Sant Jordi, un cop més, i això vol dir novetats i més novetats, de tota mena i condició… Si no fos perquè la novetat també és el llibre publicat fa temps, i que gràcies a l’atzar o per una recomanació afortunada, hom ha descobert fa poc. Que els llibres poden tenir més vides que un gat és una evidència, i una sort immensa. Saber quin o quins, és una incògnita. Esmentem només alguns dels llibres* que hem tingut la sort d’acollir (i llegir) en el darrer any: els de publicació recent, i els nascuts fa més temps i que d’alguna manera han estat recuperats de l’oblit. En tot cas, m’atreveixo a dir que cap ni un d’aquests llibres encapçalaran els rànquings de venda. Fins i tot, alguns d’ells seran els llibres menys venuts, i no s’esmentaran enlloc. Per això els reivindiquem i els guardem en un racó privilegiat de la nostra memòria: Traduir com transhumar (Mireille Gansel), Biofilia (Edward O. Wilson), Nosaltres (I. Zamiatin), Del desierto al libro (Edmond Jabès, entrevista amb M. Cohen), Lo …

El franquisme continua coartant la democràcia espanyola. Ho veiem com es manté i influeix encara, amb més o menys tebior, en moltes estructures del poder, començant per la mateixa monarquia. És un fre a la plena modernització del país, sobretot quan impugna o anul·la lleis que donen més drets a persones i a col·lectius vulnerables. Alhora els hereus de Franco odien les lleis de memòria històrica, que miren de fer justícia i dignificar les víctimes de la dictadura, massa anys oblidades. Però l’oblit està ple de memòria, com deia Mario Benedetti, una memòria obstinada que no vol oblidar els qui van lluitar contra el feixisme. L’antifeixisme és democràcia i alguns encara no se n’han adonat. El nou llibre del periodista Antoni Batista, Memòria de la resistència antifranquista, publicat per Pagès, és un acte de memòria i de (re)coneixement. L’autor ha reunit un conjunt d’històries breus, que ell va viure de jove o que ha investigat a fons, i ho fa amb un estil narratiu viu, proper a la crònica o al relat de no-ficció. Per …

En temps de pandèmia, el llibre i la lectura han experimentat un auge notable. Ens felicitem, però esperem que aquesta tendència continuï quan ens hàgim deslliurat del virus o que aquest s’hagi convertit en endèmic. A part del llibre (físic) i la lectura, un factor important és el procés o ritual seguit per adquirir un llibre, que s’inicia amb la visita a una llibreria (o biblioteca): mirar, tocar, remenar, fullejar, olorar, dubtar, ara cap aquí, ara cap allà, emocionar-se… Fins que trobem un o més llibres que potser formaran part de les nostres vides. Dels darrers llibres publicats, destacaria Hi ha un país on la boira (Tushita edicions), de Gemma Gorga. L’obra, que neix a partir de l’estada que va fer l’autora a la ciutat de San Francisco, ens ofereix una bella i estimulant reflexió sobre el món del llibre, la lectura o les llibreries, amb referències també a la pintura i al cinema. “Llegir és viatjar”. Però també “viatjar és llegir”, encara que no tothom ho faci amb aquesta intenció. Per què optem per …

A qui se li ha donat un nom propi, hi ha hagut, prèviament, una mirada que l’ha reconegut. “No hi ha millor revelació de l’humà que la del nom”, diu Josep Maria Esquirol en el seu darrer llibre, Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita. Per això qui et vol deshumanitzar et pren el nom, i ja no ets ningú. És el triomf de la violència i la barbàrie. Quan naixem, rebre un nom és “rebre la primera empara, i la primera cura”. Quan anem fent vida som conscients encara més de la pregonesa d’allò humà, però també de la seva fragilitat. Quantes persones, tanmateix, se les recorda a través del nom. La mateixa tarda que llegia el llibre del professor Esquirol llegia també algunes de les primeres obres d’Eugène Ionesco, protagonitzades per personatges sense nom, i/o amb una absència de persones. Existències i societats buides, on el llenguatge es fossilitza, incapaç d’expressar cap pensament ni emoció. A la nit, el programa Crims, de Catalunya Ràdio, tractava el cas de la noia que …

La ciutat, tal com la coneixem, té els dies comptats. Els fums i els sorolls que ara la cobreixen acabaran per desfer-se, com un trist record. Si volem sobreviure com a espècie, les urbs del demà hauran de ser menys agressives i més saludables. Algunes ja ho han entès així. L’escriptor Gabi Martínez reflexiona en el seu darrer llibre, Naturalmente urbano, un text clar i avinent, sobre la necessitat de transformar les ciutats, deixar enrere un model caduc i inviable, i gaudir d’una vida més sana. Martínez es fixa sobretot en el concepte de superilla, aspecte clau de tot l’entramat, que vol promoure, entre altres coses, que els nens puguin jugar al carrer, més zones verdes o passejar i parlar sense haver de cridar. Com deia un dels impulsors d’aquest moviment transformador, Salvador Rueda, les superilles estan concebudes per “posar la naturalesa en el centre de tot”. Així, més que mai, ens cal omplir d’arbres i de plantes els nostres carrers (i no només per fer bonic) i no oblidar els infants i els animals …

A la dècada dels anys 30, Walter Benjamin escriu una sèrie de textos per a diversos diaris i revistes evocant els seus primers anys de vida a la seva ciutat natal, Berlín. El resultat són unes belles i líriques estampes, d’una alta qualitat literària, un viatge a les profunditats de la memòria. Deu anys després de la seva mort, el filòsof Theodor Adorno edita el conjunt en forma de llibre: Infància a Berlín cap al 1900. És l’any 1950. En fa cinc que el règim nazi ha estat derrotat. No així les seves idees i altres totalitarismes. Amb una existència oscil·lant i amb unes formes més o menys civilitzades, el feixisme no ha deixat mai d’existir. En un dels relats, «Matí d’hivern», l’autor recorda quan, des del llit estant, veia la mainadera que encenia un petit foc i una poma es coïa al forn: “Davant meu hi tenia aquella fruita fosca i calenta, la poma, que, familiar i alhora transformada, se m’apareixia com un vell conegut que torna de viatge”. La seva olor l’acompanyava fins …

Páramo: en català, erm, terra sense cultivar, terra desemparada, terra solitària. Caminem pels carrers d’un poble buit, només habitat per fantasmes que ens parlen d’un món de violència i d’il·lusions no acomplertes. L’amor també és conflictiu, no coneix la plenitud. Regna l’ambigüitat, com el vent que no saps per quin cantó i amb quina força vindrà. La veu dels records són paraules sense so, com les que s’escolten en els somnis. És un món sense lògica, desconcertant, que podia haver lliscat feliç. Com l’univers complex i transparent de Juan Rulfo, la nostra vida transcorre incerta i ambigua, en un territori erm, on la cultura pateix especialment. Sort de la lectura, consol i refugi en temps isolats: “Y aunque no había niños jugando, ni palomas, ni tejados azules, sentí que el pueblo vivía”. La història de la paraula escrita, del llibre, és feta de passió i de destrucció. Els individus que els van escriure, els van llegir i els van preservar, la majoria dones i homes anònims, són les baules d’una cadena que ha unit pobles …

Un mar púrpura que bull. Uns rossinyols es desperten a l’alba, un corb aleteja. Les rodes aixequen pols. L’orgull i la cobdícia dels homes. Els que només pensen en els guanys. L’arrogància dels cabdills. Assistiré al desastre de la meva pàtria. El bell so de la cítara. Mar endins, implores el retorn. L’amor, dolç i amarg, irresistible. Sacseja l’ànima com un vent que s’abat sobre els arbres. El cor que es va gelar i es va encendre de desig. Eros, que mana sobre els déus i subjuga els homes. Atis, Cleide… És bonica la equitat en els amants. Caps tocats per un raig de vi. Els cabells blancs. La poma vermella que no han pogut agafar. El llorer de fulla negra i l’olivera verda. La mort atrapa fins i tot el que evita el combat. El plor per la mort d’un infant. Mocadors de colors. Amalgama de versos que el temps ha conservat. La modernitat i la frescor dels lírics grecs arcaics. Soló, Arquíloc, Safo, Alcmà, Simònides… Els seus cants són de fa més de …

  No és un fenomen nou ni fa pinta que arribi a exhaurir-se mai del tot. Hi ha periodistes de partit, devots a ultrança d’una ideologia concreta. D’altres, ni això: són tan mediocres que, segons com bufi el vent, es posen un barret o un altre. Per sort, la immensa majoria, amb més o menys passió, això sí, prenen partit per la veritat, i exerceixen amb rigor i honestedat la seva professió. Aquests dies, revisant la magnífica antologia de les entrades més rellevants de L’Enciclopedie*, el magne projecte il·lustrat dirigit per D’Alembert i Diderot, hi he trobat un article que porta per títol Periodista, signat precisament per aquest últim. En aquella època, almenys en el sentit que li dona Diderot, periodista s’entén com l’autor que escriu resums i emet judicis sobre obres literàries a mesura que s’escriuen i es publiquen. Si resseguim autors anteriors que hagin destacat en aquesta professió probablement destacaríem l’anglès Daniel Defoe, per la innovació i l’amplitud de la seva obra. L’article esmentat de Diderot el trobo molt vigent encara. Un periodista, …