El tenim, d’habitud, per una qualitat. Aquí, se l’associa o se l’identifica amb el seny. Diderot, a L’Encyclopédie, el concep com “la mesura de judici i d’intel·ligència que una persona pot fer servir a favor seu en el tracte social”.

En canvi se li ha retret de ser un fre al progrés i, per tant, que l’ordre de les coses es mantingués inalterat. Així, el sentit comú, aliat del costum i poc procliu a la novetat i al risc, ens ha privat, sovint, de conèixer i aprofundir altres realitats i perspectives.

Prenem com a exemple el que va significar en el seu moment el pas de la física newtoniana a la relativista. Aquest fet va requerir situar-se en un nivell nou, situar la ment cap a noves formes de coneixement i, per tant, allunyar-se del sentit comú. Quan treballem amb velocitats grans i camps gravitatoris poderosos hem d’anar a cercar Einstein i deixar Newton. Aleshores ens trobem amb espais encorbats o temps dilatats, fenòmens sorprenents que atemptaven contra el sentit comú. Així, podem constatar que els progressos importants en Física, i en altres disciplines, s’han donat quan s’han qüestionat les evidències i el sentit comú i s’han deixat de banda certs prejudicis.

Ernesto Sábato, a la seva obra Uno y el Universo, assenyala que el sentit comú ha estat el gran enemic de la ciència i de la filosofia. Allò inversemblant pot ser una realitat. Això també és vàlid en política o en la nostra vida quotidiana. Sortir del nostre univers particular, amb tot el conjunt d’opinions i prejudicis, descobrir nous mons o sostenir altres teories, que l’experiència acabarà confirmant o no, és foragitar el sentit comú. Potser en un futur esdevindran noves formes de sentit comú, i per això mateix convindrà estudiar-les i, si cal, revisar-les.

Com a éssers limitats que som, no és estrany que fenòmens com l’infinit, les velocitats de les galàxies o el món dels neutrins puguin resultar incomprensibles i desconcertants. La tecnologia ens ha permès conquestes excepcionals, però sense les idees innovadores, pensaments que escapaven del sentit comú més immediat, això no hagués estat possible.

En definitiva, es tracta d’una qüestió de flexibilitat, d’eixamplar la ment, perquè idees que en principi no tenien cabuda en el nostre món puguin ser possibles i, qui sap, acabar existint. No només existeix la realitat acceptada pel sentit comú, i que a vegades pot ser capgirada del tot. Sortir justament del sentit comú és acceptar altres realitats. Ara bé, si en sortim tinguem en compte també la part ètica i la responsabilitat que tenim amb el món. Només d’aquesta manera serà possible avançar amb totes les garanties.

La fotografia que encapçala el text és de Heinrich Kuehn. Roman Campagna, 1906.