All posts filed under: LLIBRES

Noms

A qui se li ha donat un nom propi, hi ha hagut, prèviament, una mirada que l’ha reconegut. “No hi ha millor revelació de l’humà que la del nom”, diu Josep Maria Esquirol en el seu darrer llibre, Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita. Per això qui et vol deshumanitzar et pren el nom, i ja no ets ningú. És el triomf de la violència i la barbàrie. Quan naixem, rebre un nom és “rebre la primera empara, i la primera cura”. Quan anem fent vida som conscients encara més de la pregonesa d’allò humà, però també de la seva fragilitat. Quantes persones, tanmateix, se les recorda a través del nom. La mateixa tarda que llegia el llibre del professor Esquirol llegia també algunes de les primeres obres d’Eugène Ionesco, protagonitzades per personatges sense nom, i/o amb una absència de persones. Existències i societats buides, on el llenguatge es fossilitza, incapaç d’expressar cap pensament ni emoció. A la nit, el programa Crims, de Catalunya Ràdio, tractava el cas de la noia que …

La ciutat

La ciutat, tal com la coneixem, té els dies comptats. Els fums i els sorolls que ara la cobreixen acabaran per desfer-se, com un trist record. Si volem sobreviure com a espècie, les urbs del demà hauran de ser menys agressives i més saludables. Algunes ja ho han entès així. L’escriptor Gabi Martínez reflexiona en el seu darrer llibre, Naturalmente urbano, un text clar i avinent, sobre la necessitat de transformar les ciutats, deixar enrere un model caduc i inviable, i gaudir d’una vida més sana. Martínez es fixa sobretot en el concepte de superilla, aspecte clau de tot l’entramat, que vol promoure, entre altres coses, que els nens puguin jugar al carrer, més zones verdes o passejar i parlar sense haver de cridar. Com deia un dels impulsors d’aquest moviment transformador, Salvador Rueda, les superilles estan concebudes per “posar la naturalesa en el centre de tot”. Així, més que mai, ens cal omplir d’arbres i de plantes els nostres carrers (i no només per fer bonic) i no oblidar els infants i els animals …

La poma

A la dècada dels anys 30, Walter Benjamin escriu una sèrie de textos per a diversos diaris i revistes evocant els seus primers anys de vida a la seva ciutat natal, Berlín. El resultat són unes belles i líriques estampes, d’una alta qualitat literària, un viatge a les profunditats de la memòria. Deu anys després de la seva mort, el filòsof Theodor Adorno edita el conjunt en forma de llibre: Infància a Berlín cap al 1900. És l’any 1950. En fa cinc que el règim nazi ha estat derrotat. No així les seves idees i altres totalitarismes. Amb una existència oscil·lant i amb unes formes més o menys civilitzades, el feixisme no ha deixat mai d’existir. En un dels relats, «Matí d’hivern», l’autor recorda quan, des del llit estant, veia la mainadera que encenia un petit foc i una poma es coïa al forn: “Davant meu hi tenia aquella fruita fosca i calenta, la poma, que, familiar i alhora transformada, se m’apareixia com un vell conegut que torna de viatge”. La seva olor l’acompanyava fins …

Erm

Páramo: en català, erm, terra sense cultivar, terra desemparada, terra solitària. Caminem pels carrers d’un poble buit, només habitat per fantasmes que ens parlen d’un món de violència i d’il·lusions no acomplertes. L’amor també és conflictiu, no coneix la plenitud. Regna l’ambigüitat, com el vent que no saps per quin cantó i amb quina força vindrà. La veu dels records són paraules sense so, com les que s’escolten en els somnis. És un món sense lògica, desconcertant, que podia haver lliscat feliç. Com l’univers complex i transparent de Juan Rulfo, la nostra vida transcorre incerta i ambigua, en un territori erm, on la cultura pateix especialment. Sort de la lectura, consol i refugi en temps isolats: “Y aunque no había niños jugando, ni palomas, ni tejados azules, sentí que el pueblo vivía”. La història de la paraula escrita, del llibre, és feta de passió i de destrucció. Els individus que els van escriure, els van llegir i els van preservar, la majoria dones i homes anònims, són les baules d’una cadena que ha unit pobles …

Arcaics

Un mar púrpura que bull. Uns rossinyols es desperten a l’alba, un corb aleteja. Les rodes aixequen pols. L’orgull i la cobdícia dels homes. Els que només pensen en els guanys. L’arrogància dels cabdills. Assistiré al desastre de la meva pàtria. El bell so de la cítara. Mar endins, implores el retorn. L’amor, dolç i amarg, irresistible. Sacseja l’ànima com un vent que s’abat sobre els arbres. El cor que es va gelar i es va encendre de desig. Eros, que mana sobre els déus i subjuga els homes. Atis, Cleide… És bonica la equitat en els amants. Caps tocats per un raig de vi. Els cabells blancs. La poma vermella que no han pogut agafar. El llorer de fulla negra i l’olivera verda. La mort atrapa fins i tot el que evita el combat. El plor per la mort d’un infant. Mocadors de colors. Amalgama de versos que el temps ha conservat. La modernitat i la frescor dels lírics grecs arcaics. Soló, Arquíloc, Safo, Alcmà, Simònides… Els seus cants són de fa més de …

Safo

  És com una remor transparent, un salt d’aigua en un dia radiant. La sentim propera, la seva és una veu íntima, càlida. Com Homer, hi descobrim una amalgama de realitat i llegenda, mentre llegim admirats el que ens diuen d’ella diversos testimonis. Però la seva obra fragmentària, els seus versos solts, ens parlen d’un ésser humà concret de carn i ossos, una poeta que comunica el desig d’amor i de bellesa, la soledat o el pas del temps. Com Odiseas Elitis, nosaltres també podem parlar de Safo com d’una contemporània nostra: “En la poesia, com en els somnis, ningú no envelleix”. Safo és de Lesbos. Floreix cap al 600 a.c, en plena època arcaica, compatriota d’un altre gran poeta, Alceu, i de Pítac, legislador de l’illa durant deu anys i considerat un dels set savis. També és l’època de Soló, Tales o Anaximandre. Si fem cas de la data de la seva mort, el 580 a.c., enguany commemorem els 2600 anys. Sabem que va tenir una filla de la qual només en sabem el …

Mentides

  No és un fenomen nou ni fa pinta que arribi a exhaurir-se mai del tot. Hi ha periodistes de partit, devots a ultrança d’una ideologia concreta. D’altres, ni això: són tan mediocres que, segons com bufi el vent, es posen un barret o un altre. Per sort, la immensa majoria, amb més o menys passió, això sí, prenen partit per la veritat, i exerceixen amb rigor i honestedat la seva professió. Aquests dies, revisant la magnífica antologia de les entrades més rellevants de L’Enciclopedie*, el magne projecte il·lustrat dirigit per D’Alembert i Diderot, hi he trobat un article que porta per títol Periodista, signat precisament per aquest últim. En aquella època, almenys en el sentit que li dona Diderot, periodista s’entén com l’autor que escriu resums i emet judicis sobre obres literàries a mesura que s’escriuen i es publiquen. Si resseguim autors anteriors que hagin destacat en aquesta professió probablement destacaríem l’anglès Daniel Defoe, per la innovació i l’amplitud de la seva obra. L’article esmentat de Diderot el trobo molt vigent encara. Un periodista, …

Excloure

  Llibre profund, de tast lent. Millor, doncs, glop a glop, i amb veu alta, com si recitéssim un poema. Pensaments a la vora de la llum d’una espelma: són llum, ja. De sobte, una flama més intensa, gairebé com un llampec: La vida s’escriu amb la saba dels nostres arbres. La mort es llegeix en les seves fulles esgrogueïdes. La vida i la mort també es poden llegir en una espelma. Al cap i a la fi, les formes de les fulles de molts arbres les veiem en una flama, com breus fotogrames. A més, la fulla i la flama, s’estremeixen de manera semblant amb el vent, i amb el pas del temps. Llegeixo que Edmond Jabès, el seu autor, és l’escriptor de l’exili, del desarrelament, del desert, de la paraula, del traç i del silenci, de la tradició jueva del llibre. Per primera vegada s’ha traduït una obra seva al català, El llibre de l’hospitalitat*. L’odi és clausura. Filferros espinosos. La fraternitat, una mirada; l’hospitalitat, una mà. Si apartem la mirada, difícilment donarem …

Cosmologies

  Quan sortim d’aquesta crisi haurem de mirar-nos la natura d’una altra manera. Hem estat profundament agressius i injustos amb ella. I ho estem pagant. La conservació de la biodiversitat hauria de ser una prioritat, per ella mateixa. Però tenir cura del nostre entorn és tenir cura també de nosaltres. Hem imposat criteris absurds i hem bastit uns fonaments contraris al sentit comú, tot per una qüestió monetària. El plaer il·limitat, la disbauxa i l’enriquiment d’uns quants ha provocat que molts s’hagin quedat pel camí, exhaustos, i en la misèria més absoluta. La mateixa natura ha estat testimoni i víctima d’aquesta batalla desigual. Ens cal, doncs, una nova mirada, una profunda reflexió des de la serenitat; preàmbul, en tot cas, d’una acció orientada a la justícia i a la solidaritat amb la terra, amb l’aire, amb l’aigua i, òbviament, amb totes les formes vives que hi habiten. Una mirada transparent, curiosa, respectuosa i plena d’amor i d’anhel de coneixement envers l’entorn. Com els primers filòsofs i poetes que van provar d’estudiar, i expressar amb paraules …

Buit

  Vide, en francès, no significa vida, sinó buit. Una vida buida potser no és joiosa, però el buit, sigui dit en la llengua que sigui, pot omplir tota una vida. És més, sense el buit, la vida fora impossible. Però sí, per a molts, la vida continua sent buida. I terrible. Perquè el buit sigui percebut com quelcom útil i singular, cal renunciar, si més no a una part, al jo, i a vincular-nos més amb la natura? Lao Tse, a el Llibre del Tao, capítol XI, diu:  “Fem un recipient d’argila; és l’espai buit del seu interior el que ens dona la utilitat”. El buit és absència i vida alhora. Possibilita acollir l’aigua. Només el buit pot acollir. Les figures primes i solitàries de Giacometti, amb la seva mirada fixa en el buit. És possible el diàleg? Hi ha un desig, potser, però això és tot. Elles mateixes s’han fet més i més estretes per tal les pugui contenir un buit cada vegada més gran. Un buit que les referma en la seva …