LLIBRES
Comment 1

Estimats fanàtics

 

T’has trobat mai cara a cara amb un fanàtic? Com gairebé tot, n’hi ha de molts tipus, des d’aquell pobre “inofensiu” obcecat amb una idea i que desitja que tothom la comparteixi (s’enfada si no és així), fins aquell que actua amb violència física perquè siguis i pensis com ell (en cas contrari, podria arribar a dir-te: no mereixes viure). De fanàtics en veiem a banda i banda de l’espectre ideològic. Sortosament, és una marca que pot esvanir-se amb el temps (o amb més cultura).

Per sort, abunden els de més baixa intensitat. Com a molt, no es mouran d’una idea (repetida fins a l’extenuació), no et deixaran ni parlar i s’enfurismaran si goses portar-los la contrària (això sí, retrobaran més d’hora que tard una calma relativa). Tanmateix, les gradacions, com hem indicat, són múltiples, i de fanàtics d’allò més perniciosos, el món en va ple, com podem comprovar fàcilment.

No tothom qui vol convèncer, encara que ho faci d’una forma apassionada i vehement, és un fanàtic. Sempre que estigui disposat a admetre el debat públic i la possibilitat d’equivocar-se. Ningú no té la raó absoluta. Assenyalar allò que està bé i allò que mereix ser condemnat és una altra manera de limitar la llibertat d’expressió.

Molts fanàtics tenen una responsabilitat pública. Haurien de ser exemples de decència i d’equanimitat, i no ho són. Em refereixo a alguns polítics, periodistes o eclesiàstics. Des de dalt d’un púlpit, amb micròfon i, tot sovint, amb uniforme, els que ja són fanàtics es veuen amb cor de pontificar encara molt més, utilitzant (però no necessàriament) un llenguatge brusc, feridor i que sembla tenir el seu origen en el fons de les cavernes. Creuen que el seu missatge dogmàtic i sense fissures s’imposa amb més facilitat. Inspira, a més, basarda, però per dins és essencialment buit.

Tinc davant meu un text lúcid i molt escaient de l’escriptor israelià Amoz Oz sobre el fanatisme*. Les idees que conté ens serveixen per aprofundir una mica més sobre la qüestió. Pels fanàtics, el fi justifica els mitjans, a diferència de la resta dels mortals, en què la vida mateixa és un fi i no un mitjà. El fanàtic no discuteix. Si alguna cosa li sembla malament intenta tallar-la d’arrel. No t’escolta, et fa callar, et pot empresonar o, fins i tot, et pot fer matar. Aquest menyspreu general, afirma Oz, és un dels components de qualsevol fanatisme.

Ningú no està indemne de cometre “crims de fanatisme” (en les seves diverses variants). No només l’islamisme fanàtic, també el fanatisme religiós cristià, el supremacisme blanc o el nacionalisme més excloent.

Allò que et defineix com a fanàtic, assenyala Oz, és més aviat la teva tolerància o intolerància davant la veu dels teus opositors. Així, els fanàtics tendeixen a viure en un món de blanc o negre. És com un western simplista de “bons” contra “dolents”. Oz defineix així aquesta actitud: “Conformismo, seguimiento ciego de la corriente, obediencia sin ninguna reflexión ni objeción, deseo feroz de pertenecer a un grupo humano unido y compacto, también son piedras angulares de la mente fanàtica”. Hi pot haver diferències, però hi ha un fil comú: “El que adora renuncia a su individualidad”.

El fanàtic et vol canviar perquè siguis igual que ell. No vol que hi hagi cap diferència entre les persones. Et vol allunyar de l’error i del pecat. No canvia d’opinió i no vol que es canviï de tema. Tot ho fa pel teu propi bé. Fins i tot t’estima a la seva manera, perquè siguis com ell.

El fanatisme, segons Oz, sol començar a casa mateix, amb les coses aparentment més petites. Des de bon començament, el fanàtic ja no tolera ni la mínima dissidència.

Hem d’estar amatents també al fanatisme antifanàtic. Per lluitar contra un fanatisme no podem fer-ho amb un altre fanatisme. Sortosament, davant dels fanàtics violents, hi ha una immensa majoria que viuen quotidianament una religiositat moderada, per exemple, que rebutja la violència i  l’assassinat. Només amb violència no es derrota el fanatisme violent. És necessari, sobretot, esmenta Oz, una resposta, una idea alternativa atractiva i unes promeses més convincents.

Quines altres solucions proposa l’escriptor israelià per evitar caure en el fanatisme? Posar-se en el lloc de l’altre o, tal vegada, insistir en la curiositat, que concedeix una possibilitat d’obertura i de tolerància: “Los curiosos y los imaginativos siempre desean saber cómo viven las demás personas”. A més, l’humor també pot ser un antídot eficaç. Sobretot l’humor cap a un mateix.

El fanàtic sol prendre’s la vida massa seriosament, manllevant la vida dels altres perquè sigui com la seva, i no vol entendre que en el fons som una herba fràgil, incerta, en un univers que ignora les nostres “pregàries”. Tanmateix, seguint la idea de Pascal, pensem; però sobretot tenim la capacitat de pensar lliurement.


 

*Queridos fanáticos. Amoz Oz. Traducció de l’hebreu de Raquel García Lozano. Editorial Siruela, 2019. En aquest article s’ha fet referència al primer text del llibre, una actualització del que s’havia publicat originalment amb el títol de Contra el fanatisme.


 

BRUEGUEL4

Pieter Brueghel. El retorn del ramat, 1565.

 

 

1 comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s