No hi vaig ser, no ho vaig viure. De fet, encara no havia nascut. Tanmateix, hi soc, hi som. Com és possible això? La història és contínua; tothom, d’alguna manera o una altra, n’és captiu. Una papallona no pot sostreure’s a l’influx que porta dins seu. El passat viu en el present i en el futur, com un fet connatural a la vida. Hi ha dates, però, que per la seva major transcendència, estan dibuixades amb un color especial. És el cas de l’any 1968. Els grans desafiaments que van aflorar aleshores no s’han pansit cinquanta anys després: una dissidència política i intel-lectual més o menys estructurada, una mirada de malfiança i de rebuig cap a l’autoritat o el clam per una existència viscuda en llibertat, sense tuteles institucionals. Avui, les lluites contra el racisme, la guerra, el capitalisme o les noves formes de colonialisme continuen en bona part vigents, tot i que no van néixer de cop. Qualsevol malestar abans no esclata necessita un període d’incubació d’unes quantes dècades o anys. El 68 …