Finals de març de 1933. Fa dos mesos que els nazis han conquerit el poder. En una carta a Stefan Zweig, el també escriptor Joseph Roth, emigrat fa poc a França, considera que l’ofuscament del món és més gran que el 1914: “L’home ja no es commou quan es vulnera i s’assassina la condició humana”. Principis de gener de 1939. En un article al Pariser Tageszeitung, Roth es sorprèn, bé que d’una forma relativa, que la societat qualifiqui sovint com a acte noble allò que és natural: “Si l’humanitarisme es percep com a excepcional, això significa que la inhumanitat és el costum”. I allò natural, afegeix, s’acaba convertint, sense més, en una cosa sobrenatural. D’actes sobrenaturals n’hi va haver, i tant! Però aquests actes coratjosos no van reeixir, almenys a l’inici, a causa de la força i crueltat de l’enemic, i la manca d’una acció conjunta i majoritària de les persones de bona fe. Sense tanta indiferència, potser la guerra i el feixisme no haguessin durat tants anys. Roth ja ens ho havia alertat: “Res …

No tothom veu la vida com un do, un donar-se als altres. Hi ha persones sense les quals el món seria una mica millor i, fins i tot,  infinitament millor. Són una minoria, per sort, però són les que tenen la força de la violència i el poder. En canvi, hi ha persones que han contribuït a bastir una societat més humana, alçant la veu contra tota mena d’abusos i injustícies, i negant-se a ser còmplices de la barbàrie. I si no han pogut canviar el món com haurien desitjat, sí que n’han frenat la seva caiguda o han pogut aconseguir petites victòries. És per això que la mort d’aquests últims, quan s’esdevé, ens deixa una mica orfes i amb un pòsit de tristesa. L’últim d’aquests referents ha estat Desmond Tutu, incansable lluitador contra l’apartheid a Sud-àfrica i contra tota forma de discriminació i d’injustícia. Home cordial i somrient, dotat d’un sentit de l’humor fi i intel·ligent, congeniava aquest caràcter afable amb la contundència en les seves paraules i accions. Tenia clar en quin lloc …