguna cosa nova. Enguany es compleixen els 150 anys del seu naixement (i els setanta de la seva mort). Així que volem recordar, encara que sigui breument, el gran renovador i modernitzador de la llengua catalana. Ho farem a partir d’un article que va escriure l’escriptor i periodista Domènec Guansé*. Pompeu Fabra, nascut a Gràcia l’any 1868, va estudiar enginyeria química per satisfer el seu pare, home de profundes conviccions liberals i republicanes. Aquests estudis, però, no el van pas desagradar. De fet, li van ser útils en la tasca lingüística que va emprendre més endavant, la seva veritable vocació. És conegut que les matemàtiques pures també el van complaure. No és pas rara l’afinitat entre la filologia i les anomenades ciències exactes. Hi ha testimonis que afirmen que en el seu temps d’oci o en els viatges en tramvia s’entretenia en raonaments matemàtics. Alguns dels seus deixebles i admiradors han conservat carpetes del …

Ernst Haas

17-A, uns apunts

Published by

  Barcelona, finals d’agost de 2017. He tornat a la Rambla. Cel clar, llum ardent. Excessiu, pel meu gust. No era aquí el dia 17, però sí, estava a la ciutat. De fet, hi era i no hi era. Ara, per on he passat tantes vegades, algunes persones riuen, desborden alegria. És estrany. Però és comprensible. Tot ha de ser com abans, sabent que això és impossible. La vida s’imposa, d’acord, però la mort no s’oblida. D’aquí uns dies, però, els morts seran oblidats, excepte pels seus familiars i amics. No tinc por. No, no és veritat: tinc por, jo que em considero forta i valenta. La violència, la barbàrie i el fanatisme tenen prou poder per anihilar la concòrdia, la pau, la bonhomia. Però, per sort, aquestes paraules sempre resisteixen; altrament, la vida seria insuportable. La cultura i l’educació tampoc no ens salven. Tanmateix, sense elles, el món s’acabaria enfonsant en l’abisme més profund. La llum declina, parlen el silenci i la serenitat, prop de les flors i dels missatges, mentre flamegen les espelmes. …

Repin

Els justos, avui

Published by

  No s’esgota, per més temps que passi. En efecte, la qüestió és imperible, transcendent: saber si per assolir un objectiu noble tots els mitjans són bons. Dit d’una altra manera: per obtenir la felicitat dels éssers humans podem recórrer a tot? La història ens dona unes quantes lectures. Per exemple la que ofereix el comunisme, el qual volent implantar el paradís a la terra (la versió mundana del cristianisme), renuncia ben aviat a la puresa dels mitjans. En una cursa que s’accelera més i més, els seus quadres dirigents depuren qualsevol element que pugui contaminar la ideologia que ha d’alliberar per sempre més l’home. El paradís no va arribar, naturalment, i la tempesta va arrossegar milions d’heretges, heterodoxos i sospitosos de tota mena (sobretot la seva projecció més sanguinària: l’estalinisme). Albert Camus (1913-1960) és testimoni d’excepció en una Europa destruïda per la Segona Guerra Mundial. Les seves obres aborden qüestions morals i existencials. La concepció ètica i la lucidesa del seu pensament ens continuen reconfortant. Si el fi justifica els mitjans, qui justificarà el …

Staël

Pel camí d’Ícar

Published by

  Si la sonda New Horizons continua navegant per les regions més gèlides del sistema solar, més enllà de Plutó, la Parker (en honor a l’astrofísic Eugene Parker, reconegut estudiós del vent solar) ho farà cap a les zones més càlides: s’aproparà al Sol més que cap altre artefacte creat per l’home. En la mitologia grega, el primer que ho va provar va ser Ícar, fill de Dèdal i de Nàucrate, esclava del rei cretenc Minos. Amb les mateixes ales de fang i de cera que havia construït el seu pare, home de grans aptituds artístiques i tècniques, per fugir del Laberint, el noi va voler arribar, tot seguit, al Sol. Òbviament, el viatge va durar poc. Ícar va caure al mar Egeu i va morir ofegat. Dèdal, que ja l’havia advertit, encara plora sense consol. En aquesta ocasió, com és lògic, la nau Parker va molt més ben preparada i assortida que l’imprudent i malaurat jove. El 5 de novembre d’aquest any la sonda farà la seva primera aproximació a l’estrella. Donarà vint-i-quatre òrbites …

Tomatsu

El Japó postatòmic: una mirada

Published by

  El sol es va fer trossos, i va caure. El cel, aleshores tan llunyà, també es va desplomar. La llum va créixer tant que va sortir del seu cos. Així que la llum també va morir aquell dia.* Dos dies després, el 8 d’agost de 1945, Albert Camus escrivia al diari Combat: “La civilització mecànica acaba d’assolir el seu darrer grau de salvatgisme. Haurem d’elegir, en un futur més o menys proper, entre el suïcidi col·lectiu i la utilització intel·ligent de les conquestes científiques”. La raó havia donat pas, una vegada més, a l’infern. Però la barbàrie no va acabar aquí, a Hiroshima. L’endemà dia 9, Nagasaki també havia de plorar els seus milers de morts i de ferits. Aquest cop va ser una bomba de plutoni. El món sencer es va estremir. Com cada any, rememorem aquestes tragèdies i volem tenir un record per totes les víctimes. Cal dir-ho clarament: va ser un crim de guerra, del tot injustificable, i que, a més, va quedar impune. La guerra, els bombardejos, en especial les …

Ecologia i responsabilitat

Published by

  La pluja s’ho ha endut tot, menys la merda. El sol titubeja, els núvols muden i nosaltres ja estem fastiguejats de tants residus i de tanta brutícia. Però potser ha estat millor així. Hauria acabat als rius i, per tant, al mar. Però no podem descartar que un tap de plàstic o una burilla de cigarret acabi a l’interior d’un peix. Unes formigues transiten a prop d’un toll, en una gran zona verda. N’hi ha una que, obstinada, transporta una palla minúscula. Va fent ziga-zagues. Està habituada a ensopegar amb una pedreta o amb una fulla seca, però li costa més encarar-se amb les restes d’una burilla, d’un bocinet de plàstic o d’unes engrunes de vidre. A un cargol que s’ha posat en marxa li ha passat el mateix: s’ha topat amb un paper de plata i amb una llauna de cervesa. L’univers d’una formiga o d’un cargol és un abocador. El de moltes persones, també. La responsabilitat per un entorn més net i saludable no l’hem d’anar a cercar únicament a les administracions …

Solitud

Published by

  Eugène Ionesco s’ha fet fonedís. Costa trobar-lo als teatres i a les llibreries. Sembla talment que ja no sigui d’aquest món, que no vagi amb nosaltres. L’escriptor romanès en llengua francesa és com aquell volcà que no li cal una erupció per fer-se present: en té prou amb l’or solar que vessa pel cim. A altres autors els passa el mateix. Sabem que el volcà resta allà, amatent, solitari i silenciós; de tant en tant, però, panteixa suaument: és com un senyal de més a més. En el cas de Ionesco serveix per recordar-nos que la seva visió sobre la condició absurda de l’ésser humà i la seva crítica contra tota mena de totalitarismes continua ben vigent. Conegut sobretot com a dramaturg, Ionesco és un dels màxims exponents del teatre de l’absurd, amb obres com La cantant calba, Les cadires o El rinoceront, publicades a la dècada dels anys cinquanta. Va escriure una única novel-la, Le Solitaire (1973), traduïda al català un any després per Joan Oliver*. No s’ha tornat a editar, així que només …

Ellen Auerbach

L’hora dels vençuts

Published by

  Ahed Tamimi ha sortit, finalment, de la presó, juntament amb la seva mare. S’hi ha estat vuit mesos, acusada de colpejar un soldat israelià, prop de casa seva. Les imatges van donar la volta al món, i el vídeo es va fer viral. Declarada culpable, va entrar a la garjola sent una jove adolescent palestina; n’ha sortit com un símbol de la lluita contra l’ocupació. Un altre soldat israelià, acusat de matar a trets un palestí, neutralitzat i ferit, uns mesos abans, va acabar complint gairebé el mateix temps de reclusió. La vida de l’altre, amb l’atribut d’enemic, no té cap mena de valor. És un dels drames, encara, dels nostres temps. La violència i l’odi persisteixen. Les ferides són molt profundes. El sofriment continua ben viu. És oportú recordar els següents versos del poeta israelià Iehuda Amikhai: “On va ser ferit?”, i no saps/ si es refereixen a quin lloc del cos/ o a quin lloc del país./ Una bala de vegades travessa/ el cos d’un home i fereix també/ la terra que …

Paul Strand

Un tomb pel Raval

Published by

  Sovint faig, més o menys, el següent itinerari quan em trobo pel centre de Barcelona. Baixo un trosset de Rambla; agafo el carrer Tallers, fins que s’uneix amb Valldonzella. Abans m’aturava a discos Castelló, però ara ja no és possible: va tancar fa dos anys. Com tants establiments emblemàtics de la ciutat. Continuo caminant; millor dit, flanejant, si se’m permet aquest mot. M’agrada badar, sempre hi ha algun detall que fa que aixequi la mirada del terra; ara aquí, ara més enllà. Tot plegat és una festa pels sentits. Penso també en alguna nimietat, passa un núvol, sento converses i, de tant en tant, també un gos que borda. La humitat és alta; sort que he rebut una glopada d’aire fresc quan he tombat pel segon carrer, a l’esquerra. Però em sembla que serà efímer. Valldonzella, on soc ara, és sobretot per a vianants. Ho celebro. Deixant, a l’esquerra el carrer Montalegre i a la dreta la pista de bàsquet, aquella hora deserta, enfilo Joaquim Costa, un dels llocs on la fusió del turisme …