Autor: Elna Bai

Llocs i rostres

  L’italià Michelangelo Antonioni deia que no es cansava mai de mirar. Fer cinema és, d’alguna manera, construir una mirada per intentar comprendre, una forma de projectar-se al món. Fer cinema és viure, naturalment, i viure fa rejovenir. Agnès Varda és una jove de noranta anys. El seu cinema capta l’essència d’un món complex i en descomposició, però al qual li reserva moments de vitalitat. Són fragments acompanyats d’una mirada humanista, fresca i insubornable. En la seva darrera pel·lícula, projectada enguany, Visages, Villages (traduïda aquí com Caras y lugares) rep la col·laboració del fotògraf i artista gràfic JR. Ambdós, com si fos una road movie, recorren la França rural en una furgoneta transformada en fotomaton, amb l’objectiu de conèixer persones i intercanviar històries. Tot seguit, els retrats, gegants, d’aquestes persones són penjats en llocs públics, creant, òbviament, expectació, però sobretot una profunda reflexió. El film, tot ell, té la qualitat i la sensibilitat de les grans obres d’art. Varda fou una figura important de la Nouvelle Vague. La  barreja de ficció i documental impregna la seva obra. …

Turguénev, avui

  Ivan Turguénev, un dels grans de la literatura russa i europea de tots els temps, va néixer un dia de novembre de l’any 1818. Aprofitem l’efemèride, doncs, per recordar la seva figura i intentar situar el seu pensament estètic i social en el món d’avui. Isaiah Berlin, destacat pensador del segle XX, en el seu imprescindible Pensadors russos, ens descriu l’autor rus com un home liberal, cautelós, escèptic i aliè a qualsevol doctrina. Però no es va quedar en la inacció, sinó que va intervenir, a través, sobretot, d’algunes de les seves novel·les, en el debat polític i social del moment. Sovint, però, a desgrat seu. No volia que això pogués interferir en allò que més admirava: l’art i la bellesa. De fet, si llegim alguns dels seus llibres ens adonem com una impressió lírica i malenconiosa travessa no solament la descripció del paisatge sinó també la dels caràcters humans. Turguénev posseïa una virtut que ja molts voldrien: l’empatia, ”la capacitat d’entrar en creences, sentiments i actituds alienes, a vegades agudament antitètics als seus” (Berlin). …

Juan Ugalde

Turbulències

  Quan passejo pels jardins i camins més plàcids de Montjuïc, a l’hora foscant, encara em sembla que veig, ara aquí, ara allà, algunes de les imatges que havia deixat enrere feia poc. Unes imatges que m’havien impressionat. M’assec al costat d’un petit estany, ple de fulles. Estic sola. Però de sobte tinc davant meu un grup de persones. Sembla que esperin el tren o el bus. Gent anònima, absorta en els seus pensaments. N’arriben més, es mouen lentament, els seus gestos són precisos. De sobte, uns raigs d’aigua amb molta pressió s’abaten contra elles i les fan caure. Algunes ho fan com ninots, altres resisteixen. Quan tot ha passat, es van aixecant de mica en mica, ajudant-se mútuament. No tot està perdut, després de la violència, la vulnerabilitat, hi ha espai per a la solidaritat. Tota l’escena l’he recollida d’una videoprojecció de Bill Viola, The Raft. El mateix autor la descriu com “una imatge de destrucció i supervivència”. És una de les obres que podem trobar a la magnífica exposició Turbulències, formada per un …

Ronis

Una llum en les tenebres

  El seu nom acompanya sovint el de Franz Kafka, però és evident que fou una dona que va volar molt més enllà. Era, és, Milena Jesenská. Rebel gairebé des de l’alba: no accepta les convencions burgeses de l’època, sobretot les que fan referència a la dona. Fou, doncs, un ésser lliure, palpitant, amant de la cultura, en particular de la literatura. La seva vida és un elogi, també, a l’amor: ”Per ella l’amor era l’única vida autèntica i gran… No tenia por ni considerava que fos cap vergonya sentir intensament. L’amor era per ella una cosa transparent, natural…”, va deixar dit l’escriptora i amiga Margarete Buber-Neumann en la biografia que li va dedicar. En les hores fosques, Milena no va defugir el compromís. S’oposa a l’estalinisme i al nazisme. Precisament, amb l’ocupació nazi de Txecoslovàquia és capturada per la Gestapo i deportada al camp de Ravensbrück, on mor un dia de primavera de l’any 1944. Allà havia conegut precisament Margarete, que sí que va sobreviure a l’horror nazi. Milena Jesenská va néixer a Praga …

Casas

Costums d’ahir i d’avui

  Robert Robert (1830-1873). Us sona? Una mica sí, oi? Bé, ja sabem que som un país que no sol tractar massa bé algunes de les seves figures. Si més no, tenim una certa tendència a l’oblit i a la indiferència. Potser això s’explica, en part, a causa d’alguns avatars històrics especialment cruents que hem hagut de patir. Així, és normal que per certs règims i corrents el personatge en qüestió, proper a idees liberals i republicanes, i partícip de revolucions, no els despertés massa simpaties. Robert Robert va reeixir, sobretot, en el periodisme i en la literatura. Fou un dels fundadors del periodisme modern en llengua catalana. Ho va aconseguir amb una obra molt breu, com veurem, però n’hi va haver prou perquè contribuís a vigoritzar també la prosa en català. Orfe de pare als sis anys, va ser aprenent de joier durant un temps. Decantat més tard envers el periodisme, va viure la bohèmia del Madrid de mitjans de segle XIX. Allà, publica a diversos periòdics i participa activament a la revolució de …

Una democràcia tímida

  Exhumaran Franco (ja era hora), però el franquisme hi continuarà sent. Una vergonya per a la democràcia, i ja fa més de quaranta anys que dura. Posem uns quants exemples: l’existència d’una fundació que enalteix la figura del dictador, carrers dedicats a personatges infames del règim o proclames d’una extrema dreta cada cop més envalentida. A més, diversos militars a la reserva han signat fa poques setmanes un manifest lloant la dictadura criminal. Torturadors i altres botxins no han passat mai comptes amb la justícia. L’herència del franquisme es percep també en algunes grans empreses espanyoles, en el vessant més conservador de la judicatura o en la mateixa monarquia. És com si a la Transició només se li hagués permès dibuixar una única capa de vernís democràtic; els fonaments no havien de ser alterats. En tots aquests anys no hi ha hagut reparació per a les víctimes ni s’han anul-lat els judicis sumaríssims del franquisme. Millor no obrir ferides, diuen alguns. És una venjança, afegeixen uns altres. No: és una qüestió de justícia. Un …

Tomatsu

El Japó postatòmic: una mirada

  El sol es va fer trossos, i va caure. El cel, aleshores tan llunyà, també es va desplomar. La llum va créixer tant que va sortir del seu cos. Així que la llum també va morir aquell dia.* Dos dies després, el 8 d’agost de 1945, Albert Camus escrivia al diari Combat: “La civilització mecànica acaba d’assolir el seu darrer grau de salvatgisme. Haurem d’elegir, en un futur més o menys proper, entre el suïcidi col·lectiu i la utilització intel·ligent de les conquestes científiques”. La raó havia donat pas, una vegada més, a l’infern. Però la barbàrie no va acabar aquí, a Hiroshima. L’endemà dia 9, Nagasaki també havia de plorar els seus milers de morts i de ferits. Aquest cop va ser una bomba de plutoni. El món sencer es va estremir. Com cada any, rememorem aquestes tragèdies i volem tenir un record per totes les víctimes. Cal dir-ho clarament: va ser un crim de guerra, del tot injustificable, i que, a més, va quedar impune. La guerra, els bombardejos, en especial les …

Adéu, Irene Polo

  Abans l’Orinoco no llevi àncores, l’hem vista pujar les escales, acompanyada de la gran actriu Margarida Xirgu… ─Irene… ─hem cridat, quan ja havien trepitjat la proa. S’ha girat lleument, s’ha tret el capell, deixant lliure el pentinat estil garçon i ens ha somrigut. Hem notat de seguida com li brillaven els ulls. Hi havia il-lusió en el rostre, sí, però també, això ens ha semblat, un pòsit de tristesa. Irene Polo i Roig, periodista intrèpida i brillant, se’n va a Amèrica, en qualitat d’assistent general de la companyia teatral de la Xirgu. Cuba és el primer país que visitaran. El vaixell ha sortit de Santander, i fa escala a La Corunya. Som l’1 de febrer de 1936. L’actriu, al cap d’uns segons, també ens ha mirat, i ens ha adreçat un gest de comiat… En aquest viatge hi havia d’anar també el seu amic, el poeta Federico García Lorca, però a darrera hora ha preferit quedar-se a Espanya. Fa un dia lleig, rúfol. Plou i fa un vent “que s’ho emporta tot. El cel …

Sempre estimaràs el mar

  És molt probable que no hagués sentit mai el nom d’aquest poble. Li va caldre consultar un atles per saber que es trobava a la província de Burgos, entre la capital i Miranda de Ebro. Quan hi va arribar, després d’un viatge, suposem, no exempt de dificultats, ja devia saber que Bañuelos de Bureba, així és com es deia, no tenia més de dos-cents habitants i no disposava d’aigua corrent, ni llum, ni gairebé camins per accedir-hi. Era l’any 1934. Antoni Benaiges, mestre de professió i nascut a Mont-Roig del Camp, hi arribava per fer-se càrrec de l’escola del poble. Un repte que afrontava amb molta il-lusió. Seria el responsable de l’educació d’una colla de nens i de nenes que tenien entre 6 i 12 anys. Ben bé a l’entrada de l’exposició, que podem veure al Museu Marítim, a l’edifici de les Drassanes de Barcelona, hi ha una imatge on hi apareix Benaiges amb els seus alumnes. El seu mig somriure contrasta amb una expressió entre expectant i espaordida d’alguns dels infants. És lògic, …

En la ciudad líquida

Ciutats líquides

  Feliç la ciutat, els contorns de la qual es reflecteixen en un riu o en la mar. Qui ha passejat pels ponts de Tolosa de Llenguadoc, pels canals d’Amsterdam, per les ruïnes de Cartago o pel litoral de Ciutadella, per exemple, haurà pogut comprovar que la silueta de les seves cases o dels seus arbres i el seu reflex damunt les aigües són el revers d’una mateixa moneda. A més, en aquest bescanvi de llums no només som simples espectadors, també hi participem amb tot el nostre propi espai interior. En la ciudad líquida hi trobem urbs traspassades per artèries d’aigua, com el Neva o el Mediterrani, i també per paraules que serveixen per a explicar històries reals o inventades. Però alhora, aquest llibre ens parla de la metàfora que és aquest racó interior en el qual hom es submergeix quan llegeix, escriu o tradueix. Obra suggestiva, d’una riquesa extraordinària, és un viatge per diverses ciutats seguint les petges d’escriptors que l’autora ha llegit i/o traduït; paisatges, físics i literaris, que han delimitat, fins …