All posts filed under: LLIBRES

Sentir

  Anys 1315-17, la fam i la penúria colpegen Europa. Fred, collites dolentes. La vida és un luxe per a molts, però més ho serà al cap de trenta anys. 1348-49, la pesta negra s’escampa pel continent. Por, superstició, dolor. La gent deixa de confiar en la ciència, i la raó entra en crisi. La degradació, el declivi, continuen fins a la fi de la centúria. Però el XIV és, també, el segle de Dante i de Giotto, de Petrarca i de Boccaccio. Laura i diversos amics de Petrarca moren a causa de la pesta. La seva producció literària i filosòfica, tanmateix, no minva, al contrari. La creativitat emergeix amb força, i rep un impuls extraordinari. Immers en la tristesa i l’accídia, cal procurar-se bones lectures, no preferir l’afany de glòria com el de virtut, i tenir present el record de la condició mortal. Això és el que, a grans trets, li aconsella Agustí, en diàleg amb ell mateix, a Secretum, obra escrita a mitjans de segle, i en la qual l’humanista italià prova de …

Separació

  Dies estranys, inorgànics, desig de sol i de somriures. Monotonia? No exactament, o potser sí. Hi pot haver monotonia en una vida activa, en el treball, en temps de confinament… Pot arribar a ser bonica, però també horrible quan esdevé, en paraules de Simone Weil, una perpetuïtat sense canvis. No veiem el final, però sabem que un dia tornarem a reprendre allò que havíem deixat, i tot girarà de nou. Retrobarem l’harmonia o el caos, segons el cas. És preferible, tanmateix, estar subjectes o no perdre massa de vista un sentit de l’existència circular: “La circumferència és el símbol d’una monotonia bonica, i el vaivé pendular, el d’una monotonia atroç” (S. Weil, La gravetat i la gràcia). El sol, el cel, els núvols, els arbres o els ocells saben el que passa? Saben que són pocs, ara, els ulls que els miren? Senten un buit, com nosaltres? “Al costat de la responsabilitat, hi ha la solidaritat. Més enllà, hi ha l’hospitalitat”. (Edmond Jabès, El llibre de l’hospitalitat, 1989). Hi ha morts cada dia, masses. …

Estil

  L’estil fa la persona, diuen. O al revés. Aturem-nos en la figura de l’escriptor que només té un estil, conjunció exacta de treball i naturalitat. Sembla senzill, però no ho és. Així és com s’alça la seva personalitat, coherent, dibuixant uns contorns més precisos. Domènec Guansé pensa en Rovira i Virgili (Retrats de l’exili, Adesiara Editorial). Ja sigui en l’assaig, en la història, en el periodisme o en el gènere epistolar, les característiques de l’escriptor, periodista i polític tarragoní són sempre les mateixes: “frases ben tallades, més aviat robustes, amb poques oracions secundàries, amb tendència lapidària, de manera que en cada una comenci i clogui un pensament”. Aquesta manera, i amb això coincideix per exemple amb Pompeu Fabra, li sembla la que millor respon al geni de la llengua. Hem dit que l’estil fa la persona. O al revés. Segueix Domènec Guansé, parlant de Rovira: “Possiblement és que respon només al seu esperit, a la seva pròpia exigència de claredat, de precisió i de contundència”. D’aquesta manera, és lògica la seva aversió als paràgrafs …

Estrany

  Hi ha un sentiment d’estranyesa i d’absurd gairebé en totes les accions de la vida, la majoria sense adonar-nos-en. El fantàstic s’insereix en la realitat d’una manera ben natural; s’hi enganxa com la part llefiscosa de l’entranyable cargol sobre el terra. A la literatura de ficció una història que es percep com a fantàstica pot ser la més realista. El fantàstic, quan troba la pura quotidianitat, pot fer que el món sigui més proper i terrible alhora, com passa en algunes obres de Kafka, per exemple. O de Ray Bradbury. “La pluja no parava. Plovia a dojo, una pluja perpètua, una pluja enganxifosa i vaporosa, un plugim, un xàfec, un doll que fuetejava els ulls, una ressaca als turmells. Era una pluja que ofegava totes les pluges i el record de totes les pluges”. Sí, era una pluja infinita. Mai no havia parat de ploure, a Venus. Semblava que l’home vivia sota l’aigua. Tothom buscava les anomenades cúpules solars, sales d’on penjava un petit sol, en les quals la calor t’era agradable i t’eixugava …

Llum

  La llum necessita l’espai per viure, per moure’s. A la fi, la vida. Però també la mort. Ser llum vol dir tot això. L’espai, anterior a la llum i als cossos. Un receptacle buit. Lux, llum primigènia, immaterial i incorpòria, habita en la font. D’aquesta primera llum neix el lumen, la llum (visible per uns, considerada encara invisible per uns altres) que es difon fora de la font, envaeix la natura i vivifica les coses i les tenebres més profundes. Hom introdueix també la paraula splendor; aquesta sí, la llum visible, reflexió del lumen sobre els cossos materials. Ficino i Patrizi, en els segles XV i XVI, proposen la seva metafísica de la llum. Telesi, en canvi, opta més per la física que no pas per la metafísica. Aquest, a diferència dels dos primers, havia dit que la llum no era la naturalesa primera, sinó una propietat de la calor. La llum i la tenebra eren la manifestació de la calor i el fred, els dos únics agents actius. Amb els sentits, pensava, n’hi …

Djémila

  La ciutat morta no porta enlloc ni s’obre a cap paratge. Es troba al final d’una llarga carretera sinuosa, sobre un terraplè, amb els colors esmorteïts. Djémila (o Djemila, que significa “bonica” o “bella” en àrab), es presenta com el símbol d’aquesta “lliçó d’amor i paciència, l’única que pot conduir-nos al cor palpitant del món”. El vent omple tot el paisatge, fueteja les ruïnes, i se’n va esperitat pel fòrum obert al cel. “Soc aquest vent i dins el vent, les columnes i l’arc, les lloses ardents i les muntanyes pàl·lides entorn de la ciutat deserta”. Qui escriu això és Albert Camus. Encara no ha complert els vint-i-cinc anys. El text forma part de Noces, llibre publicat el 1938. Com indica el títol, l’obra revela una admiració i un vincle profunds amb la llum, la bellesa i la cultura mediterrànies, especialment de la seva terra natal (Algèria). Hi ha un dibuix de Leonardo, probablement un autoretrat, on s’hi veu un home ja gran assegut en una roca, amb un bastó amb una mà, i …

La causa de la llibertat

  Manuel Chaves Nogales va ser un dels periodistes més lúcids i brillants del seu temps. No només és autor de cròniques i reportatges punyents, incòmodes, traspassats per una emoció continguda, sinó que la seva escriptura beu d’una ploma precisa, bella i elegant. Tanmateix, en el terreny (moral) on ell es va moure hi va trobar ben poca gent. En temps d’extremismes i de dogmes, tallants com un ganivet afilat, dir les coses pel seu nom, prioritzant el diàleg i la no violència, i condemnant tota mena d’assassinats, no era massa ben vist. Van haver de passar unes quantes dècades des de la mort del dictador, perquè el periodista sevillà fos reconegut i apreciat amb justesa. La seva ombra s’ha tenyit, finalment, d’una llum persistent. Tota l’obra editada en els darrers anys així ho corrobora. A sangre y fuego és un dels seus llibres més importants. El formen un conjunt de relats basats en fets verídics, extrets d’una realitat que ell mateix havia conegut. L’obra esdevé una de les aportacions literàries més importants que s’han …

Vincles

  A L’arrelament, Simone Weil escriu: “L’esperit de veritat pot residir en la ciència a condició que el mòbil del savi sigui l’amor per l’objecte matèria del seu estudi. Aquest objecte és l’univers en què vivim. Què en podem estimar, sinó la bellesa? La vera definició de ciència és que és l’estudi de la bellesa del món”. Unes línies enrere, l’autora puntualitza que “en lloc de parlar d’amor a la veritat, hauríem de parlar d’un esperit de veritat en l’amor”. Què ho fa que avui (però de fet des de gairebé sempre, hauríem de dir) la justícia, la veritat, l’amor o la bellesa, tan units entre sí (a parer de Simone Weil), restin desemparats, divorciats i, sovint, en la més absoluta indigència? És l’esperit de veritat absent de la ciència, de la religió o d’altres formes de pensament, com afirmava la pensadora francesa del seu temps? Què pot aportar, doncs, la ciència en relació amb les qüestions precedents, quan sabem que en ocasions ha servit a causes poc nobles, i molt sovint és víctima del …

La llum que neix de les tenebres

  Què amaga la natura? Per què s’oculta? El nostre coneixement no és, de fet, limitat? Tanmateix, la nostra curiositat sembla no tenir fi. No només volem saber tot allò que és observable sinó també descobrir l’inobservable. Com gaudiria Isaac Newton investigant més i més sobre l’energia fosca, els forats negres o sobre les immenses propietats de certs materials, poc proclius a mostrar la seva intimitat. La física quàntica, és cert, potser l’hauria rebut amb molt d’escepticisme, però com a amant de les ciències ocultes que era, és possible que finalment s’hagués sentit meravellat per la seva màgia. Efectivament, Newton, probablement el científic més gran de la història, no només va mostrar interès en les ciències formals, amb aportacions determinants en fenomens com la gravetat, la llum o el càlcul infinitesimal. També és molt destacable la seva dedicació a les anomenades ciències ocultes, i en especial a l’alquímia (amb il·lustres precedents com Paracels o Roger Bacon). No és la seva faceta més coneguda, sens dubte, però no és tampoc la menys copiosa. En aquest sentit, …

Vam fracassar

  L’escriptora i periodista Hilde Spiel, en el tram final del seu llibre Retorn a Viena*, descriu un breu viatge que realitza pel nord d’Itàlia. Allà comprova en alguns dels seus habitants com “les emocions flueixen a les faccions sense cap filtre de repressió, els gestos encara segueixen el model d’un art dramàtic codificat fa molt de temps”. És com si l’art que ve del Giotto s’hagués imprès en el caràcter i en la fisonomia dels ciutadans d’aquella terra. Però en l’article d’aquesta setmana no parlarem del país transalpí ni de la seva cultura. El nostre interès recaurà més aviat en la ciutat del títol de l’obra abans esmentada, en concret en la Viena devastada per la Segona Guerra Mundial. El 1946, Spiel torna a la capital austríaca com a corresponsal del diari anglès New Statesman per escriure una sèrie de reportatges sobre la vida a la ciutat. No hi havia estat des de feia deu anys, quan en va fugir a causa dels senyals cada cop més amenaçadors que el feixisme deixava anar al …