Autor: Elna Bai

Notes sobre cultura

Published by

  Hem substituït la cultura pel pur entreteniment, sense adonar-nos que la cultura és també entreteniment i diversió, i un magnífic remei contra el dogmatisme i el fanatisme (encara que, com és obvi, no és suficient). La cultura és evasió? I si és evasió, evasió de què? De la rutina, de l’absurd de l’existència, d’un entorn hostil i insuportable… Sí, però…fugim amb i cap a la cultura per trobar una il·lusió, per saber que existim, tot i la manca de sentit de tot plegat? Habitualment, quan llegim un llibre, posem per cas, recuperem una vella tradició ancestral: un acte humà i humanista, un lligam amb nosaltres i amb l’entorn. Però no com dues coses separades, sinó que també som natura. I això sovint ho oblidem. Destruint la natura ens estem destruint a nosaltres mateixos. No es tracta de felicitat, només, quan gaudim de la cultura. És alguna cosa més, indefinible. Cadascú ha d’escollir lliurement el seu camí. Una persona pot ser extremadament feliç sense haver llegit mai un llibre ni haver escoltat mai una peça …

Una forma de vida

Published by

  Fa pocs dies, el poeta, assagista i traductor menorquí Ponç Pons va visitar Vic, convidat pel Fòrum de Debats. Hi va oferir la conferència De la poesia com una forma de vida. No en va, l’autor defineix la seva activitat amb el mot “escriviure”: escriure i viure són una sola cosa. La poesia, per Pons, ha de commoure. Si no emociona, no funciona. Estem davant d’un art que serveix per il·luminar les parts fosques de l’ésser humà. La curiositat de l’escriptor illenc és infinita: “Soc poeta però m’interessa tot”. Baudelaire deia que la millor inspiració és el treball. Tanmateix, potser això últim s’adiu més amb la prosa que no pas amb la poesia, segons el parer de Ponç Pons. Treball, sí, però amb regularitat: Saramago escrivia dues pàgines exactes cada dia. La correcció també forma part del treball. És més, per Pons, escriure és corregir. Hi ha un moment, però, que l’obra l’hem de deixar. Paul Valéry afegia: “Les obres no s’acaben, s’abandonen”. Si no hi ha passió i talent, no arribarem massa lluny. …

Simone Weil: últims mesos

Published by

  Quan les llums d’Europa es van apagar, Simone Weil, des de Nova York, va proclamar un desig: tornar al vell continent i “formar part del sofriment del meu país”. Havia arribat a la ciutat nord-americana el 14 de maig de 1942, procedent de Marsella. En una carta dirigida a Maurice Schumann, periodista i conegut membre de la Resistència, i datada el 30 de juliol, li fa saber el seu projecte de crear un cos d’infermeres de primera línia de foc, en els combats contra els nazis. L’acció té un perill evident, ja que aquestes dones, dotades d’un coratge especial, estaran també exposades a morir com els soldats. En tot cas, representa un desafiament moral a la destrucció i a la brutalitat, un acte de compassió però també de propaganda perquè, al cap i a la fi, triomfi la causa de la llibertat i de la justícia. Sembla, però, que quan De Gaulle va assabentar-se de la idea, va dir: “Elle est folle”. Efectivament, el projecte no es va portar a terme, però això no …

Figures

Published by

  Una mostra reuneix mig centenar d’obres del pintor expressionista alemany Max Beckmann (1884-1950), al CaixaForum de Barcelona. Més que una retrospectiva és una magnífica exposició temàtica dividida en dues parts: bàsicament l’obra alemanya de l’artista (fins al 1937), i la que va fer a l’exili, primer a Amsterdam i després als EEUU. Expressionista, hem dit. Sí, però sense arribar a pertànyer del tot a aquest moviment. De fet, la seva pintura segueix un camí molt personal i independent. Les experiències que té de la mort quan era ben jove li deixen un senyal inesborrable. Més tard, el col·lapse que li provoca la I Guerra Mundial, un esdeveniment que tant havia de marcar la seva generació. Durant el conflicte, Beckmann treballa d’infermer en un hospital fins que és evacuat degut a una crisi nerviosa. La violència i la barbàrie deixen una empremta vigorosa en la seva obra, la qual, a grans trets, intenta reflectir la lluita dels individus, en tota la seva complexitat, contra el mal. Tot plegat amb un fort simbolisme, d’una poderosa suggestió, …

Un home lliure

Published by

  Fou l’home de les mil disfresses, l’escriptor ocult amagat sota diversos pseudònims. No se sap a quin país va néixer. Any? És possible que cap al 1890. Viatger infatigable, va viure, entre altres llocs, a Alemanya, Anglaterra i Mèxic, on s’instal·là el 1924. En aquest mateix país hi va morir un 26 de març de 1969. Fa exactament cinquanta anys. Heus aquí alguns dels noms que va fer servir: B.Traven, Ret Marut, Traven Torsvan, Otto Wiencke, Hal Croves… i variacions sobre aquests mateixos noms. Enrique Vila-Matas l’inclou entre els escriptors del No en la seva celebrada obra Bartleby y Compañía: “Tuvo menos nacionalidades que nombres, pero tampoco anduvo corto en este aspecto. Dijo ser inglés, nicaragüense, croata, mexicano, alemán, austriaco, norteamericano, lituano y sueco”. La seva identitat continua sent un misteri, malgrat els intents i les suposicions que s’han efectuat. És un cas gairebé únic a la literatura i a l’art. A Mèxic, signant com a B. Traven, va escriure unes quantes novel·les que van atraure una multitud de lectors: El barco de los muertos, …

Carles Rahola

Published by

  Primers de febrer de 1938. Fa un dia rúfol. Un senyor ben vestit, amb el cap cot, cabells blancs, bigoti voluminós també blanc, ulleres pinçades al nas, baixa per un dels carrers del barri antic de Girona. Aixeca per un moment els ulls i mira, gairebé amb tendresa, les pedres velles i immortals. Reprèn el camí, ara amb menys vacil·lació. És Carles Rahola, il·lustre escriptor i historiador. D’aquí a una hora, tornarà a passar pel mateix punt, però ara de retorn cap a casa. Poc abans haurà deixat a la seu del diari L’Autonomista el darrer article que ha escrit, «Refugis i jardins». Un any després, aquest serà un dels escrits que els guanyadors de la guerra utilitzaran contra la seva persona. 15 de març de 1939. La ciutat encara dorm. És de nit. Carles Rahola, que havia estat detingut unes setmanes abans per les autoritats franquistes, i sotmès a un consell de guerra sumaríssim, és afusellat davant les tàpies del cementiri de Girona. Fa exactament 80 anys. Un crim contra la humanitat, un …

L’últim viatge

Published by

  Té 63 anys, però sembla que en tingui molts més. És un home abatut, trist, amb el cor malalt: “Cuando ya no hay porvenir por estar cerrado el horizonte a toda esperanza, es ya la muerte lo que llega”, li confessa al seu germà José. Fa pocs dies que ha arribat a Cotlliure, a la Catalunya Nord. L’acompanya la seva mare, Ana Ruiz, també molt debilitada. Gairebé no es pot moure, pesa menys que una nena. La tragèdia l’ha fet desvariar i tornar a la infància: “¿Cuándo llegamos a Sevilla?”. Abans d’emprendre el camí cap a l’exili, Antonio Machado i la seva família havien passat els darrers mesos de la guerra a Barcelona. Rellegeix Maragall, Verdaguer i Ausiàs March, entre d’altres. També escriu diversos articles i poemes, i participa en tertúlies amb amics catalans. Són moments d’una calma relativa, només interromputs pels bombardeigs que de tant en tant colpegen la ciutat. El dia 22 de gener, quan l’entrada de les tropes franquistes és imminent, abandona la capital de Catalunya i, com tants milers i …

El diàleg

Published by

  Fa pocs dies, en una concentració a Madrid, uns quants milers de ciutadans, bastants menys dels esperats per cert, van clamar contra el diàleg amb els independentistes, amb els quals no s’havia de tenir cap mirament, i van titllar de traïdor el president del govern espanyol. Tot molt assenyat i humanitari, doncs. El manifest final llegit per tres periodistes independents estava farcit de mentides, mitges veritats i d’inexactituds. Costa molt poc inflamar les masses, certament. El diàleg només és possible si reconeixem l’altre. No es pot negar la condició de persona i d’interlocutor a qui pensa diferent de nosaltres. El compromís amb la veritat també ha de ser una baula essencial d’una democràcia. Això sí, els partits que van organitzar l’acte de Colón repetiran, una i una altra vegada, que ells són els autèntics demòcrates, encara que vagin de bracet amb l’extrema dreta. Observem amb inquietud i preocupació l’espectacle grotesc que ens obsequien diàriament tota aquesta colla d’irresponsables, de llengua esmolada i feridora. El diàleg, és a dir, el fet d’asseure’s a parlar amb l’altre, està …

Cultura i educació

Published by

  La frase, àmpliament difosa, té més vigència que mai: la política, els drets humans i la democràcia són massa importants per a deixar-los, només, en mans dels polítics. Tampoc no els podem fiar a un cap d’estat que ha estat escollit sense passar per les urnes, i amb un suport tan escàs sobretot entre els joves. La Constitució, que també perpetua els privilegis d’uns quants, hauria de ser un punt de partença cap a quotes de més democràcia i transparència. He volgut insistir en la paraula joves perquè són les noves generacions les que tenen la clau de volta, aquella que ens ha de permetre entrar i avançar en una estança més assolellada, de més profunditat democràtica, i no en una on regnin la foscúria i el sutge. En aquest punt, doncs, cal tornar a insistir en els tres pilars imprescindibles d’una societat del benestar: la sanitat, la cultura i l’educació. Les dues darreres no ens salven, és cert, no ens fan ser ni més bons, ni més feliços. Però sense elles som més …

Els vençuts

Published by

  “No he oblidat la data del 26 de gener de 1939, dia de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, perquè em vaig passar la nit plorant (…)”.(1) Qui així s’expressa és Maria Aurèlia Capmany. En els dies que van seguir, altres ciutats catalanes van caure: Granollers (28 de gener), Vic (1 de febrer), Girona (4 de febrer), Figueres (8 de febrer)… Tota Catalunya era ocupada. El feixisme s’havia imposat. El malson va durar, gairebé, quaranta anys. Quaranta anys són molts. No n’haguessin estat tants sense la passivitat o l’ajuda inestimable i vergonyosa de bona part de la comunitat internacional. No oblidem la derrota, no oblidem les víctimes de la guerra i de la postguerra, el patiment de milers i milers de persones. Les que es van quedar a l’interior i les que van haver de marxar. Les imatges del camí cap a l’exili ens segueixen commovent. No oblidem, ni tampoc podem perdonar als seus responsables que, enduts per la revenja i la crueltat, no van ser mai jutjats ni condemnats. Les ferides, diguin …