Month: Abril de 2022

Déu

Fa uns anys, en una entrevista, el físic Rolf Tarrach afirmava que “Déu només existeix en el nostre cervell”. És una bona reflexió, però com sempre caldria precisar què entenem per Déu, i si de qualsevol misteri o fet inexplicable podem  fer-lo partícip. En tot cas, tothom és lliure, naturalment, de creure o no en quelcom superior, però ningú no hauria d’imposar la seva existència a les altres persones. Molts no han sentit mai Déu, ni n’han tingut mai la necessitat, fins i tot en moments de solitud, de dolor o de sofriment. Cal ser honest amb un mateix, encara que per alguns això porti més neguit i desemparament. No ens cal tampoc cap transcendència per explicar l’existència de les coses. No ignorem que la natura ─inclòs l’ésser humà─, com hem dit, té una part de misteri. Això resulta atractiu, com l’atzar que ens ha portat fins aquí. La ciència n’ha desvetllat alguns secrets, però sempre restarà alguna cosa inconeguda i que potser no sabrem mai. L’ésser humà, ple de contradiccions, atret alhora per l’amor …

Descobertes

Sant Jordi, un cop més, i això vol dir novetats i més novetats, de tota mena i condició… Si no fos perquè la novetat també és el llibre publicat fa temps, i que gràcies a l’atzar o per una recomanació afortunada, hom ha descobert fa poc. Que els llibres poden tenir més vides que un gat és una evidència, i una sort immensa. Saber quin o quins, és una incògnita. Esmentem només alguns dels llibres* que hem tingut la sort d’acollir (i llegir) en el darrer any: els de publicació recent, i els nascuts fa més temps i que d’alguna manera han estat recuperats de l’oblit. En tot cas, m’atreveixo a dir que cap ni un d’aquests llibres encapçalaran els rànquings de venda. Fins i tot, alguns d’ells seran els llibres menys venuts, i no s’esmentaran enlloc. Per això els reivindiquem i els guardem en un racó privilegiat de la nostra memòria: Traduir com transhumar (Mireille Gansel), Biofilia (Edward O. Wilson), Nosaltres (I. Zamiatin), Del desierto al libro (Edmond Jabès, entrevista amb M. Cohen), Lo …

Dogmes

El comunisme ─almenys el d’arrel soviètica─ va esdevenir una religió, com el cristianisme. Ambdós amb els seus papes, la seva litúrgia, una estructura piramidal i essencialment dogmàtics. Pel que fa al cristianisme, em refereixo, sobretot, a aquell predicat per l’Església Catòlica i que Jorge Bergoglio prova fa temps de donar-li un rostre més humà, no sense dificultats. Altres, en el seu temps, ja ho havien intentat amb el comunisme i el socialisme marxista més ortodox.  Estem parlant de dos projectes utòpics que han sovintejat la foscor, i no precisament en relació al misteri. En el fons, no deixen de ser ideologies, i ja sabem com han acabat bona part d’elles. Aquesta esperança en un “món millor” ha portat sovint a l’engany i a la decepció. L’un busca el paradís a la Terra; l’altre, la felicitat eterna en un més enllà. En la teoria recullen una gran preocupació pel sofriment humà, però a la pràctica la seva perversió ha provocat desencís i dolor. Els dos van oblidar ben aviat el tarannà llibertari, la vessant humana i …