All posts filed under: LLIBRES

Una forma de vida

Published by

  Fa pocs dies, el poeta, assagista i traductor menorquí Ponç Pons va visitar Vic, convidat pel Fòrum de Debats. Hi va oferir la conferència De la poesia com una forma de vida. No en va, l’autor defineix la seva activitat amb el mot “escriviure”: escriure i viure són una sola cosa. La poesia, per Pons, ha de commoure. Si no emociona, no funciona. Estem davant d’un art que serveix per il·luminar les parts fosques de l’ésser humà. La curiositat de l’escriptor illenc és infinita: “Soc poeta però m’interessa tot”. Baudelaire deia que la millor inspiració és el treball. Tanmateix, potser això últim s’adiu més amb la prosa que no pas amb la poesia, segons el parer de Ponç Pons. Treball, sí, però amb regularitat: Saramago escrivia dues pàgines exactes cada dia. La correcció també forma part del treball. És més, per Pons, escriure és corregir. Hi ha un moment, però, que l’obra l’hem de deixar. Paul Valéry afegia: “Les obres no s’acaben, s’abandonen”. Si no hi ha passió i talent, no arribarem massa lluny. …

Afirma Pereira

Published by

  Així comença la novel·la: “Afirma Pereira que el va conèixer un dia d’estiu. Un dia magnífic d’estiu, assolellat i ventilat, que Lisboa refulgia”.* Us sona, oi? Doncs enguany ha fet 25 anys que es va publicar per primer cop. L’autor, l’italià Antonio Tabucchi, un admirador de Portugal (i de Pessoa en particular) ja havia escrit unes quantes obres notables, però és amb la magnífica Afirma Pereira quan el seu nom aconsegueix entrar amb tots els honors a l’olimp de la literatura europea contemporània. La novel·la té un subtítol: un testimoni. Efectivament, Pereira, periodista cultural d’un diari lisboeta, serà el testimoni d’uns fets cabdals de la història europea, en un temps on la paraula lliure és amenaçada pel feixisme i el totalitarisme. Som en un xafogós mes d’agost de l’any 1938. Portugal viu sota la dictadura de Salazar. El país veí, Espanya, resta des de fa un parell d’anys immers en una guerra civil. Pereira, home culte i solitari, entre llimonada i llimonada, va prenent consciència d’allò que l’envolta, i comprendrà, a la fi, que no …

Simone Weil: últims mesos

Published by

  Quan les llums d’Europa es van apagar, Simone Weil, des de Nova York, va proclamar un desig: tornar al vell continent i “formar part del sofriment del meu país”. Havia arribat a la ciutat nord-americana el 14 de maig de 1942, procedent de Marsella. En una carta dirigida a Maurice Schumann, periodista i conegut membre de la Resistència, i datada el 30 de juliol, li fa saber el seu projecte de crear un cos d’infermeres de primera línia de foc, en els combats contra els nazis. L’acció té un perill evident, ja que aquestes dones, dotades d’un coratge especial, estaran també exposades a morir com els soldats. En tot cas, representa un desafiament moral a la destrucció i a la brutalitat, un acte de compassió però també de propaganda perquè, al cap i a la fi, triomfi la causa de la llibertat i de la justícia. Sembla, però, que quan De Gaulle va assabentar-se de la idea, va dir: “Elle est folle”. Efectivament, el projecte no es va portar a terme, però això no …

Solidaritat i soledat

Published by

  Hi ha països que porten una història trista, nacions que han sofert, sobretot en la darrera centúria, períodes d’opressió i de vulneració dels drets democràtics, alguns especialment tràgics. Polònia és un d’aquests països i, per això, també hi ha, en molts sectors de la seva societat, un elevat sentit de la llibertat. Un territori marcat per la barbàrie del nazisme i per una dictadura comunista viu, avui, immers en l’ultranacionalisme catòlic i euroescèptic, actualment en el govern, caracteritzat per unes maneres de fer populistes i, certament, autoritàries. Enmig de tot plegat, però, emergeixen moviments progressistes i proeuropeus, els quals, amb coratge i determinació, es resisteixen a perdre espais de llibertat i de democràcia. Durant el comunisme, contra una vida exterior, cenyida per l’armadura del totalitarisme, lluitava una vida interior, contemplativa, ubèrrima, fins i tot, i que cercava en l’art i en la cultura en general possibles subterfugis. És extraordinària la collita d’un país com Polònia. Citem només uns quants noms, universals tots ells:  Kieślowski, Kapuściński , Miłosz , Herbert, Preisner, Szymborska o Zagajewski. El cinema, la …

La mirada lúcida

Published by

  En un article publicat al diari algerià Le Soir républicain (25 de novembre de 1939), Albert Camus exposa els quatre punts cardinals que, segons ell, constitueixen el periodisme lliure: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació. El periodista Albert Lladó reprèn aquests conceptes i les reflexions de l’escriptor nascut a Algèria, i reivindica, a partir d’un breu assaig, la seva necessitat en el món d’avui; un món immers de ple en l’ús de les xarxes socials i en el perill de les fake news i de la propaganda interessada. En el preàmbul del llibre en qüestió (per cert, amb un títol ben significatiu: La mirada lúcida*), Lladó ja deixa prou clares les seves intencions: “El periodisme és una qüestió de mirada. Però no n’hi ha prou amb una mirada qualsevol. Ens cal una mirada lúcida.” I per fer això, com ja ens ho deixa dit també des del primer capítol, el periodisme ha de ser una forma de resistència. Més endavant ens mostra què entén ell per una actitud lúcida: “La lucidesa és un diàleg, tens i …

Incendis

Published by

  Cremava Notre Dame i ens vam esgarrifar. Quan va caure l’agulla temíem el pitjor. Sortosament, l’estructura va aguantar, però caldran anys de rehabilitació. Siguem creients o no, la desgràcia, tanmateix, ha estat enorme. I és que Notre Dame va més enllà de ser un element purament religiós o de ser una catedral emblemàtica: forma part del patrimoni cultural europeu i mundial. Però no només això: ocupa també un lloc especial en el cor i en l’ànima de molta gent. I això s’ha de respectar. No ha estat el cas d’alguns furibunds anticristians, que han celebrat via xarxes socials la catàstrofe. Com poden congratular-se de la destrucció d’un element cultural d’enorme valor, com ho són també, per citar només un exemple, les restes arqueològiques de Palmira, destruïdes per una colla de fanàtics? La polèmica més gran ha vingut, però, de la sobtada generositat en forma de milions d’euros que han ofert algunes de les fortunes més grans de França. Tothom és lliure de fer el que vulgui amb els seus diners, però hom ha recordat …

Un home lliure

Published by

  Fou l’home de les mil disfresses, l’escriptor ocult amagat sota diversos pseudònims. No se sap a quin país va néixer. Any? És possible que cap al 1890. Viatger infatigable, va viure, entre altres llocs, a Alemanya, Anglaterra i Mèxic, on s’instal·là el 1924. En aquest mateix país hi va morir un 26 de març de 1969. Fa exactament cinquanta anys. Heus aquí alguns dels noms que va fer servir: B.Traven, Ret Marut, Traven Torsvan, Otto Wiencke, Hal Croves… i variacions sobre aquests mateixos noms. Enrique Vila-Matas l’inclou entre els escriptors del No en la seva celebrada obra Bartleby y Compañía: “Tuvo menos nacionalidades que nombres, pero tampoco anduvo corto en este aspecto. Dijo ser inglés, nicaragüense, croata, mexicano, alemán, austriaco, norteamericano, lituano y sueco”. La seva identitat continua sent un misteri, malgrat els intents i les suposicions que s’han efectuat. És un cas gairebé únic a la literatura i a l’art. A Mèxic, signant com a B. Traven, va escriure unes quantes novel·les que van atraure una multitud de lectors: El barco de los muertos, …

Estimats fanàtics

Published by

  T’has trobat mai cara a cara amb un fanàtic? Com gairebé tot, n’hi ha de molts tipus, des d’aquell pobre “inofensiu” obcecat amb una idea i que desitja que tothom la comparteixi (s’enfada si no és així), fins aquell que actua amb violència física perquè siguis i pensis com ell (en cas contrari, podria arribar a dir-te: no mereixes viure). De fanàtics en veiem a banda i banda de l’espectre ideològic. Sortosament, és una marca que pot esvanir-se amb el temps (o amb més cultura). Per sort, abunden els de més baixa intensitat. Com a molt, no es mouran d’una idea (repetida fins a l’extenuació), no et deixaran ni parlar i s’enfurismaran si goses portar-los la contrària (això sí, retrobaran més d’hora que tard una calma relativa). Tanmateix, les gradacions, com hem indicat, són múltiples, i de fanàtics d’allò més perniciosos, el món en va ple, com podem comprovar fàcilment. No tothom qui vol convèncer, encara que ho faci d’una forma apassionada i vehement, és un fanàtic. Sempre que estigui disposat a admetre el …

Una mica més amunt

Published by

  Per començar, el número Pi. Ja fa segles que ens vas donar el teu secret. O més ben dit, et vam trobar sense saber que ja t’havies ficat per tot arreu des del principi. Tenies una relació geomètrica, amb totes les formes circulars. Ho portaves ben amagat. Així, et podem trobar tan en una gota d’oli o de pluja com en una flor. Després vas aparèixer en altres contexts que no tenien res a veure amb el cercle, i això encara ens va sorprendre més. Podies viure en el càlcul de probabilitats o en els resultats de sèries numèriques. El misteri augmentava, mentre tu creixies, creixies amb més nombres (sabíem quins eren), fins a l’infinit. De fet, formes part d’una família d’infinits en el Gran Infinit que és el conjunt dels nombres reals. Fins i tot, la poeta polonesa, Wisława Szymborska, et va dedicar, ja fa uns anys, un poema titulat precisament “El número Pi”: (…) La serp més llarga de la terra després d’uns metres s’acaba. Si bé un xic més tard, el mateix …

Estigmes

Published by

  A la pregunta ¿qui ets?, Hannah Arendt respondrà fins al final de la seva vida: una jueva.(1) L’afirmació, tanmateix, no suposa que la inscripció jueva determini la seva visió del món, ja que el primer mandat dels éssers humans és el de pensar per si mateixos, que no vol dir pensar a partir del no-res, en paraules de Fina Birulés. En una entrevista realitzada l’any 1964, Arendt afegeix: “Si a una l’ataquen com a jueva, ha de defensar-se com a jueva. No com a alemanya, ni com a ciutadana del món, ni com a titular dels drets humans ni res per l’estil”. Quan a una persona l’ataquen pel fet de ser jueva, o musulmana, posem per cas, ataquen la seva dignitat, la seva adscripció més íntima; per tant, també colpegen la humanitat sencera. Com altres pàries de la història, el jueu porta la marca del sofriment, l’estigma de la incomprensió, els embats de l’odi. L’antisemitisme ha perdurat en el temps, i ha entrat de ple també en el segle XXI. Després de la Xoà …