La cosmologia és, probablement, la més filosòfica de les ciències. De fet, la primera filosofia, la de Tales o la d’Anaximandre, fou anomenada filosofia natural, és a dir, s’ocupava essencialment de l’estudi de la natura, de la física (physis) i, en particular, de la cosmologia. Aquells presocràtics es demanaven, s’interessaven sobretot, per l’origen i la formació de l’univers (cosmogonia) i de totes les coses. Les seves preguntes, més importants que les respostes, han viatjat fins a nosaltres, tot i les mancances tècniques i tecnològiques de què disposaven. Però la cosmologia no és saborosa només pel seu pòsit filosòfic, sinó també per la poesia i pel seu sentit estètic. I qui diu poesia, diu, òbviament, bellesa o caos. Per això, creiem, atrau tants admiradors. Tot i el complex substrat matemàtic que hi ha al seu darrera, imprescindible per altra banda, sempre hi ha aquesta arrel filosòfica que té alhora un caràcter màgic i enlluernador: D’on venim? On anem? Per què som aquí? Són qüestions que ni el Hubble, els acceleradors de partícules o les computadores més …