Hem pogut observar, fa poc, la primera imatge real d’un forat negre. Situat a la galàxia M87, a una distància d’uns 50 milions d’anys llum de la Terra, se’ns apareix en el seu conjunt com una mena de donut cremós i cruixent, però alhora inaccessible. De fet, és un objecte que viu a tota hora afamat. Qualsevol tipus de matèria, ja sigui estel·lar o planetària, inclosa la llum, que se li posa per davant, és engolida, formant un remolí, talment com l’agua que s’escapa per l’embornal d’una banyera plena a la qual se li ha tret el tap. La massa d’aquest forat negre equival a més de sis milions de masses solars.

La fita ha estat possible gràcies a l’acció conjunta de vuit radiotelescopis situats a diversos llocs del planeta; en concret als Estats Units, Mèxic, Xile, Espanya, Hawaii i l’Antàrtida. Així, la ciència ens demostra, una vegada més, que la col·laboració entre països és la millor manera d’assolir objectius d’una gran complexitat, els quals han pogut satisfer la nostra curiositat i de retruc incidir en el benestar dels ciutadans. Altres disciplines podrien prendre exemple.

En la majoria d’ocasions, la lluita de banderes és estèril i absurda. Així mateix, només sentint alguns polítics no podem deixar d’identificar forats negres insondables. Sobretot en aquelles situacions on no hi ha ni un bri de veritat i tot és mentida.

Però tornem a la ciència. El col·lapse i la mort d’una estrella massissa comporta, si es donen les condicions adients, el naixement d’un forat negre. És una situació límit; les partícules han quedat tan aixafades que la gravetat s’ha fet infinita en un espai minúscul. El seu entorn és com un mar agitat, amb un moviment ràpid i perpetu d’ones. L’espai i el temps s’han transformat del tot.

Els forats negres encaixaven en la teoria de la relativitat d’Einstein. A partir de les seves equacions matemàtiques altres científics com Schwarzschild, Chandrasekhar o Oppenheimer van proposar les condicions per les quals una estrella podria convertir-se en un forat negre. Més endavant, Stephen Hawking en va fer noves aportacions, com la radiació que s’allibera a causa dels efectes quàntics, i que demostrava que un objecte d’aquestes característiques no era del tot negre.

Hi ha teories que diuen que d’un forat negre pot haver-hi un efecte rebot. És a dir, un moviment progressiu d’expansió que acabi formant un nou univers. Fou això el que s’esdevingué amb l’anomenat Big Bang?

Les reaccions del món científic s’han viscut, com no podia ser d’una altra manera, amb molta joia. Així, per a un membre de l’equip investigador, l’astrofísic Luciano Rezolla, el descobriment suposa un gran salt endavant: “Hem transformat un concepte matemàtic, una cosa que s’explica amb fórmules, en una pissarra, en un objecte físic que es pot observar.”

La qüestió immediata és: tot allò que pot ser possible a través de les matemàtiques pot veure’s encarnat en un objecte o en un fenomen físic real?

Poc temps després del Big Bang es van formar els primers àtoms. Hauríem d’esperar milers d’anys per què es formessin les primeres molècules. I d’aquestes convé parlar-ne breument, ja per acabar. Dies després de la notícia de l’observació del forat negre, la revista Nature anunciava que s’havia detectat la primera molècula que es va originar a l’univers. En concret es tracta de l’hidrur d’heli (HeH⁺), en la qual intervenen els dos principals elements químics que constitueixen el cosmos. Es pot dir que aquí, en aquesta unió, va començar la química de l’univers, després d’haver regnat, fins llavors, només la física de partícules o la mecànica quàntica.

L’element en qüestió ha estat detectat a la nebulosa planetària NGC 7027, a la regió del Cigne, a uns 3000 anys llum de la Terra. Ha estat descobert gràcies a un instrument instal·lat en un avió que sobrevolava l’estratosfera. Quan es donen les condicions, la tendència a formar molècules és una realitat. D’aquí, a la formació dels primers signes de vida i, finalment, a l’aparició d’una vida complexa que pot reflexionar sobre tot això i construir la tecnologia necessària, van haver de passar encara milers de milions d’anys. I aquí estem, mirant el futur. Un futur, però, que si no el vetllem ens pot acabar destruint. Aleshores sí que un forat negre hauria arribat fins a nosaltres.

Ernst Haas. Wet leaf, Vermont, 1969.