Autor: Nil Rambert

Solidaritat i soledat

  Hi ha països que porten una història trista, nacions que han sofert, sobretot en la darrera centúria, períodes d’opressió i de vulneració dels drets democràtics, alguns especialment tràgics. Polònia és un d’aquests països i, per això, també hi ha, en molts sectors de la seva societat, un elevat sentit de la llibertat. Un territori marcat per la barbàrie del nazisme i per una dictadura comunista viu, avui, immers en l’ultranacionalisme catòlic i euroescèptic, actualment en el govern, caracteritzat per unes maneres de fer populistes i, certament, autoritàries. Enmig de tot plegat, però, emergeixen moviments progressistes i proeuropeus, els quals, amb coratge i determinació, es resisteixen a perdre espais de llibertat i de democràcia. Durant el comunisme, contra una vida exterior, cenyida per l’armadura del totalitarisme, lluitava una vida interior, contemplativa, ubèrrima, fins i tot, i que cercava en l’art i en la cultura en general possibles subterfugis. És extraordinària la collita d’un país com Polònia. Citem només uns quants noms, universals tots ells:  Kieślowski, Kapuściński , Miłosz , Herbert, Preisner, Szymborska o Zagajewski. El cinema, la …

Incendis

  Cremava Notre Dame i ens vam esgarrifar. Quan va caure l’agulla temíem el pitjor. Sortosament, l’estructura va aguantar, però caldran anys de rehabilitació. Siguem creients o no, la desgràcia, tanmateix, ha estat enorme. I és que Notre Dame va més enllà de ser un element purament religiós o de ser una catedral emblemàtica: forma part del patrimoni cultural europeu i mundial. Però no només això: ocupa també un lloc especial en el cor i en l’ànima de molta gent. I això s’ha de respectar. No ha estat el cas d’alguns furibunds anticristians, que han celebrat via xarxes socials la catàstrofe. Com poden congratular-se de la destrucció d’un element cultural d’enorme valor, com ho són també, per citar només un exemple, les restes arqueològiques de Palmira, destruïdes per una colla de fanàtics? La polèmica més gran ha vingut, però, de la sobtada generositat en forma de milions d’euros que han ofert algunes de les fortunes més grans de França. Tothom és lliure de fer el que vulgui amb els seus diners, però hom ha recordat …

Estimats fanàtics

  T’has trobat mai cara a cara amb un fanàtic? Com gairebé tot, n’hi ha de molts tipus, des d’aquell pobre “inofensiu” obcecat amb una idea i que desitja que tothom la comparteixi (s’enfada si no és així), fins aquell que actua amb violència física perquè siguis i pensis com ell (en cas contrari, podria arribar a dir-te: no mereixes viure). De fanàtics en veiem a banda i banda de l’espectre ideològic. Sortosament, és una marca que pot esvanir-se amb el temps (o amb més cultura). Per sort, abunden els de més baixa intensitat. Com a molt, no es mouran d’una idea (repetida fins a l’extenuació), no et deixaran ni parlar i s’enfurismaran si goses portar-los la contrària (això sí, retrobaran més d’hora que tard una calma relativa). Tanmateix, les gradacions, com hem indicat, són múltiples, i de fanàtics d’allò més perniciosos, el món en va ple, com podem comprovar fàcilment. No tothom qui vol convèncer, encara que ho faci d’una forma apassionada i vehement, és un fanàtic. Sempre que estigui disposat a admetre el …

Entre el perdó i la supèrbia

  No hi ha cap país en el món que no tingui alguna cosa de la qual s’hagi d’avergonyir. Tant és si és un fet recent o d’un passat llunyà. Són pocs, tanmateix, els que han fet un acte de contrició real i sincer davant del dolor causat sobre altres pobles. És obvi que els països occidentals (en concret les elits polítiques i econòmiques de cada moment) s’enduen la major responsabilitat. El dany que han causat a la humanitat no té parangó. La petjada colonitzadora i els episodis de barbàrie que han fet “emmudir” bona part d’Àfrica o d’Amèrica, però també els que s’han comès en el mateix territori europeu, són a la cúspide dels grans crims contra la Humanitat de la història. Però hi ha països, a més, que no tan sols no han reconegut uns fets que els historiadors han corroborat amb tot el rigor, sinó que han reiterat, almenys els seus elements més “patriòtics”, que la seva acció “civilitzadora” sobre altres països va portar benefici, llibertat i prosperitat. Penso, per exemple, amb …

Que no ens prenguin el futur

  Serà 2019 un dels anys més càlids? La tendència de les últimes dècades indica que sí. Els vint anys més calorosos s’han registrat en els darrers vint-i-dos. Les emissions de CO2 a l’atmosfera continuen sent molt altes. La gran majoria dels governs incompleixen els Acords de París de 2015. Els qui directament neguen el canvi climàtic ho fan, o bé per ignorància, per interessos econòmics, o bé són captius de les grans companyies energètiques. La salut del planeta i de la seva gent no pot quedar a mans de quatre individus ambiciosos i amb pocs escrúpols que s’escapen de qualsevol control democràtic, sota el paraigües d’uns polítics que perverteixen la mateixa democràcia. L’escalfament del planeta és un fet contrastat. Segons el darrer informe del grup d’experts de l’ONU sobre el canvi climàtic, en les pròximes dues dècades la temperatura global haurà pujat 1, 5 °C respecte l’era preindustrial. Però hi ha qui diu que, fins i tot, es podria arribar als 2 °C. Les conseqüències, doncs, encara serien més catastròfiques. Per això alerten que …

Estigmes

  A la pregunta ¿qui ets?, Hannah Arendt respondrà fins al final de la seva vida: una jueva.(1) L’afirmació, tanmateix, no suposa que la inscripció jueva determini la seva visió del món, ja que el primer mandat dels éssers humans és el de pensar per si mateixos, que no vol dir pensar a partir del no-res, en paraules de Fina Birulés. En una entrevista realitzada l’any 1964, Arendt afegeix: “Si a una l’ataquen com a jueva, ha de defensar-se com a jueva. No com a alemanya, ni com a ciutadana del món, ni com a titular dels drets humans ni res per l’estil”. Quan a una persona l’ataquen pel fet de ser jueva, o musulmana, posem per cas, ataquen la seva dignitat, la seva adscripció més íntima; per tant, també colpegen la humanitat sencera. Com altres pàries de la història, el jueu porta la marca del sofriment, l’estigma de la incomprensió, els embats de l’odi. L’antisemitisme ha perdurat en el temps, i ha entrat de ple també en el segle XXI. Després de la Xoà …

Roth

Escriure en el desert

  Joseph Roth és una de les grans veus literàries del període d’entreguerres. Enemic del nazisme, es va veure obligat a deixar Berlín poc després de l’arribada de Hitler al poder. Viurà exiliat a París. Pobre, sol i consumit per l’alcohol, mor a finals de maig de 1939, tres mesos abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Va escriure diverses novel·les (Job, Hotel Savoy, La cripta dels caputxins, La llegenda del sant bevedor…), però també nombroses articles periodístics i cròniques diverses. Els seus magnífics reportatges sobre el Berlín dels anys 20 o sobre la Rússia postrevolucionària el van situar a la cúspide del periodisme europeu. La filial del infierno en la Tierra* agrupa un conjunt d’articles que va escriure des de l’exili per a diversos diaris i revistes. Amb lucidesa i amb paraules precises i contundents denuncia el totalitarisme i les dictadures, en concret el nazisme, que estaven a punt de portar Europa i el món cap a la ruïna física i moral. El Tercer Reich significava la fi d’aquella tradició alemanya humanística i humanitària. …

Quanta hipocresia

  No pretenc parlar només de Veneçuela. Ni en soc un expert ni en soc capaç d’afegir alguna cosa  més a allò que ja s’ha dit. La situació, certament, és greu i complexa. El conflicte ja s’ha cobrat diverses víctimes mortals. Una cosa és evident, però: en tota crisi política i social la més perjudicada sol ser la població civil, concretament els sectors més vulnerables. Qui no dona una resposta urgent, doncs, a aquesta qüestió no està capacitat ni legitimat per governar. Quan estem davant d’una crisi humanitària no precisament menor i d’un abús per part de les autoritats chavistes, sense garantir les llibertats bàsiques, aleshores no queda altre remei que plegar i convocar unes noves eleccions. Eleccions, això sí, plurals i amb la màxima transparència, sota la supervisió, si cal, d’observadors internacionals. Fou anomenada l’esquerra que havia de portar l’Amèrica Llatina a l’alliberament, un socialisme d’arrel marxista i revolucionari, i que en el seu moment van representar Castro, Chávez i ara Maduro, per posar només uns quants exemples. Doncs bé, la decepció fou majúscula, …

Kati Horna

El feixisme etern

  Que hem de canviar moltes coses que no funcionen d’aquest món, és evident. El capitalisme ha fracassat, només ha tingut en compte la vessant més competitiva de l’home, obviant que som, sobretot, éssers cooperatius i solidaris. Una minoria concentra la major part de la riquesa, un fet cada vegada més accentuat. Mentre, una gran part de la població del planeta continua immersa en la pobresa. La socialdemocràcia, amb alguna excepció, va deixar de ser d’esquerres i es va dedicar a ser un fidel servidor del neoliberalisme. L’esquerra més a l’esquerra, hereva del comunisme, li ha faltat més convicció, més radicalitat democràtica, menys dogmatisme. L’esquerra ecologista i/o llibertària ha aportat idees engrescadores, però encara segueix sent minoritària. Hi segueix havent un ampli camp per explorar, per seguir avançant en la democràcia i en els drets humans. Tanmateix… Tanmateix, en els darrers temps s’estan imposant arreu tesis ultradretanes. És un fracàs de la mateixa civilització, no una alternativa humana i humanista al capitalisme més salvatge (de fet, molts d’aquells es senten còmodes dins d’aquest sistema). És …

Tunísia, vuit anys després

  Vuit anys després de la revolució que va fer caure el règim dictatorial de Ben Ali, Tunísia viu de nou en l’efervescència. Aleshores, milers de manifestants van reclamar llibertat i dignitat. El detonant es va produir quan un jove, de nom Mohamed Buazizi, es va immolar a Sidi Bouzid, una població del sud del país, fart de la humiliació i de l’abús de poder. Era el 17 de desembre de 2010. Es guanyava la vida venent fruita i verdura al carrer. Ara, fa poques setmanes, el món va saber que un altre jove, Abderrazak Rezgui, s’havia llevat la vida de la mateixa manera; és a dir, prenent-se foc. Vivia a la població de Kasserine, a l’interior del país. Rezgui era un càmera que treballava en una cadena privada de televisió. Com Buazizi, no estava a l’atur, però vivia en unes condicions laborals deplorables. El seu gest volia ser un acte de protesta davant la situació econòmica que afecta a molts dels seus conciutadans, especialment joves. Poc abans de morir havia deixat un missatge a …