Cremava Notre Dame i ens vam esgarrifar. Quan va caure l’agulla temíem el pitjor. Sortosament, l’estructura va aguantar, però caldran anys de rehabilitació. Siguem creients o no, la desgràcia, tanmateix, ha estat enorme. I és que Notre Dame va més enllà de ser un element purament religiós o de ser una catedral emblemàtica: forma part del patrimoni cultural europeu i mundial. Però no només això: ocupa també un lloc especial en el cor i en l’ànima de molta gent. I això s’ha de respectar.

No ha estat el cas d’alguns furibunds anticristians, que han celebrat via xarxes socials la catàstrofe. Com poden congratular-se de la destrucció d’un element cultural d’enorme valor, com ho són també, per citar només un exemple, les restes arqueològiques de Palmira, destruïdes per una colla de fanàtics?

La polèmica més gran ha vingut, però, de la sobtada generositat en forma de milions d’euros que han ofert algunes de les fortunes més grans de França. Tothom és lliure de fer el que vulgui amb els seus diners, però hom ha recordat que no s’actua amb la mateixa rapidesa i generositat quan es tracta d’invertir en projectes socials o actuar davant les enormes desigualtats existents en el nostre planeta.

Veure flamejar Notre Dame no té el mateix impacte que veure cremar un altre edifici amb no tanta història i simbologia. Ho hem vist: els mitjans n’han parlat abastament. Al cap i a la fi, per sort, no hi va haver cap víctima mortal. En canvi, quan s’han cremat edificis d’habitatges, amb diverses víctimes mortals, aquest fet no ha tingut el mateix ressò a la premsa i, en general, no ha gaudit de tantes mostres de solidaritat i d’empatia. Un incendi recent d’aquestes característiques l’hem tingut ben a prop: la mort fa pocs dies de tres membres d’una mateixa família, inclosos dos infants, a l’Hospitalet. Ja ningú no en parla. O la poca cobertura, per altra banda, que té la mort assídua d’immigrants que intenten travessar la Mediterrània. Simplement, ja ens hi hem acostumat. I això és el pitjor que ens pot passar.

Precisament aquesta darrera tragèdia és present a L’arxipèlag del Gos*, la darrera novel·la de l’escriptor i cineasta francès Philippe Claudel, un autor que en el seu moment ja ens va impactar amb obres com Ànimes grises.

La descoberta de tres nàufrags africans sense vida a la platja d’una illa volcànica farà emergir les pors, les misèries i el sentit de la veritat en tota una colla de personatges. Un d’aquests acabarà dient: “No veiem mai com som, i quan ho descobrim, és insuportable!(…) Tothom menteix. La vida és una farsa”. Avançada l’obra, una mena de pestilència s’escampa per l’illa, expulsada, sembla ser, pel mateix volcà. Serà el primer acte d’una venjança. El narrador afegeix: “Els morts farien pagar als vius la seva indiferència. Havien tractat els cossos dels seus germans humans com si fossin despulles animals. Havien preferit el silenci a la paraula. I per això serien castigats.” En el fons de tot plegat, en el fet d’haver regnat el silenci i la ignomínia, hi havia una qüestió de diners. És el que passa quan el món s’ha convertit en comerç i ha deixat de ser un camp de saber, com se’ns recorda a la novel·la. La veritat acaba sent, també, una de les víctimes principals.

Ja cap al final de l’obra, el narrador recorda Ovidi quan aquest va escriure que el temps destrueix les coses, però “es va equivocar. Només els homes destrueixen les coses, i destrueixen els homes, i destrueixen el món dels homes. El temps els observa mentre fan i desfan”.

Reconstruir Notre Dame s’haurà de fer, naturalment. Però potser també ens caldria rehabilitar moltes altres coses més, començant per nosaltres mateixos. De ben segur que des d’un punt de vista econòmic no ens costaria tants diners. És només una qüestió de ganes i de convicció.

*L’arxipèlag del Gos. Philippe Claudel. Traducció de Jordi Martín Lloret. Angle Editorial, 2019.

Abbas Kiarostami. The wall 5, 2010.