Autor: Nil Rambert

Que no ens prenguin el futur

  Serà 2019 un dels anys més càlids? La tendència de les últimes dècades indica que sí. Els vint anys més calorosos s’han registrat en els darrers vint-i-dos. Les emissions de CO2 a l’atmosfera continuen sent molt altes. La gran majoria dels governs incompleixen els Acords de París de 2015. Els qui directament neguen el canvi climàtic ho fan, o bé per ignorància, per interessos econòmics, o bé són captius de les grans companyies energètiques. La salut del planeta i de la seva gent no pot quedar a mans de quatre individus ambiciosos i amb pocs escrúpols que s’escapen de qualsevol control democràtic, sota el paraigües d’uns polítics que perverteixen la mateixa democràcia. L’escalfament del planeta és un fet contrastat. Segons el darrer informe del grup d’experts de l’ONU sobre el canvi climàtic, en les pròximes dues dècades la temperatura global haurà pujat 1, 5 °C respecte l’era preindustrial. Però hi ha qui diu que, fins i tot, es podria arribar als 2 °C. Les conseqüències, doncs, encara serien més catastròfiques. Per això alerten que …

Estigmes

  A la pregunta ¿qui ets?, Hannah Arendt respondrà fins al final de la seva vida: una jueva.(1) L’afirmació, tanmateix, no suposa que la inscripció jueva determini la seva visió del món, ja que el primer mandat dels éssers humans és el de pensar per si mateixos, que no vol dir pensar a partir del no-res, en paraules de Fina Birulés. En una entrevista realitzada l’any 1964, Arendt afegeix: “Si a una l’ataquen com a jueva, ha de defensar-se com a jueva. No com a alemanya, ni com a ciutadana del món, ni com a titular dels drets humans ni res per l’estil”. Quan a una persona l’ataquen pel fet de ser jueva, o musulmana, posem per cas, ataquen la seva dignitat, la seva adscripció més íntima; per tant, també colpegen la humanitat sencera. Com altres pàries de la història, el jueu porta la marca del sofriment, l’estigma de la incomprensió, els embats de l’odi. L’antisemitisme ha perdurat en el temps, i ha entrat de ple també en el segle XXI. Després de la Xoà …

Roth

Escriure en el desert

  Joseph Roth és una de les grans veus literàries del període d’entreguerres. Enemic del nazisme, es va veure obligat a deixar Berlín poc després de l’arribada de Hitler al poder. Viurà exiliat a París. Pobre, sol i consumit per l’alcohol, mor a finals de maig de 1939, tres mesos abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Va escriure diverses novel·les (Job, Hotel Savoy, La cripta dels caputxins, La llegenda del sant bevedor…), però també nombroses articles periodístics i cròniques diverses. Els seus magnífics reportatges sobre el Berlín dels anys 20 o sobre la Rússia postrevolucionària el van situar a la cúspide del periodisme europeu. La filial del infierno en la Tierra* agrupa un conjunt d’articles que va escriure des de l’exili per a diversos diaris i revistes. Amb lucidesa i amb paraules precises i contundents denuncia el totalitarisme i les dictadures, en concret el nazisme, que estaven a punt de portar Europa i el món cap a la ruïna física i moral. El Tercer Reich significava la fi d’aquella tradició alemanya humanística i humanitària. …

Quanta hipocresia

  No pretenc parlar només de Veneçuela. Ni en soc un expert ni en soc capaç d’afegir alguna cosa  més a allò que ja s’ha dit. La situació, certament, és greu i complexa. El conflicte ja s’ha cobrat diverses víctimes mortals. Una cosa és evident, però: en tota crisi política i social la més perjudicada sol ser la població civil, concretament els sectors més vulnerables. Qui no dona una resposta urgent, doncs, a aquesta qüestió no està capacitat ni legitimat per governar. Quan estem davant d’una crisi humanitària no precisament menor i d’un abús per part de les autoritats chavistes, sense garantir les llibertats bàsiques, aleshores no queda altre remei que plegar i convocar unes noves eleccions. Eleccions, això sí, plurals i amb la màxima transparència, sota la supervisió, si cal, d’observadors internacionals. Fou anomenada l’esquerra que havia de portar l’Amèrica Llatina a l’alliberament, un socialisme d’arrel marxista i revolucionari, i que en el seu moment van representar Castro, Chávez i ara Maduro, per posar només uns quants exemples. Doncs bé, la decepció fou majúscula, …

Kati Horna

El feixisme etern

  Que hem de canviar moltes coses que no funcionen d’aquest món, és evident. El capitalisme ha fracassat, només ha tingut en compte la vessant més competitiva de l’home, obviant que som, sobretot, éssers cooperatius i solidaris. Una minoria concentra la major part de la riquesa, un fet cada vegada més accentuat. Mentre, una gran part de la població del planeta continua immersa en la pobresa. La socialdemocràcia, amb alguna excepció, va deixar de ser d’esquerres i es va dedicar a ser un fidel servidor del neoliberalisme. L’esquerra més a l’esquerra, hereva del comunisme, li ha faltat més convicció, més radicalitat democràtica, menys dogmatisme. L’esquerra ecologista i/o llibertària ha aportat idees engrescadores, però encara segueix sent minoritària. Hi segueix havent un ampli camp per explorar, per seguir avançant en la democràcia i en els drets humans. Tanmateix… Tanmateix, en els darrers temps s’estan imposant arreu tesis ultradretanes. És un fracàs de la mateixa civilització, no una alternativa humana i humanista al capitalisme més salvatge (de fet, molts d’aquells es senten còmodes dins d’aquest sistema). És …

Tunísia, vuit anys després

  Vuit anys després de la revolució que va fer caure el règim dictatorial de Ben Ali, Tunísia viu de nou en l’efervescència. Aleshores, milers de manifestants van reclamar llibertat i dignitat. El detonant es va produir quan un jove, de nom Mohamed Buazizi, es va immolar a Sidi Bouzid, una població del sud del país, fart de la humiliació i de l’abús de poder. Era el 17 de desembre de 2010. Es guanyava la vida venent fruita i verdura al carrer. Ara, fa poques setmanes, el món va saber que un altre jove, Abderrazak Rezgui, s’havia llevat la vida de la mateixa manera; és a dir, prenent-se foc. Vivia a la població de Kasserine, a l’interior del país. Rezgui era un càmera que treballava en una cadena privada de televisió. Com Buazizi, no estava a l’atur, però vivia en unes condicions laborals deplorables. El seu gest volia ser un acte de protesta davant la situació econòmica que afecta a molts dels seus conciutadans, especialment joves. Poc abans de morir havia deixat un missatge a …

Periodisme, avui

  El periodisme que anomeno càlid, és a dir, lliure, honest, empàtic i compromès amb la veritat, no està de moda. Nous actors, noves realitats, ocupen l’escena política, i periodística. Obrim, per un moment, la finestra: el temps és tèrbol, opac. Tant pot fer molta calor com molt de fred. Se sent cridòria, les veus es superposen: no s’entén res. Tanmateix, una determinada premsa, en comptes de proposar seny, claredat i responsabilitat, entre d’altres coses, encén encara més l’espantall: s’abraça a la mentida, a les invectives falses i a l’insult com la boira a les planes de l’interior. A la novel·la La pesta(1), en una conversa amb el periodista Raymond Rambert i a la pregunta què és l’honestedat, el doctor Rieux respon: “En general, no sé què és. Però, en el meu cas, sé que consisteix a fer el meu ofici”. Poques línies abans ja havia esbrossat el camí: “(…) no es tracta d’heroisme. Es tracta d’honestedat. És una idea que pot fer riure, però l’única manera de lluitar contra la pesta és l’honestedat”. No deixem …

Marquet

Les nostres riqueses

  Sí, el nom és bonic. N’està content. Ha costat, però per fi l’ha trobat. Es dirà Les Vraies Richesses; sona bé, oi? Ha decidit, tanmateix, escriure una carta a Jean Giono per demanar-li permís. Al capdavall, el nom de la llibreria que pensa obrir a Alger fa referència al seu llibre, en el qual Giono convida al lector a tornar a les autèntiques riqueses, que són el mar, el sol i la literatura, entre d’altres coses. Edmond Charlot, aquest és el seu nom, obre la llibreria un 3 de novembre de 1936. Només té vint-i-un anys. En poc temps, el local, més aviat petit, es converteix en un veritable espai cultural, refugi de lletraferits de tota classe i condició. Un personatge i una llibreria que han esdevingut emblemàtics, i que ara, de la mà de la jove escriptora Kaouther Adimi, els dedica una novel-la*. Un text deliciós que barreja passat i present, i que es mou entre la realitat i la ficció. Una autèntica declaració d’amor pels llibres. Edmond Charlot no només va ser …

Giacometti

Resistència

  No hem de caure en el desànim, i menys en la indiferència. No tot està perdut. L’auge de governs populistes d’extrema dreta produeix desassossec i aflicció, és cert. Tanmateix, un fet positiu s’imposa: la confiança i la determinació de ciutadans i col·lectius diversos que resisteixen l’embat de polítiques que atempten contra els drets humans i el medi ambient. Són persones que fins ara estaven allunyades de la política, o pensaven que no anava amb elles. Ara, tot d’una, s’han posat en marxa, sense por i amb el cap ben alt, fent seva la proclama: si no vols que decideixin per tu, si no vols que discriminin els teus semblants, atreveix-te a sortir a l’escenari i prova, tu mateixa, de canviar les coses. Fixem-nos en els Estats Units, on les dones, efectivament, s’impliquen cada vegada més en l’activisme polític. La procedència és diversa; pertanyen a diferents comunitats que conformen la societat nord-americana. Representen majoritàriament el Partit Demòcrata i partits d’esquerra, i s’han aixecat contra les polítiques tòxiques, en la forma i en el fons, de …

No passaran!

  Un fantasma recorre mig món. No és el comunisme, sinó el populisme d’extrema dreta. Un fantasma que fa por, certament, encara que vagi a cara descoberta, amb corbata i ben pentinat. Ara s’ha fet amb el poder al Brasil, de la mà del racista, homòfob, masclista i blanquejador de dictadures, Jair Bolsonaro. Però no, no guanyaran. Com és possible que un personatge d’aquestes característiques, amb totes les bestieses que ha dit, ell i el seu equip, hagi captivat tantes ànimes? Bé, com en tot, són diversos els factors. No podem obviar, per una banda, el vot de càstig de diversos segments de la població (no només els més benestants) cap a la figura de Lula Da Silva, ara empresonat, i del seu llegat. Unes polítiques, per cert, que van ajudar a combatre la desigualtat social i a promoure iniciatives per la preservació del medi ambient, i que ara Bolsonaro aprofitarà per tombar-les, com ha fet Trump amb les d’Obama. Bolsonaro ha tingut suports importants: els mercats, l’exèrcit, les esglésies evangèliques… I, per si amb …