Sovint faig, més o menys, el següent itinerari quan em trobo pel centre de Barcelona. Baixo un trosset de Rambla; agafo el carrer Tallers, fins que s’uneix amb Valldonzella. Abans m’aturava a discos Castelló, però ara ja no és possible: va tancar fa dos anys. Com tants establiments emblemàtics de la ciutat. Continuo caminant; millor dit, flanejant, si se’m permet aquest mot. M’agrada badar, sempre hi ha algun detall que fa que aixequi la mirada del terra; ara aquí, ara més enllà. Tot plegat és una festa pels sentits. Penso també en alguna nimietat, passa un núvol, sento converses i, de tant en tant, també un gos que borda. La humitat és alta; sort que he rebut una glopada d’aire fresc quan he tombat pel segon carrer, a l’esquerra. Però em sembla que serà efímer. Valldonzella, on soc ara, és sobretot per a vianants. Ho celebro. Deixant, a l’esquerra el carrer Montalegre i a la dreta la pista de bàsquet, aquella hora deserta, enfilo Joaquim Costa, un dels llocs on la fusió del turisme …