Primers de febrer de 1938. Fa un dia rúfol. Un senyor ben vestit, amb el cap cot, cabells blancs, bigoti voluminós també blanc, ulleres pinçades al nas, baixa per un dels carrers del barri antic de Girona. Aixeca per un moment els ulls i mira, gairebé amb tendresa, les pedres velles i immortals. Reprèn el camí, ara amb menys vacil·lació. És Carles Rahola, il·lustre escriptor i historiador. D’aquí a una hora, tornarà a passar pel mateix punt, però ara de retorn cap a casa. Poc abans haurà deixat a la seu del diari L’Autonomista el darrer article que ha escrit, «Refugis i jardins». Un any després, aquest serà un dels escrits que els guanyadors de la guerra utilitzaran contra la seva persona.

15 de març de 1939. La ciutat encara dorm. És de nit. Carles Rahola, que havia estat detingut unes setmanes abans per les autoritats franquistes, i sotmès a un consell de guerra sumaríssim, és afusellat davant les tàpies del cementiri de Girona.

Fa exactament 80 anys. Un crim contra la humanitat, un més dels que van cometre els feixistes. Van matar un home culte, cívic i ple de bondat. Però no van aconseguir matar les seves idees de justícia i de llibertat ni cremar els seus llibres.

Josep Maria Casasús, en la molt recomanable antologia Periodisme que ha fet història, qualifica Carles Rahola com “un intel·lectual autodidacte i polifacètic, assagista prolífic, historiador tenaç, articulista d’estil i de cultura, deixeble de Joan Maragall”. Publicà nombrosos articles i assaigs durant la seva vida, la majoria històrics i biogràfics. Com a articulista col·laborà en diversos diaris de Barcelona, però especialment a L’Autonomista, periòdic vespral gironí, propietat del seu germà Dàrius. Nascut el 1895 era considerat el diari de l’esquerra catalanista moderada i republicana de Girona.

Rahola escrivia una prosa clara, senzilla, entenedora. Josep Pla, l’any 1922, li va dedicar aquestes paraules: “(…) Saturat de cultura clàssica i francesa, impermeable a la monstruositat, més sensible al gra que a la palla, Rahola és un humanista madur, o sigui un home civilitzat (…)”.

Carles Rahola, “liberal, progressista i profundament humà”, en paraules de Josep Benet*, va combatre sempre la pena de mort i ja de ben jove en va reclamar la seva abolició. No va militar en cap partit, fou una persona independent, però el seu compromís pels valors de la llibertat i la no violència el va acompanyar tota la vida.

Són moltes les persones que en van destacar la seva bondat, discreció, cortesia i equanimitat. Amic de tothom i per tothom admirat, gairebé a tot arreu s’hi realça la seva bonhomia. Per això és molt més incomprensible encara la seva mort. El mateix Pla ho va qualificar així: “La mort del senyor Carles Rahola és increïble”. Benet, reprenent aquest comentari de l’escriptor empordanès, afegeix: “Certament ho és. Però, tanmateix, no ho és si la situem en aquell any 1939, quan el franquisme vencedor va començar la seva repressió contra els vençuts i el seu intent de genocidi cultural contra Catalunya”.

El  8 febrer de 1938 sortia publicat a L’Autonomista «Refugis i jardins», i el 6 d’agost apareix en el mateix diari l’article «Heroïsme». Un altre dels escrits citats en la sentència que el va condemnar a mort era  «Contra l’invasor», publicat com a “colofó” del llibre Estudis napoleònics, publicat el mateix any. En el consell de guerra s’esmentava que aquests textos “alentaban a las masas a prolongar inútilmente su resistencia”.

Girona havia estat ocupada per l’exèrcit franquista el 4 de febrer de 1939. Rahola havia decidit quedar-se. No havia fet res de dolent. Pocs dies després, però, el detenen. És sotmès a un simulacre de judici. Acusat de “rojo-separatista” i de ser fidel a la República durant la guerra, és condemnat a mort, com tants d’altres ho van ser arreu del país. Ha quedat provat documentalment que Franco mateix va aprovar la pena de mort contra l’escriptor gironí.

Ja a la presó, amb un llapis que havia pogut aconseguir d’un altre pres, i amb papers diversos que s’havia guardat, escriu diverses notes. En una comenta: “Els meus articles mai no han estat subversius. La violència m’ha repugnat sempre.” En una altra insisteix: “Enemic com soc de tota violència, mai per mai no voldria que el meu nom servís per a cap campanya de violència. Jo he estat sempre l’home d’estudis, amic del treball i els llibres; mai no han plagut a la meva ànima, feta de delicadeses, les lluites del carrer.”

En la darrera carta de comiat que va escriure als seus familiars, moments abans de ser afusellat, escriu: “No crec deixar cap enemic en aquesta terra, en la dolça Catalunya que he estimat tant, en aquesta Girona dels meus amors, ni tampoc fora d’ella”.

* Carles Rahola, afusellat. Josep Benet. Editorial Empúries, 1999. Un llibre imprescindible i commovedor, al qual dec també la major part de la informació que apareix en l’article. Josep Benet va ser una figura clau de la vida política i cultural catalana del segle XX. Des d’aquí, també, el nostre record.

Carles Rahola al seu despatx de la Diputació, on fou detingut.