Month: febrer de 2023

Realitats

Sortim del CCCB. El dia és clar, sense ni un núvol. Aquest centre cosmopolita, de prestigi internacional, és un dels millors obsequis que ha rebut Barcelona, i Catalunya─ l’any que ve ja farà 30 anys!─. Hi hem viscut moments extraordinaris. En repassem alguns mentre fem via pel carrer Montalegre i voregem la plaça dels Àngels, amb el MACBA observant-nos de perfil. Tot seguit agafem el carrer d’Elisabets. Allà ens aturem una estona a la Central del Raval, un altre lloc especial. Joan Margarit deia, en un poema, que la llibertat és una llibreria. Nosaltres hi afegim també serenor i felicitat. Prosseguim en direcció a la Rambla. Ens fa una mica de mandra, és cert, però allà, en el número 115, un edifici singular ens crida l’atenció. Sí, d’aquests encara en podem trobar a les ciutats. I a més és justament el que buscàvem. Té un estil eclèctic, que beu tan del classicisme com del modernisme. Fou inaugurat l’any 1894, i és obra de l’arquitecte Josep Domènech i Estopà. Ho heu endevinat, és la seu de la Reial …

Llibertat

La fotografia és de l’any 1942. Al mig, hi ha una noia. El seu nom és Sophie Scholl. Hi ha també dos nois, tots si fa no fa de la mateixa edat. Sabem qui són. A l’esquerra, el seu germà Hans; a la dreta, un amic comú, Christoph Probst. La Sophie estudia biologia i filosofia a la Universitat de Munic. Té una gran afició pels llibres. En Hans, en Christoph i també en Willi Graf i l’Alexander Schmorell, dos companys més, estudien medicina. Alguns d’ells han tornat fa poc del front; allà han topat de ple amb la misèria humana, i com la manca de compassió i l’excés de mentida i de crueltat s’han apoderat de l’home. Però l’home també és això. I, tanmateix, això és insuportable. Homes convertits en màquines, el fanatisme sembla regnar arreu: al camp de batalla i a la rereguarda. És possible fer caure l’estat d’hipnosi col·lectiva que el règim nazi ha implantat?  L’estiu del 42, formen, a Munic, el grup de la resistència La Rosa Blanca. No es tracta precisament …

Literatura

Montserrat Roig o Josep Maria Espinàs són escriptors que tota cultura voldria tenir. Perquè la dignifiquen, li donen prestigi i aconsegueixen fer-la accessible a amplis sectors de la societat, sense perdre rigor ni qualitat. Això és més clar en el nostre país on, després de la dictadura, calia donar un fort impuls i una major presència a la llengua catalana. Que les persones que no van tenir l’oportunitat d’estudiar la nostra llengua o que procedien d’altres llocs de l’estat s’engresquessin a llegir i escriure en català i que, al capdavall, els pogués arribar al cor tan o més que qualsevol altra llengua. Espinàs ens ha deixat recentment─ pocs dies després, per cert, que morís un altre gran de la nostra cultura: el filòsof Rubert de Ventós─, però el seu llegat immens perviurà, com un tresor que caldrà ensenyar a les futures generacions. Una obra formada per novel·les, contes, cròniques i milers d’articles, a banda d’altres aportacions artístiques i comunicatives també molt apreciades. Com Roig, Espinàs seguirà gaudint, doncs, de moltíssims lectors, identificats amb una escriptura …

Instants

Entrem en un món petit i humil, fascinant i ple de significat. D’un fet proper o d’un gest minúscul, quotidià, aparentment banal, hi ha una voluntat de ser universal. En aquests poemes*, que recorden els haikus, hi percebem la mateixa mirada poètica que en les pel·lícules i fotografies del mateix artista. L’artista és Abbas Kiarostami (1940-2016), reconegut cineasta iranià, autor de films distingits per la seva bellesa, sensibilitat i minimalisme. També destacà com a fotògraf: les seves imatges, la majoria en blanc i negre, són excel·lents. Potser és menys coneguda la seva vessant com a poeta, però aquí el seu art també adquireix una gran qualitat i precisió. És més, aquesta altra faceta artística consolida i enalteix una obra del tot coherent, una de les més rellevants de les últimes dècades. La curiositat i l’amor per allò més pròxim ─ja sigui pels éssers vius o pels objectes─, s’obre també als paisatges i als fenòmens meteorològics. De cada detall, per més petit que sigui, de cada instant capturat, en sap treure poesia. Ens ensenya a veure, …