Month: Juny de 2021

L’intel·lectual

El periodista i escriptor Jean Daniel, tot recordant Albert Camus, definia l’intel·lectual com aquella persona que s’oposa a l’esperit de l’època. La que en algun moment sap dir no. George Orwell, Nicola Chiaromonte, Germaine Tillion, Simone Weil, René Char, David Rousset o el mateix Camus no només van saber dir no, sinó que la seva reflexió, lúcida i serena, anava acompanyada d’un compromís actiu i obstinat, dirigit contra tota mena de fanatismes. La seva condemna de la violència, especialment la que s’exerceix sobre els innocents, i de la mentida, vinguessin d’on vinguessin, resulta il·lustrativa. Testimonis de camins no fressats i aliens, per tant, a deixar-se endur pel corrent, la seva és una revolta de l’amor i la solidaritat. Comprendre el món, sí. No per refer-lo ─sens dubte no el podien canviar: en això calia ser realistes─, però sí evitant que s’acabés desfent. En fi, potser es tracta d’un objectiu modest, però alhora valuós: no causar maldat, resistir-se al mal, i obrir noves esferes de llum i de confiança. Avui molts intel·lectuals estan al servei d’una …

Exili interior

Un dia de novembre de 1945, Isaiah Berlin visita Anna Akhmàtova a Leningrad, l’actual Sant Petersburg *. Berlin no ha tornat a aquesta ciutat des fa vint-i-cinc anys, quan en tenia onze. La ciutat ha patit greus danys, a causa del setge, però encara conserva vestigis d’enorme bellesa. Akhmàtova viu a la planta superior d’un edifici barroc, voltat d’unes reixes de ferro forjat. El pis amb prou feines té mobles. Fa anys que viu reclosa dins del seu propi país; té una llibertat de moviments molt limitada, la seva obra, condemnada al silenci. Berlin ens la descriu com una dona elegant, de gestos pausats, amb uns trets bells i lleugerament durs, i una expressió d’infinita tristesa. La conversa es prolonga durant hores. Parlen de Dostoievski, Blok i Pasternak. Evoca el seu primer marit, el poeta Nikolai Gumiliov, afusellat l’any 1921, acusat de conspiració, i Óssip Mandelstam, que va morir en algun lloc de Sibèria, a finals dels anys 30. La poeta parla amb una veu calmada, monòtona, “com una princesa d’un lloc remot a l’exili, …

L’absurd

Sí, és ell… O potser ella. En el bell mig del carrer s’ha posat a caminar. Es mou amb fragilitat, talment com si anés a caure; i quina mirada! Què ens vol dir? Tot i res, possiblement. Sembla que busca quelcom, però què? L’alteritat, potser? La gent li passa pel costat i ni tan sols fa l’esforç per mirar-lo, ni s’han adonat de la seva existència! Què n’és de difícil tot plegat, quina càrrega més feixuga ha de suportar! Els carrers són més i més estrets… Tanmateix, continua caminant. La dignitat mai no l’ha abandonat. Lleugera i sòlida a la vegada. A on el portarà el destí? Segueix avançant, amb la mirada fixa a l’horitzó. De tant en tant dona un cop d’ull a la dreta i a l’esquerra, però mai no ho fa cap enrere. Sap que, com li va passar a Orfeu, això el podria condemnar. Els carrers per on passa poden ser els de qualsevol ciutat del món. Però també trepitja camins i boscos. Potser cerca amor i comprensió, i no els …

Fum

A quatre platges de Barcelona ja no s’hi pot fumar. Una bona notícia, que esperem que s’estengui a més espais públics. En tot cas, els fumadors podran continuar exercint i imposant el seu vici en altres llocs de l’exterior. Ah, i sense mascareta, quan la resta de ciutadans no ens queda més remei que porta-la. Un fet acceptat i que gairebé ningú no discuteix. Com ens hem acostumat també a la quantitat ingent de burilles de cigarret que embruten i contaminen carrers, platges o parcs. O que en ple confinament els comerços de venda de tabac estiguessin oberts, no així les llibreries. Qüestió de prioritats, suposo. Fa temps, molt abans de la pandèmia, que no m’assec a la terrassa d’un bar. I em sap greu prescindir del que sens dubte és un petit plaer, i més ara quan fa bon temps. Però no estic disposat a empassar-me fum. És cert, soc lliure d’asseure’m o no, però un infant, per exemple, no pot escollir. És un tema de salut pública, hi hagi o no pandèmia, però …