All posts filed under: LLIBRES

Perseguits

  Cada època ha tingut els seus perseguits, per raons ideològiques, religioses o ètniques, o simplement perquè algú, en un cert moment, va decidir col·locar-los el penjoll de terroristes (així, en cursiva, ja m’enteneu). Però ja sigui per una cosa o per una altra, la qüestió substancial i dramàtica, al cap i a la fi, es resumeix en dos mots: perseguir i anihilar. Uns objectius que intenten acomplir amb la màxima eficàcia molts estats (dictatorials però també dit democràtics), i grups diversos i llops solitaris encegats de fanatisme. Diríem també que hi ha una idea subjacent a tot això: combatre la dissidència que posa en dubte l’ordre de les coses (el dogmatisme de sempre), el racisme, i que amenaça el modus vivendi d’uns quants privilegiats i la sagrada unitat de la pàtria. En molts casos, actuar de forma pacífica no ha eximit els perseguits de continuar sent perseguits. La repressió no admet matisos. La seva bota ha esclafat, i esclafa encara, sense cap mena de mirament. Vegi’s els efectes col·laterals. A més, és una evidència que un gran nombre …

Les raons del cor

  En els Pensaments, Pascal escriu: “Coneixem la veritat, no solament per la raó, sinó també pel cor (…)” Així, per exemple, “el cor sent que hi ha tres dimensions a l’espai, i que els nombres són infinits; i la raó demostra després que no hi ha dos nombres quadrats tals que un sigui el doble de l’altre”. Per Pascal, doncs, el coneixement dels principis primers (el fet que hi ha espai, moviment, nombres…), és tan sòlid o més que el que ens ofereixen tots els nostres raonaments. El pensador francès no era ecologista ni ho podia ser. En la seva època no hi havia, naturalment, una inquietud ecologista ni tampoc una consciència ecològica o mediambiental. El setge de l’home sobre el seu propi planeta era gairebé inexistent. Faltaven encara poc menys de dos segles per l’inici de la Revolució Industrial i l’ús de combustibles fòssils de forma intensa i sistemàtica. És aquí, justament, quan comença la degradació de la Terra. A més, Pascal no va conèixer tampoc el pensament ecologista avant la lettre de Henry David …

Malenconia i revolta

  En el Diari del viatge als Països Baixos (1520-1521), Albrecht Dürer hi anota: “He regalat un Sant Jeroni assegut i una Melancolia a Laurent Sterck”.* Un segle i mig després aquestes obres encara es trobaven a Holanda? Si fou així, imaginem per un moment que Christiaan Huygens hagués tingut l’ocasió de veure la Melancolia. Recordem que el científic i erudit neerlandès patia precisament de malenconia hipocondríaca (del grec mélas, “negre”, i kholé, “bilis”). La impressió, doncs, hauria estat majúscula, però és possible que l’hagués sobtat també que l’àngel-dona del gravat expressés alhora una mena d’ira. Una reflexió sobre el futur que li esperava a la humanitat, justament en una època de grans canvis, i en ple Renaixement? Però no només en aquest famós gravat s’hi representa el sentiment ombrívol tantes vegades tractat (i habitual en les persones d’estudi, segons Aristòtil), sinó que també hi podem veure un conjunt d’objectes científics i de figures geomètriques que envolten l’àngel-dona de mirada perdura. A més, a Huygens li devia impressionar també el quadrat màgic de característiques molt …

Una forma de vida

  Fa pocs dies, el poeta, assagista i traductor menorquí Ponç Pons va visitar Vic, convidat pel Fòrum de Debats. Hi va oferir la conferència De la poesia com una forma de vida. No en va, l’autor defineix la seva activitat amb el mot “escriviure”: escriure i viure són una sola cosa. La poesia, per Pons, ha de commoure. Si no emociona, no funciona. Estem davant d’un art que serveix per il·luminar les parts fosques de l’ésser humà. La curiositat de l’escriptor illenc és infinita: “Soc poeta però m’interessa tot”. Baudelaire deia que la millor inspiració és el treball. Tanmateix, potser això últim s’adiu més amb la prosa que no pas amb la poesia, segons el parer de Ponç Pons. Treball, sí, però amb regularitat: Saramago escrivia dues pàgines exactes cada dia. La correcció també forma part del treball. És més, per Pons, escriure és corregir. Hi ha un moment, però, que l’obra l’hem de deixar. Paul Valéry afegia: “Les obres no s’acaben, s’abandonen”. Si no hi ha passió i talent, no arribarem massa lluny. …

Afirma Pereira

  Així comença la novel·la: “Afirma Pereira que el va conèixer un dia d’estiu. Un dia magnífic d’estiu, assolellat i ventilat, que Lisboa refulgia”.* Us sona, oi? Doncs enguany ha fet 25 anys que es va publicar per primer cop. L’autor, l’italià Antonio Tabucchi, un admirador de Portugal (i de Pessoa en particular) ja havia escrit unes quantes obres notables, però és amb la magnífica Afirma Pereira quan el seu nom aconsegueix entrar amb tots els honors a l’olimp de la literatura europea contemporània. La novel·la té un subtítol: un testimoni. Efectivament, Pereira, periodista cultural d’un diari lisboeta, serà el testimoni d’uns fets cabdals de la història europea, en un temps on la paraula lliure és amenaçada pel feixisme i el totalitarisme. Som en un xafogós mes d’agost de l’any 1938. Portugal viu sota la dictadura de Salazar. El país veí, Espanya, resta des de fa un parell d’anys immers en una guerra civil. Pereira, home culte i solitari, entre llimonada i llimonada, va prenent consciència d’allò que l’envolta, i comprendrà, a la fi, que no …

Simone Weil: últims mesos

  Quan les llums d’Europa es van apagar, Simone Weil, des de Nova York, va proclamar un desig: tornar al vell continent i “formar part del sofriment del meu país”. Havia arribat a la ciutat nord-americana el 14 de maig de 1942, procedent de Marsella. En una carta dirigida a Maurice Schumann, periodista i conegut membre de la Resistència, i datada el 30 de juliol, li fa saber el seu projecte de crear un cos d’infermeres de primera línia de foc, en els combats contra els nazis. L’acció té un perill evident, ja que aquestes dones, dotades d’un coratge especial, estaran també exposades a morir com els soldats. En tot cas, representa un desafiament moral a la destrucció i a la brutalitat, un acte de compassió però també de propaganda perquè, al cap i a la fi, triomfi la causa de la llibertat i de la justícia. Sembla, però, que quan De Gaulle va assabentar-se de la idea, va dir: “Elle est folle”. Efectivament, el projecte no es va portar a terme, però això no …

Solidaritat i soledat

  Hi ha països que porten una història trista, nacions que han sofert, sobretot en la darrera centúria, períodes d’opressió i de vulneració dels drets democràtics, alguns especialment tràgics. Polònia és un d’aquests països i, per això, també hi ha, en molts sectors de la seva societat, un elevat sentit de la llibertat. Un territori marcat per la barbàrie del nazisme i per una dictadura comunista viu, avui, immers en l’ultranacionalisme catòlic i euroescèptic, actualment en el govern, caracteritzat per unes maneres de fer populistes i, certament, autoritàries. Enmig de tot plegat, però, emergeixen moviments progressistes i proeuropeus, els quals, amb coratge i determinació, es resisteixen a perdre espais de llibertat i de democràcia. Durant el comunisme, contra una vida exterior, cenyida per l’armadura del totalitarisme, lluitava una vida interior, contemplativa, ubèrrima, fins i tot, i que cercava en l’art i en la cultura en general possibles subterfugis. És extraordinària la collita d’un país com Polònia. Citem només uns quants noms, universals tots ells:  Kieślowski, Kapuściński , Miłosz , Herbert, Preisner, Szymborska o Zagajewski. El cinema, la …

La mirada lúcida

  En un article publicat al diari algerià Le Soir républicain (25 de novembre de 1939), Albert Camus exposa els quatre punts cardinals que, segons ell, constitueixen el periodisme lliure: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació. El periodista Albert Lladó reprèn aquests conceptes i les reflexions de l’escriptor nascut a Algèria, i reivindica, a partir d’un breu assaig, la seva necessitat en el món d’avui; un món immers de ple en l’ús de les xarxes socials i en el perill de les fake news i de la propaganda interessada. En el preàmbul del llibre en qüestió (per cert, amb un títol ben significatiu: La mirada lúcida*), Lladó ja deixa prou clares les seves intencions: “El periodisme és una qüestió de mirada. Però no n’hi ha prou amb una mirada qualsevol. Ens cal una mirada lúcida.” I per fer això, com ja ens ho deixa dit també des del primer capítol, el periodisme ha de ser una forma de resistència. Més endavant ens mostra què entén ell per una actitud lúcida: “La lucidesa és un diàleg, tens i …

Incendis

  Cremava Notre Dame i ens vam esgarrifar. Quan va caure l’agulla temíem el pitjor. Sortosament, l’estructura va aguantar, però caldran anys de rehabilitació. Siguem creients o no, la desgràcia, tanmateix, ha estat enorme. I és que Notre Dame va més enllà de ser un element purament religiós o de ser una catedral emblemàtica: forma part del patrimoni cultural europeu i mundial. Però no només això: ocupa també un lloc especial en el cor i en l’ànima de molta gent. I això s’ha de respectar. No ha estat el cas d’alguns furibunds anticristians, que han celebrat via xarxes socials la catàstrofe. Com poden congratular-se de la destrucció d’un element cultural d’enorme valor, com ho són també, per citar només un exemple, les restes arqueològiques de Palmira, destruïdes per una colla de fanàtics? La polèmica més gran ha vingut, però, de la sobtada generositat en forma de milions d’euros que han ofert algunes de les fortunes més grans de França. Tothom és lliure de fer el que vulgui amb els seus diners, però hom ha recordat …

Un home lliure

  Fou l’home de les mil disfresses, l’escriptor ocult amagat sota diversos pseudònims. No se sap a quin país va néixer. Any? És possible que cap al 1890. Viatger infatigable, va viure, entre altres llocs, a Alemanya, Anglaterra i Mèxic, on s’instal·là el 1924. En aquest mateix país hi va morir un 26 de març de 1969. Fa exactament cinquanta anys. Heus aquí alguns dels noms que va fer servir: B.Traven, Ret Marut, Traven Torsvan, Otto Wiencke, Hal Croves… i variacions sobre aquests mateixos noms. Enrique Vila-Matas l’inclou entre els escriptors del No en la seva celebrada obra Bartleby y Compañía: “Tuvo menos nacionalidades que nombres, pero tampoco anduvo corto en este aspecto. Dijo ser inglés, nicaragüense, croata, mexicano, alemán, austriaco, norteamericano, lituano y sueco”. La seva identitat continua sent un misteri, malgrat els intents i les suposicions que s’han efectuat. És un cas gairebé únic a la literatura i a l’art. A Mèxic, signant com a B. Traven, va escriure unes quantes novel·les que van atraure una multitud de lectors: El barco de los muertos, …