Month: Juny de 2021

L’absurd

Sí, és ell… O potser ella. En el bell mig del carrer s’ha posat a caminar. Es mou amb fragilitat, talment com si anés a caure; i quina mirada! Què ens vol dir? Tot i res, possiblement. Sembla que busca quelcom, però què? L’alteritat, potser? La gent li passa pel costat i ni tan sols fa l’esforç per mirar-lo, ni s’han adonat de la seva existència! Què n’és de difícil tot plegat, quina càrrega més feixuga ha de suportar! Els carrers són més i més estrets… Tanmateix, continua caminant. La dignitat mai no l’ha abandonat. Lleugera i sòlida a la vegada. A on el portarà el destí? Segueix avançant, amb la mirada fixa a l’horitzó. De tant en tant dona un cop d’ull a la dreta i a l’esquerra, però mai no ho fa cap enrere. Sap que, com li va passar a Orfeu, això el podria condemnar. Els carrers per on passa poden ser els de qualsevol ciutat del món. Però també trepitja camins i boscos. Potser cerca amor i comprensió, i no els …

Fum

A quatre platges de Barcelona ja no s’hi pot fumar. Una bona notícia, que esperem que s’estengui a més espais públics. En tot cas, els fumadors podran continuar exercint i imposant el seu vici en altres llocs de l’exterior. Ah, i sense mascareta, quan la resta de ciutadans no ens queda més remei que porta-la. Un fet acceptat i que gairebé ningú no discuteix. Com ens hem acostumat també a la quantitat ingent de burilles de cigarret que embruten i contaminen carrers, platges o parcs. O que en ple confinament els comerços de venda de tabac estiguessin oberts, no així les llibreries. Qüestió de prioritats, suposo. Fa temps, molt abans de la pandèmia, que no m’assec a la terrassa d’un bar. I em sap greu prescindir del que sens dubte és un petit plaer, i més ara quan fa bon temps. Però no estic disposat a empassar-me fum. És cert, soc lliure d’asseure’m o no, però un infant, per exemple, no pot escollir. És un tema de salut pública, hi hagi o no pandèmia, però …