All posts filed under: LLIBRES

Apunts d’un viatge a Grècia

Published by

  Zbigniew Herbert (1924-1998) forma part de la plèiade de grans poetes polonesos (i europeus) del segle XX i part del XXI (amb Milosz, Zymborska o Zagajewski). Com tots ells, Herbert també va ser un magnífic assagista. Recordo ara amb admiració el seu llibre sobre la pintura holandesa del 1600 (traduït aquí per Acantilado amb el títol de Naturaleza muerta con brida). Després en van venir d’altres, entre els quals el que tot seguit comentarem. Es tracta novament d’un conjunt d’assaigs, que porta per títol El laberinto junto al mar*, on Herbert s’endinsa en les cultures antigues de la Mediterrània, i en particular Grècia. La seva fascinació per aquest territori, bressol de la civilització europea (amb els precedents que calgui afegir), s’intueix amb tot claredat al llarg d’un viatge revelador i lluminós. Un viatge que comença a Creta, seguint les petges de la civilització minoica, apareguda cap al 3000 a.c. Des de la coberta del vaixell que el porta a l’illa, l’autor pot proclamar: “Allí está la isla (…) Así se me apareció Creta. Bajando …

Turguénev, avui

Published by

  Ivan Turguénev, un dels grans de la literatura russa i europea de tots els temps, va néixer un dia de novembre de l’any 1818. Aprofitem l’efemèride, doncs, per recordar la seva figura i intentar situar el seu pensament estètic i social en el món d’avui. Isaiah Berlin, destacat pensador del segle XX, en el seu imprescindible Pensadors russos, ens descriu l’autor rus com un home liberal, cautelós, escèptic i aliè a qualsevol doctrina. Però no es va quedar en la inacció, sinó que va intervenir, a través, sobretot, d’algunes de les seves novel·les, en el debat polític i social del moment. Sovint, però, a desgrat seu. No volia que això pogués interferir en allò que més admirava: l’art i la bellesa. De fet, si llegim alguns dels seus llibres ens adonem com una impressió lírica i malenconiosa travessa no solament la descripció del paisatge sinó també la dels caràcters humans. Turguénev posseïa una virtut que ja molts voldrien: l’empatia, ”la capacitat d’entrar en creences, sentiments i actituds alienes, a vegades agudament antitètics als seus” (Berlin). …

El dia que ho va canviar tot

Published by

  Quan Rodolfo Walsh va sentir la frase «Hay un fusilado que vive», la vida li va canviar del tot. Va ser a finals de 1956, en un cafè de la ciutat argentina de La Plata. Fins llavors, Walsh ja era un escriptor important de contes policíacs, a banda de traductor i editor. Amb el temps, però, es convertiria en una de les veus més singulars i renovadores de la literatura llatinoamericana, així com una persona compromesa amb la realitat política i amb la justícia. Tot va començar, doncs, amb aquella frase i amb el reportatge novel·lat que va escriure tot seguit: Operación Masacre, un referent del periodisme narratiu, una obra punyent i impactant que va sacsejar la societat argentina, escrita uns anys abans que Truman Capote donés a conèixer A sang freda. La periodista i escriptora Leila Guerriero, en el pròleg de la nova edició del llibre*, afirma, parlant de Walsh, que tot just un any abans (1955), “la política no era su preocupación, la justicia no era su prioridad y el periodismo de investigación …

Un acte de rebel·lió

Published by

  Si mirem enrere, veurem que són diverses les ciutats que durant un temps s’han erigit en baluards de la modernitat, la cultura o el comerç, si podem dir-ne així. Milet va representar, en part, al segle VI a.c allò que va ser Atenes o Alexandria uns segles més tard. En èpoques més posteriors, no podem deixar d’esmentar tampoc la Florència del Renaixement, el París de la Il·lustració o la Viena de principis del segle XX. Són ciutats que van conrear l’humanisme i la llum, tot i les ombres que de ben segur també van existir. En tot cas, si estudiem les ciutats “cinc estrelles” no podem defugir parlar dels seus ciutadans més il·lustres, que són, al cap i a la fi, els que han situat el nom de la vila al capdamunt del cim del reconeixement i de l’admiració. Milet és inseparable de Tales, però sobretot d’Anaximandre. De tot plegat, i en particular de la primera gran “revolució científica” de la història que va néixer en aquesta regió occidental de l’actual Turquia fa vint-i-sis …

Lange

Com l’ull d’una sirena

Published by

  La història és ben coneguda. Som a l’abril de 1960. Un escriptor nord-americà famós arriba a la Costa Brava i s’instal·la a Palamós. Desitja un lloc tranquil per escriure. Està immers en una obra basada en fets reals que fa mesos que el té obsedit. Al cap de pocs dies d’arribar-hi, descriu, en una carta, la seva nova llar: “Això és un poble de pescadors, l’aigua és tan clara i blava com l’ull d’una sirena”. I a continuació: “Em llevo d’hora perquè els pescadors surten a les cinc de la matinada i fan tant de soroll que ni Rip Van Wikle podria dormir. Tot això em va perfecte per treballar”. Truman Capote, aquest és el seu nom, havia arribat amb el seu company, Jack Dunphy, i amb un vell buldog. A Palamós hi romandrà un total de divuit mesos, entre els anys 1960 i 1962. Una placa al centre de la població recorda la seva estada en una casa de la platja de la Catifa. També es va allotjar a l’Hotel Trias i en …

Casas

Costums d’ahir i d’avui

Published by

  Robert Robert (1830-1873). Us sona? Una mica sí, oi? Bé, ja sabem que som un país que no sol tractar massa bé algunes de les seves figures. Si més no, tenim una certa tendència a l’oblit i a la indiferència. Potser això s’explica, en part, a causa d’alguns avatars històrics especialment cruents que hem hagut de patir. Així, és normal que per certs règims i corrents el personatge en qüestió, proper a idees liberals i republicanes, i partícip de revolucions, no els despertés massa simpaties. Robert Robert va reeixir, sobretot, en el periodisme i en la literatura. Fou un dels fundadors del periodisme modern en llengua catalana. Ho va aconseguir amb una obra molt breu, com veurem, però n’hi va haver prou perquè contribuís a vigoritzar també la prosa en català. Orfe de pare als sis anys, va ser aprenent de joier durant un temps. Decantat més tard envers el periodisme, va viure la bohèmia del Madrid de mitjans de segle XIX. Allà, publica a diversos periòdics i participa activament a la revolució de …

Pompeu Fabra

Pompeu Fabra, el savi humil

Published by

  De Pompeu Fabra què podem dir-ne que no s’hagi dit encara? Ben poc, certament. Si és que se’n pot dir alguna cosa nova. Enguany es compleixen els 150 anys del seu naixement (i els setanta de la seva mort). Així que volem recordar, encara que sigui breument, el gran renovador i modernitzador de la llengua catalana. Ho farem a partir d’un article que va escriure l’escriptor i periodista Domènec Guansé*. Pompeu Fabra, nascut a Gràcia l’any 1868, va estudiar enginyeria química per satisfer el seu pare, home de profundes conviccions liberals i republicanes. Aquests estudis, però, no el van pas desagradar. De fet, li van ser útils en la tasca lingüística que va emprendre més endavant, la seva veritable vocació. És conegut que les matemàtiques pures també el van complaure. No és pas rara l’afinitat entre la filologia i les anomenades ciències exactes. Hi ha testimonis que afirmen que en el seu temps d’oci o en els viatges en tramvia s’entretenia en raonaments matemàtics. Alguns dels seus deixebles i admiradors han conservat carpetes del …

Repin

Els justos, avui

Published by

  No s’esgota, per més temps que passi. En efecte, la qüestió és imperible, transcendent: saber si per assolir un objectiu noble tots els mitjans són bons. Dit d’una altra manera: per obtenir la felicitat dels éssers humans podem recórrer a tot? La història ens dona unes quantes lectures. Per exemple la que ofereix el comunisme, el qual volent implantar el paradís a la terra (la versió mundana del cristianisme), renuncia ben aviat a la puresa dels mitjans. En una cursa que s’accelera més i més, els seus quadres dirigents depuren qualsevol element que pugui contaminar la ideologia que ha d’alliberar per sempre més l’home. El paradís no va arribar, naturalment, i la tempesta va arrossegar milions d’heretges, heterodoxos i sospitosos de tota mena (sobretot la seva projecció més sanguinària: l’estalinisme). Albert Camus (1913-1960) és testimoni d’excepció en una Europa destruïda per la Segona Guerra Mundial. Les seves obres aborden qüestions morals i existencials. La concepció ètica i la lucidesa del seu pensament ens continuen reconfortant. Si el fi justifica els mitjans, qui justificarà el …

Solitud

Published by

  Eugène Ionesco s’ha fet fonedís. Costa trobar-lo als teatres i a les llibreries. Sembla talment que ja no sigui d’aquest món, que no vagi amb nosaltres. L’escriptor romanès en llengua francesa és com aquell volcà que no li cal una erupció per fer-se present: en té prou amb l’or solar que vessa pel cim. A altres autors els passa el mateix. Sabem que el volcà resta allà, amatent, solitari i silenciós; de tant en tant, però, panteixa suaument: és com un senyal de més a més. En el cas de Ionesco serveix per recordar-nos que la seva visió sobre la condició absurda de l’ésser humà i la seva crítica contra tota mena de totalitarismes continua ben vigent. Conegut sobretot com a dramaturg, Ionesco és un dels màxims exponents del teatre de l’absurd, amb obres com La cantant calba, Les cadires o El rinoceront, publicades a la dècada dels anys cinquanta. Va escriure una única novel-la, Le Solitaire (1973), traduïda al català un any després per Joan Oliver*. No s’ha tornat a editar, així que només …

Temps crepusculars

Published by

  Som a cavall entre els segles IV i V. Alguna cosa es belluga dins l’imperi romà. No fa bona pinta, sembla. Què succeeix? Doncs que s’esmicola, gradualment, tot un món. Aquest món és el pagà, hereu i dipositari, d’alguna manera, de la cultura clàssica. Una veritat, una sola veritat, s’està imposant. Només hi pot haver un déu, el Déu, criden enfervorits una colla d’exaltats. El politeisme és una aberració, i l’ateisme encara molt més, repeteixen. Aquest món vell ha de ser combatut amb la creu i, si cal, amb l’espasa. Qui no hi estigui d’acord, només té dues sortides: o sotmetre’s o morir. És el triomf del cristianisme, una religió que predica pau i compassió, però que guiada per bisbes fanàtics i hordes ignorants i virulentes massacren persones, cremen llibres, destrueixen monuments artístics i prohibeixen l’alegria. De la destrucció cristiana del món clàssic tracta el llibre de Catherine Nixey, The Darkening Age, i que fa pocs mesos ha sortit en castellà*. Nixey és actualment periodista cultural de The Times. Abans havia estudiat Història Clàssica …