All posts filed under: LLIBRES

La mirada lúcida

Published by

  En un article publicat al diari algerià Le Soir républicain (25 de novembre de 1939), Albert Camus exposa els quatre punts cardinals que, segons ell, constitueixen el periodisme lliure: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació. El periodista Albert Lladó reprèn aquests conceptes i les reflexions de l’escriptor nascut a Algèria, i reivindica, a partir d’un breu assaig, la seva necessitat en el món d’avui; un món immers de ple en l’ús de les xarxes socials i en el perill de les fake news i de la propaganda interessada. En el preàmbul del llibre en qüestió (per cert, amb un títol ben significatiu: La mirada lúcida*), Lladó ja deixa prou clares les seves intencions: “El periodisme és una qüestió de mirada. Però no n’hi ha prou amb una mirada qualsevol. Ens cal una mirada lúcida.” I per fer això, com ja ens ho deixa dit també des del primer capítol, el periodisme ha de ser una forma de resistència. Més endavant ens mostra què entén ell per una actitud lúcida: “La lucidesa és un diàleg, tens i …

Incendis

Published by

  Cremava Notre Dame i ens vam esgarrifar. Quan va caure l’agulla temíem el pitjor. Sortosament, l’estructura va aguantar, però caldran anys de rehabilitació. Siguem creients o no, la desgràcia, tanmateix, ha estat enorme. I és que Notre Dame va més enllà de ser un element purament religiós o de ser una catedral emblemàtica: forma part del patrimoni cultural europeu i mundial. Però no només això: ocupa també un lloc especial en el cor i en l’ànima de molta gent. I això s’ha de respectar. No ha estat el cas d’alguns furibunds anticristians, que han celebrat via xarxes socials la catàstrofe. Com poden congratular-se de la destrucció d’un element cultural d’enorme valor, com ho són també, per citar només un exemple, les restes arqueològiques de Palmira, destruïdes per una colla de fanàtics? La polèmica més gran ha vingut, però, de la sobtada generositat en forma de milions d’euros que han ofert algunes de les fortunes més grans de França. Tothom és lliure de fer el que vulgui amb els seus diners, però hom ha recordat …

Un home lliure

Published by

  Fou l’home de les mil disfresses, l’escriptor ocult amagat sota diversos pseudònims. No se sap a quin país va néixer. Any? És possible que cap al 1890. Viatger infatigable, va viure, entre altres llocs, a Alemanya, Anglaterra i Mèxic, on s’instal·là el 1924. En aquest mateix país hi va morir un 26 de març de 1969. Fa exactament cinquanta anys. Heus aquí alguns dels noms que va fer servir: B.Traven, Ret Marut, Traven Torsvan, Otto Wiencke, Hal Croves… i variacions sobre aquests mateixos noms. Enrique Vila-Matas l’inclou entre els escriptors del No en la seva celebrada obra Bartleby y Compañía: “Tuvo menos nacionalidades que nombres, pero tampoco anduvo corto en este aspecto. Dijo ser inglés, nicaragüense, croata, mexicano, alemán, austriaco, norteamericano, lituano y sueco”. La seva identitat continua sent un misteri, malgrat els intents i les suposicions que s’han efectuat. És un cas gairebé únic a la literatura i a l’art. A Mèxic, signant com a B. Traven, va escriure unes quantes novel·les que van atraure una multitud de lectors: El barco de los muertos, …

Estimats fanàtics

Published by

  T’has trobat mai cara a cara amb un fanàtic? Com gairebé tot, n’hi ha de molts tipus, des d’aquell pobre “inofensiu” obcecat amb una idea i que desitja que tothom la comparteixi (s’enfada si no és així), fins aquell que actua amb violència física perquè siguis i pensis com ell (en cas contrari, podria arribar a dir-te: no mereixes viure). De fanàtics en veiem a banda i banda de l’espectre ideològic. Sortosament, és una marca que pot esvanir-se amb el temps (o amb més cultura). Per sort, abunden els de més baixa intensitat. Com a molt, no es mouran d’una idea (repetida fins a l’extenuació), no et deixaran ni parlar i s’enfurismaran si goses portar-los la contrària (això sí, retrobaran més d’hora que tard una calma relativa). Tanmateix, les gradacions, com hem indicat, són múltiples, i de fanàtics d’allò més perniciosos, el món en va ple, com podem comprovar fàcilment. No tothom qui vol convèncer, encara que ho faci d’una forma apassionada i vehement, és un fanàtic. Sempre que estigui disposat a admetre el …

Una mica més amunt

Published by

  Per començar, el número Pi. Ja fa segles que ens vas donar el teu secret. O més ben dit, et vam trobar sense saber que ja t’havies ficat per tot arreu des del principi. Tenies una relació geomètrica, amb totes les formes circulars. Ho portaves ben amagat. Així, et podem trobar tan en una gota d’oli o de pluja com en una flor. Després vas aparèixer en altres contexts que no tenien res a veure amb el cercle, i això encara ens va sorprendre més. Podies viure en el càlcul de probabilitats o en els resultats de sèries numèriques. El misteri augmentava, mentre tu creixies, creixies amb més nombres (sabíem quins eren), fins a l’infinit. De fet, formes part d’una família d’infinits en el Gran Infinit que és el conjunt dels nombres reals. Fins i tot, la poeta polonesa, Wisława Szymborska, et va dedicar, ja fa uns anys, un poema titulat precisament “El número Pi”: (…) La serp més llarga de la terra després d’uns metres s’acaba. Si bé un xic més tard, el mateix …

Estigmes

Published by

  A la pregunta ¿qui ets?, Hannah Arendt respondrà fins al final de la seva vida: una jueva.(1) L’afirmació, tanmateix, no suposa que la inscripció jueva determini la seva visió del món, ja que el primer mandat dels éssers humans és el de pensar per si mateixos, que no vol dir pensar a partir del no-res, en paraules de Fina Birulés. En una entrevista realitzada l’any 1964, Arendt afegeix: “Si a una l’ataquen com a jueva, ha de defensar-se com a jueva. No com a alemanya, ni com a ciutadana del món, ni com a titular dels drets humans ni res per l’estil”. Quan a una persona l’ataquen pel fet de ser jueva, o musulmana, posem per cas, ataquen la seva dignitat, la seva adscripció més íntima; per tant, també colpegen la humanitat sencera. Com altres pàries de la història, el jueu porta la marca del sofriment, l’estigma de la incomprensió, els embats de l’odi. L’antisemitisme ha perdurat en el temps, i ha entrat de ple també en el segle XXI. Després de la Xoà …

Roth

Escriure en el desert

Published by

  Joseph Roth és una de les grans veus literàries del període d’entreguerres. Enemic del nazisme, es va veure obligat a deixar Berlín poc després de l’arribada de Hitler al poder. Viurà exiliat a París. Pobre, sol i consumit per l’alcohol, mor a finals de maig de 1939, tres mesos abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Va escriure diverses novel·les (Job, Hotel Savoy, La cripta dels caputxins, La llegenda del sant bevedor…), però també nombroses articles periodístics i cròniques diverses. Els seus magnífics reportatges sobre el Berlín dels anys 20 o sobre la Rússia postrevolucionària el van situar a la cúspide del periodisme europeu. La filial del infierno en la Tierra* agrupa un conjunt d’articles que va escriure des de l’exili per a diversos diaris i revistes. Amb lucidesa i amb paraules precises i contundents denuncia el totalitarisme i les dictadures, en concret el nazisme, que estaven a punt de portar Europa i el món cap a la ruïna física i moral. El Tercer Reich significava la fi d’aquella tradició alemanya humanística i humanitària. …

L’home que camina

Published by

  Hi va haver un moment, cap a mitjans dels anys 30 del segle passat, que Alberto Giacometti es va allunyar del surrealisme per a “dedicar-se a representar el que veia”,  copsant una realitat més directe, que tindrà la figura humana i la seva problemàtica existencial com a eixos fonamentals. Serà l’època de les figures petites, sovint només el bust, de pocs centímetres d’alçada, on la mirada és l’element primordial. Però tot això, continua dient el mateix artista, “va canviar cap al 1945, gràcies al dibuix. Aquest em desvetllà el desig de fer figures més grosses, però aleshores, per a sorpresa meva, ja només s’hi assemblaven si eren llargues i primes”. Hi ha quelcom comú a totes elles: la fragilitat. Les figures sembla que desapareguin i que es desfacin només en mira-les. Però, paradoxalment, hi trobem una mena de resistència, una determinació que, tot i la seva aparença immòbil i fràgil, són absolutament “vives”. L’obra símbol d’aquest darrer període és, sens dubte, L’home que camina, realitzada l’any 1961, i de la qual existeixen diverses edicions. …

Els vençuts

Published by

  “No he oblidat la data del 26 de gener de 1939, dia de l’entrada de les tropes de Franco a Barcelona, perquè em vaig passar la nit plorant (…)”.(1) Qui així s’expressa és Maria Aurèlia Capmany. En els dies que van seguir, altres ciutats catalanes van caure: Granollers (28 de gener), Vic (1 de febrer), Girona (4 de febrer), Figueres (8 de febrer)… Tota Catalunya era ocupada. El feixisme s’havia imposat. El malson va durar, gairebé, quaranta anys. Quaranta anys són molts. No n’haguessin estat tants sense la passivitat o l’ajuda inestimable i vergonyosa de bona part de la comunitat internacional. No oblidem la derrota, no oblidem les víctimes de la guerra i de la postguerra, el patiment de milers i milers de persones. Les que es van quedar a l’interior i les que van haver de marxar. Les imatges del camí cap a l’exili ens segueixen commovent. No oblidem, ni tampoc podem perdonar als seus responsables que, enduts per la revenja i la crueltat, no van ser mai jutjats ni condemnats. Les ferides, diguin …

Contra els absoluts

Published by

  Joan-Carles Mèlich és un dels pensadors més importants que tenim a Catalunya. La seva trajectòria intel·lectual ha adquirit una coherència i una consistència molt notables. El seu corpus bibliogràfic és força extens. Contra els absoluts és una magnífica porta d’entrada al seu pensament. A més, la forma que pren aquest volum és molt accessible: són unes converses que l’autor manté amb Ignasi Moreta, professor de literatura catalana i editor de Fragmenta, i que ens permet conèixer (o reconèixer si ja l’hem llegit) alguns dels temes essencials de la seva filosofia, així com part de la seva singladura intel·lectual i vital. Mèlich és un filòsof, però també un escriptor, “perquè quan dona forma escrita al seu pensament, prefereix el fragment que el sistema, l’assaig que el tractat, la prosa que la metafísica”, esmenta Moreta en el pròleg del llibre. Mèlich dona valor a l’estètica d’un text. No és casual. És un pensador que ha dialogat àmpliament amb la tradició literària, no només amb la filosofia acadèmica. En aquest sentit, Dostoievski i Kafka són dos dels …