All posts filed under: LLIBRES

Vincles

  A L’arrelament, Simone Weil escriu: “L’esperit de veritat pot residir en la ciència a condició que el mòbil del savi sigui l’amor per l’objecte matèria del seu estudi. Aquest objecte és l’univers en què vivim. Què en podem estimar, sinó la bellesa? La vera definició de ciència és que és l’estudi de la bellesa del món”. Unes línies enrere, l’autora puntualitza que “en lloc de parlar d’amor a la veritat, hauríem de parlar d’un esperit de veritat en l’amor”. Què ho fa que avui (però de fet des de gairebé sempre, hauríem de dir) la justícia, la veritat, l’amor o la bellesa, tan units entre sí (a parer de Simone Weil), restin desemparats, divorciats i, sovint, en la més absoluta indigència? És l’esperit de veritat absent de la ciència, de la religió o d’altres formes de pensament, com afirmava la pensadora francesa del seu temps? Què pot aportar, doncs, la ciència en relació amb les qüestions precedents, quan sabem que en ocasions ha servit a causes poc nobles, i molt sovint és víctima del …

La llum que neix de les tenebres

  Què amaga la natura? Per què s’oculta? El nostre coneixement no és, de fet, limitat? Tanmateix, la nostra curiositat sembla no tenir fi. No només volem saber tot allò que és observable sinó també descobrir l’inobservable. Com gaudiria Isaac Newton investigant més i més sobre l’energia fosca, els forats negres o sobre les immenses propietats de certs materials, poc proclius a mostrar la seva intimitat. La física quàntica, és cert, potser l’hauria rebut amb molt d’escepticisme, però com a amant de les ciències ocultes que era, és possible que finalment s’hagués sentit meravellat per la seva màgia. Efectivament, Newton, probablement el científic més gran de la història, no només va mostrar interès en les ciències formals, amb aportacions determinants en fenomens com la gravetat, la llum o el càlcul infinitesimal. També és molt destacable la seva dedicació a les anomenades ciències ocultes, i en especial a l’alquímia (amb il·lustres precedents com Paracels o Roger Bacon). No és la seva faceta més coneguda, sens dubte, però no és tampoc la menys copiosa. En aquest sentit, …

Vam fracassar

  L’escriptora i periodista Hilde Spiel, en el tram final del seu llibre Retorn a Viena*, descriu un breu viatge que realitza pel nord d’Itàlia. Allà comprova en alguns dels seus habitants com “les emocions flueixen a les faccions sense cap filtre de repressió, els gestos encara segueixen el model d’un art dramàtic codificat fa molt de temps”. És com si l’art que ve del Giotto s’hagués imprès en el caràcter i en la fisonomia dels ciutadans d’aquella terra. Però en l’article d’aquesta setmana no parlarem del país transalpí ni de la seva cultura. El nostre interès recaurà més aviat en la ciutat del títol de l’obra abans esmentada, en concret en la Viena devastada per la Segona Guerra Mundial. El 1946, Spiel torna a la capital austríaca com a corresponsal del diari anglès New Statesman per escriure una sèrie de reportatges sobre la vida a la ciutat. No hi havia estat des de feia deu anys, quan en va fugir a causa dels senyals cada cop més amenaçadors que el feixisme deixava anar al …

Fuga mundi

  Qui no ha sentit alguna vegada el desig d’apartar-se del món? Tots hem tingut moments de desànim o de desconcert, ja sigui fruit d’un esdeveniment personal, o bé quan hem cregut percebre el món com a quelcom incomprensible i ple de torbació. És així, doncs, com individus provinents de tota condició o latitud han buscat recer en espais allunyats del món. Els jardins, les muntanyes o els boscos han estat dels llocs més freqüentats (penso ara en Petrarca o en Thoreau), però també no han estat poques les construccions humanes que han afavorit el recolliment, el silenci o la creativitat. Em refereixo als monestirs o a simples cambres, com més senzilles millor. Com diu el sociòleg Rémy Oudghiri a la introducció del seu llibre Petit éloge de la fuite hors du monde* (i que és el motiu principal que ens ha empès a escriure aquest article): “Fugir del món (fuga mundi) no és sinó una altra manera d’iniciar-se en el vertader”. Qui fuig del món, sol portar una vida simple, anònima i frugal, tal …

Jardins literaris

  El primer jardí no va ser el de l’Edèn, ni tan sols el de Babilònia, sinó el que va donar fama a Epicur, situat a les afores de la ciutat d’Atenes. Però aquest, siguem precisos, no era exactament un jardí, sinó un hort on s’hi collien verdures. “Acostumar-se a les dietes senzilles i sòbries és essencial per a la salut (…), i ens prepara per no tenir por davant les envestides de l’atzar”, deia el pensador grec en la seva famosa Carta a Meneceu.* El plaer que cerquem no és exactament el que és propi dels llibertins, sinó aquell que no ens fa “sentir dolor en el cos ni torbament en l’ànima”. Dos mil anys després, l’escèptic Voltaire també va voler que el seu Càndid acabés els seus darrers dies cultivant un hort, després de veure com el mal regnava arreu i arribar a la conclusió que, contràriament el que havia dit Leibniz, aquest no era el millor dels mons possibles, encara que el sol sortís cada dia o que la primavera substituís l’hivern. …

Perseguits

  Cada època ha tingut els seus perseguits, per raons ideològiques, religioses o ètniques, o simplement perquè algú, en un cert moment, va decidir col·locar-los el penjoll de terroristes (així, en cursiva, ja m’enteneu). Però ja sigui per una cosa o per una altra, la qüestió substancial i dramàtica, al cap i a la fi, es resumeix en dos mots: perseguir i anihilar. Uns objectius que intenten acomplir amb la màxima eficàcia molts estats (dictatorials però també dit democràtics), i grups diversos i llops solitaris encegats de fanatisme. Diríem també que hi ha una idea subjacent a tot això: combatre la dissidència que posa en dubte l’ordre de les coses (el dogmatisme de sempre), el racisme, i que amenaça el modus vivendi d’uns quants privilegiats i la sagrada unitat de la pàtria. En molts casos, actuar de forma pacífica no ha eximit els perseguits de continuar sent perseguits. La repressió no admet matisos. La seva bota ha esclafat, i esclafa encara, sense cap mena de mirament. Vegi’s els efectes col·laterals. A més, és una evidència que un gran nombre …

Les raons del cor

  En els Pensaments, Pascal escriu: “Coneixem la veritat, no solament per la raó, sinó també pel cor (…)” Així, per exemple, “el cor sent que hi ha tres dimensions a l’espai, i que els nombres són infinits; i la raó demostra després que no hi ha dos nombres quadrats tals que un sigui el doble de l’altre”. Per Pascal, doncs, el coneixement dels principis primers (el fet que hi ha espai, moviment, nombres…), és tan sòlid o més que el que ens ofereixen tots els nostres raonaments. El pensador francès no era ecologista ni ho podia ser. En la seva època no hi havia, naturalment, una inquietud ecologista ni tampoc una consciència ecològica o mediambiental. El setge de l’home sobre el seu propi planeta era gairebé inexistent. Faltaven encara poc menys de dos segles per l’inici de la Revolució Industrial i l’ús de combustibles fòssils de forma intensa i sistemàtica. És aquí, justament, quan comença la degradació de la Terra. A més, Pascal no va conèixer tampoc el pensament ecologista avant la lettre de Henry David …

Malenconia i revolta

  En el Diari del viatge als Països Baixos (1520-1521), Albrecht Dürer hi anota: “He regalat un Sant Jeroni assegut i una Melancolia a Laurent Sterck”.* Un segle i mig després aquestes obres encara es trobaven a Holanda? Si fou així, imaginem per un moment que Christiaan Huygens hagués tingut l’ocasió de veure la Melancolia. Recordem que el científic i erudit neerlandès patia precisament de malenconia hipocondríaca (del grec mélas, “negre”, i kholé, “bilis”). La impressió, doncs, hauria estat majúscula, però és possible que l’hagués sobtat també que l’àngel-dona del gravat expressés alhora una mena d’ira. Una reflexió sobre el futur que li esperava a la humanitat, justament en una època de grans canvis, i en ple Renaixement? Però no només en aquest famós gravat s’hi representa el sentiment ombrívol tantes vegades tractat (i habitual en les persones d’estudi, segons Aristòtil), sinó que també hi podem veure un conjunt d’objectes científics i de figures geomètriques que envolten l’àngel-dona de mirada perdura. A més, a Huygens li devia impressionar també el quadrat màgic de característiques molt …

Una forma de vida

  Fa pocs dies, el poeta, assagista i traductor menorquí Ponç Pons va visitar Vic, convidat pel Fòrum de Debats. Hi va oferir la conferència De la poesia com una forma de vida. No en va, l’autor defineix la seva activitat amb el mot “escriviure”: escriure i viure són una sola cosa. La poesia, per Pons, ha de commoure. Si no emociona, no funciona. Estem davant d’un art que serveix per il·luminar les parts fosques de l’ésser humà. La curiositat de l’escriptor illenc és infinita: “Soc poeta però m’interessa tot”. Baudelaire deia que la millor inspiració és el treball. Tanmateix, potser això últim s’adiu més amb la prosa que no pas amb la poesia, segons el parer de Ponç Pons. Treball, sí, però amb regularitat: Saramago escrivia dues pàgines exactes cada dia. La correcció també forma part del treball. És més, per Pons, escriure és corregir. Hi ha un moment, però, que l’obra l’hem de deixar. Paul Valéry afegia: “Les obres no s’acaben, s’abandonen”. Si no hi ha passió i talent, no arribarem massa lluny. …

Afirma Pereira

  Així comença la novel·la: “Afirma Pereira que el va conèixer un dia d’estiu. Un dia magnífic d’estiu, assolellat i ventilat, que Lisboa refulgia”.* Us sona, oi? Doncs enguany ha fet 25 anys que es va publicar per primer cop. L’autor, l’italià Antonio Tabucchi, un admirador de Portugal (i de Pessoa en particular) ja havia escrit unes quantes obres notables, però és amb la magnífica Afirma Pereira quan el seu nom aconsegueix entrar amb tots els honors a l’olimp de la literatura europea contemporània. La novel·la té un subtítol: un testimoni. Efectivament, Pereira, periodista cultural d’un diari lisboeta, serà el testimoni d’uns fets cabdals de la història europea, en un temps on la paraula lliure és amenaçada pel feixisme i el totalitarisme. Som en un xafogós mes d’agost de l’any 1938. Portugal viu sota la dictadura de Salazar. El país veí, Espanya, resta des de fa un parell d’anys immers en una guerra civil. Pereira, home culte i solitari, entre llimonada i llimonada, va prenent consciència d’allò que l’envolta, i comprendrà, a la fi, que no …