Sortim del CCCB. El dia és clar, sense ni un núvol. Aquest centre cosmopolita, de prestigi internacional, és un dels millors obsequis que ha rebut Barcelona, i Catalunya─ l’any que ve ja farà 30 anys!─. Hi hem viscut moments extraordinaris. En repassem alguns mentre fem via pel carrer Montalegre i voregem la plaça dels Àngels, amb el MACBA observant-nos de perfil. Tot seguit agafem el carrer d’Elisabets. Allà ens aturem una estona a la Central del Raval, un altre lloc especial. Joan Margarit deia, en un poema, que la llibertat és una llibreria. Nosaltres hi afegim també serenor i felicitat.

Prosseguim en direcció a la Rambla. Ens fa una mica de mandra, és cert, però allà, en el número 115, un edifici singular ens crida l’atenció. Sí, d’aquests encara en podem trobar a les ciutats. I a més és justament el que buscàvem.

Té un estil eclèctic, que beu tan del classicisme com del modernisme. Fou inaugurat l’any 1894, i és obra de l’arquitecte Josep Domènech i Estopà. Ho heu endevinat, és la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, una de les joies de Ciutat Vella. En la seva biblioteca s’hi conserven milers d’obres d’un alt valor històric i científic. A la façana, en la seva part superior, hi podem contemplar el rellotge que segons diu la tradició marca l’hora oficial de la ciutat. 

Als baixos de l’edifici s’hi troba el Teatre Poliorama, fundat l’any 1906. En els seus inicis oferia sessions tan de cinema com de teatre. Abans hi tenia la seu el Cine Martí, la primera sala de Barcelona que es va construir com a cinema. Fins ben entrats els anys 30, al Poliorama s’hi van estrenar obres de diversos autors catalans.

El 1936, a l’inici de la Guerra Civil, la CNT-FAI s’incautà el local i durant els fets de maig del 37 va ser un dels escenaris dels combats. George Orwell, en qualitat de membre del POUM, en fou un testimoni directe. Aquests fets són narrats admirablement en la seva obra Homenatge a Catalunya.

Uns quants anys abans, concretament el 27 de febrer de 1923, Albert Einstein pronuncià una conferència a la sala d’actes de l’Acadèmia, amb el títol de “Sobre la teoría de la relatividad”. Era un dels actes que va fer Einstein aquells dies a Barcelona, convidat per la Mancomunitat. També visità altres llocs de Catalunya com Poblet, Terrassa, Sant Cugat i l’Espluga de Francolí. Justament ara es compleixen cent anys d’aquella visita. L’expectació fou enorme, tot i que pel que sembla poques persones van entendre les seves teories.

Dos anys abans el científic alemany havia guanyat el Premi Nobel de Física per la seva contribució a l’efecte fotoelèctric, que va tenir un paper molt important en el desenvolupament de la física quàntica, malgrat que la teoria i, sobretot, les seves conseqüències, no combregaven massa bé amb la seva concepció racional i determinista del món.

Maupassant deia, a propòsit de la vida, que “la realitat no és mai ni tan complicada ni tan senzilla com es creu”. La realitat quàntica, amb tot el que té d’atzar, mostra que tot és una mica més complex: la causalitat no es presenta rígidament; cada causa li poden correspondre diversos efectes possibles. Però també algunes de les fórmules que la descriuen tenen una aparença de simplicitat i una bellesa extraordinàries. Com la realitat d’uns núvols que, sense fer massa soroll, han vingut a rebre la darrera llum de la tarda.

La pintura que encapçala el text és de Nicolas de Stäel. Ménerbes, 1954.