Autor: Nil Rambert

Giacometti

Resistència

  No hem de caure en el desànim, i menys en la indiferència. No tot està perdut. L’auge de governs populistes d’extrema dreta produeix desassossec i aflicció, és cert. Tanmateix, un fet positiu s’imposa: la confiança i la determinació de ciutadans i col·lectius diversos que resisteixen l’embat de polítiques que atempten contra els drets humans i el medi ambient. Són persones que fins ara estaven allunyades de la política, o pensaven que no anava amb elles. Ara, tot d’una, s’han posat en marxa, sense por i amb el cap ben alt, fent seva la proclama: si no vols que decideixin per tu, si no vols que discriminin els teus semblants, atreveix-te a sortir a l’escenari i prova, tu mateixa, de canviar les coses. Fixem-nos en els Estats Units, on les dones, efectivament, s’impliquen cada vegada més en l’activisme polític. La procedència és diversa; pertanyen a diferents comunitats que conformen la societat nord-americana. Representen majoritàriament el Partit Demòcrata i partits d’esquerra, i s’han aixecat contra les polítiques tòxiques, en la forma i en el fons, de …

No passaran!

  Un fantasma recorre mig món. No és el comunisme, sinó el populisme d’extrema dreta. Un fantasma que fa por, certament, encara que vagi a cara descoberta, amb corbata i ben pentinat. Ara s’ha fet amb el poder al Brasil, de la mà del racista, homòfob, masclista i blanquejador de dictadures, Jair Bolsonaro. Però no, no guanyaran. Com és possible que un personatge d’aquestes característiques, amb totes les bestieses que ha dit, ell i el seu equip, hagi captivat tantes ànimes? Bé, com en tot, són diversos els factors. No podem obviar, per una banda, el vot de càstig de diversos segments de la població (no només els més benestants) cap a la figura de Lula Da Silva, ara empresonat, i del seu llegat. Unes polítiques, per cert, que van ajudar a combatre la desigualtat social i a promoure iniciatives per la preservació del medi ambient, i que ara Bolsonaro aprofitarà per tombar-les, com ha fet Trump amb les d’Obama. Bolsonaro ha tingut suports importants: els mercats, l’exèrcit, les esglésies evangèliques… I, per si amb …

Muller

Notes diferents

  A l’Espanya mediàtica i política, com a tot arreu, no tot és blanc o negre. Els matisos són múltiples. També en el tractament que es dona al cas català. Qui fica tots els partits (però també els mitjans de comunicació) espanyols en un mateix sac no s’ajusta a la veritat i comet una temeritat. És el cas d’algunes persones situades en l’independentisme més irredempt. Et diuen que potser sí, les formes són diferents, però que en línies generals no hi ha diferències. Ho creuen del cert, però és una afirmació injusta. Podem, però també el PSOE (si més no, el govern central) no tenen la mateixa visió sobre la qüestió catalana que el PP i C’s, cada cop més instal·lats a la dreta de la dreta, allà on hi ha Vox. Em sembla evident. És cert que els socialistes van ser partícips del 155. Això va provocar decepció i enuig a molta gent, però també sabem que si només hagués estat pels partits diguem-ne conservadors la repressió hauria arribat molt més lluny (TV3, Educació…). Com a …

Una història de sofriment

  En un dels seus llibres més elogiats (Dos ciutats), el poeta i assagista polonès Adam Zagajewski inclou un breu text en el qual apunta que hi ha com a mínim tres històries de la humanitat diferents: la història de la violència, la de la bellesa i la del sofriment. Però a diferència de les dues primeres, més o menys registrades, amb els seus professors i manuals, el sofriment “no deixa cap petjada. És mut”. Històricament mut. Per això, seguint l’argument de l’autor, és difícil comprendre l’essència dels grans traumes i de les barbàries de la història. “Per desgràcia, la història del sofriment no existeix”, acaba dient. El maltractament psíquic i físic contra les dones pertany a la història de la violència amb majúscules, però és, sobretot, una pàgina ignominiosa de la història del sofriment. Quantes dones han estat agredides, silenciades, amb la impunitat i la injustícia triomfant… Una de les formes d’agressió més repulsives i tràgiques és la violència sexual i/o violació, en particular la que té lloc en el context d’un conflicte bèl·lic. …

Comença la cursa

  Barcelona és una peça cobejada per tothom. Queden encara vuit mesos perquè es celebrin les municipals i ja ha començat la ‘batalla’ per la capital. L’aterratge de Manuel Valls, tot i que ja era força previsible, ha provocat una certa agitació en les altres formacions. A ERC, Ernest Maragall serà amb tota probabilitat el candidat, en substitució d’Alfred Bosch. Ningú no nega el pes polític i l’experiència de l’actual conseller d’Exteriors, però aquest canvi ens hauria de fer reflexionar sobre el valor que donem a les primàries i al mandat dels militants, tot i les situacions imprevistes que puguin donar-se en el tauler polític. Per altra banda, no és cap secret que hi ha sectors de la comunicació i de l’economia, força influents, que consideren Ada Colau i els comuns un fre als seus interessos. Així que les elits econòmiques, buscant i buscant, han trobat en Valls un aliat. O això sembla. I aquest es deixa estimar. A França, la seva carrera política sembla que ja no donava per més. Ara, la seva ambició …

Boubat

El mar més de prop

  S’insisteix molt en l’europeisme (que ja està bé) però poc del sentiment de pertinença a la Mediterrània. Cadascú escull la pàtria que més li agrada o més li convé, i que no sempre coincideix amb les fronteres nacionals. Però després de la infància (en el sentit de Rilke) o de la llengua materna posem per cas, el territori més proper per a molts ciutadans és precisament la Mediterrània. Som fills de la seva història i de la seva diversitat cultural. Per això tot el que s’esdevé a la regió, per bé o per mal, no ens hauria de resultar aliè. Molts fets cabdals de la humanitat han tingut lloc en aquest racó de món o han influenciat en individus procedents d’altres latituds. El mar Mediterrani cabria en una mà si no fos que s’esmuny sempre per entre els dits. S’eixampla per tal de contenir tot el dolor, fruit de la violència i de la indiferència que sovint l’han acompanyat. La felicitat d’uns quants no pot eixugar tantes llàgrimes. Centenars de persones han perdut la …

Repin

Els justos, avui

  No s’esgota, per més temps que passi. En efecte, la qüestió és imperible, transcendent: saber si per assolir un objectiu noble tots els mitjans són bons. Dit d’una altra manera: per obtenir la felicitat dels éssers humans podem recórrer a tot? La història ens dona unes quantes lectures. Per exemple la que ofereix el comunisme, el qual volent implantar el paradís a la terra (la versió mundana del cristianisme), renuncia ben aviat a la puresa dels mitjans. En una cursa que s’accelera més i més, els seus quadres dirigents depuren qualsevol element que pugui contaminar la ideologia que ha d’alliberar per sempre més l’home. El paradís no va arribar, naturalment, i la tempesta va arrossegar milions d’heretges, heterodoxos i sospitosos de tota mena (sobretot la seva projecció més sanguinària: l’estalinisme). Albert Camus (1913-1960) és testimoni d’excepció en una Europa destruïda per la Segona Guerra Mundial. Les seves obres aborden qüestions morals i existencials. La concepció ètica i la lucidesa del seu pensament ens continuen reconfortant. Si el fi justifica els mitjans, qui justificarà el …

Solitud

  Eugène Ionesco s’ha fet fonedís. Costa trobar-lo als teatres i a les llibreries. Sembla talment que ja no sigui d’aquest món, que no vagi amb nosaltres. L’escriptor romanès en llengua francesa és com aquell volcà que no li cal una erupció per fer-se present: en té prou amb l’or solar que vessa pel cim. A altres autors els passa el mateix. Sabem que el volcà resta allà, amatent, solitari i silenciós; de tant en tant, però, panteixa suaument: és com un senyal de més a més. En el cas de Ionesco serveix per recordar-nos que la seva visió sobre la condició absurda de l’ésser humà i la seva crítica contra tota mena de totalitarismes continua ben vigent. Conegut sobretot com a dramaturg, Ionesco és un dels màxims exponents del teatre de l’absurd, amb obres com La cantant calba, Les cadires o El rinoceront, publicades a la dècada dels anys cinquanta. Va escriure una única novel-la, Le Solitaire (1973), traduïda al català un any després per Joan Oliver*. No s’ha tornat a editar, així que només …

Ellen Auerbach

L’hora dels vençuts

  Ahed Tamimi ha sortit, finalment, de la presó, juntament amb la seva mare. S’hi ha estat vuit mesos, acusada de colpejar un soldat israelià, prop de casa seva. Les imatges van donar la volta al món, i el vídeo es va fer viral. Declarada culpable, va entrar a la garjola sent una jove adolescent palestina; n’ha sortit com un símbol de la lluita contra l’ocupació. Un altre soldat israelià, acusat de matar a trets un palestí, neutralitzat i ferit, uns mesos abans, va acabar complint gairebé el mateix temps de reclusió. La vida de l’altre, amb l’atribut d’enemic, no té cap mena de valor. És un dels drames, encara, dels nostres temps. La violència i l’odi persisteixen. Les ferides són molt profundes. El sofriment continua ben viu. És oportú recordar els següents versos del poeta israelià Iehuda Amikhai: “On va ser ferit?”, i no saps/ si es refereixen a quin lloc del cos/ o a quin lloc del país./ Una bala de vegades travessa/ el cos d’un home i fereix també/ la terra que …

Temps crepusculars

  Som a cavall entre els segles IV i V. Alguna cosa es belluga dins l’imperi romà. No fa bona pinta, sembla. Què succeeix? Doncs que s’esmicola, gradualment, tot un món. Aquest món és el pagà, hereu i dipositari, d’alguna manera, de la cultura clàssica. Una veritat, una sola veritat, s’està imposant. Només hi pot haver un déu, el Déu, criden enfervorits una colla d’exaltats. El politeisme és una aberració, i l’ateisme encara molt més, repeteixen. Aquest món vell ha de ser combatut amb la creu i, si cal, amb l’espasa. Qui no hi estigui d’acord, només té dues sortides: o sotmetre’s o morir. És el triomf del cristianisme, una religió que predica pau i compassió, però que guiada per bisbes fanàtics i hordes ignorants i virulentes massacren persones, cremen llibres, destrueixen monuments artístics i prohibeixen l’alegria. De la destrucció cristiana del món clàssic tracta el llibre de Catherine Nixey, The Darkening Age, i que fa pocs mesos ha sortit en castellà*. Nixey és actualment periodista cultural de The Times. Abans havia estudiat Història Clàssica …