All posts filed under: LLIBRES

Identitat

Hi ha moltes maneres de ser català, espanyol o francès. També de ser jueu. Per un pot tenir a veure amb l’herència cultural i històrica; per un altre, amb la part religiosa. O per un tercer amb una qüestió més personal, però relacionada amb la primera: la memòria, sovint dolorosa, transmesa pels familiars més propers. El periodista francès Piotr Smolar va ser corresponsal a Israel del diari Le Monde del 2014 al 2019. D’origen jueu, va ser criticat per algunes de les seves cròniques, no sempre condescendents amb el govern israelià. Fa tres anys va publicar el seu segon llibre, traduït l’any passat al català.* És un text brillant, ric i suggestiu, una indagació sobre la identitat jueva, a partir de les trajectòries vitals del seu avi i del seu pare ─testimonis d’alguns dels episodis més convulsos i dramàtics del segle XX─, i de la pròpia experiència de l’autor al Pròxim Orient─amb entrevistes a diverses personalitats jueves i àrabs─. El seu avi, Hersh Smolar, va tenir un paper destacat en el gueto de Minsk, on …

Afecte

Heus aquí un llibre sobre l’amor. L’amor per un gos. Per un gos mort. I perquè aquest gos és mort el llibre existeix. Si encara fos viu, l’autor no hagués parlat d’ell. Però gràcies a la literatura, el gos disposa d’una segona vida. Una vida que transcorre a través d’uns textos commovedors i d’una bellesa que corprèn. Hi ha desolació, dolor i absència, sí, però sobretot hi ha vida. L’autor, amo i criat també de l’animal enyorat, és el filòsof i escriptor Jean Grenier (1898-1971). Un estil sobri i gairebé aforístic caracteritza aquest breu tractat sobre l’amor, la pèrdua i el dol.(1) L’escriptor lamenta com la vida humana resta eternament separada de la vida animal i com, per altra banda, resulta tan fàcil però alhora tan difícil desfer-se dels animals. Aleshores reflexiona sobre el sofriment animal, i en particular sobre el que li va tocar viure al seu gos: “Taïaut (aquest és el seu nom) sufría como yo cuando estoy enfermo. Incluso creo que durante su última enfermedad sufría también moralmente”. És així com Grenier, …

Aflicció

És un intel·lectual d’indubtable prestigi. En el seu moment havia estat un dels periodistes més destacats del seu temps. De tarannà moderat, és un liberal de centre i catalanista. Però per sobre de tot és un demòcrata. Ja ha superat els seixanta anys, i viu a Madrid. Som a finals dels anys 40 del segle passat. Durant set anys (1946-1953) escriu un dietari, on mostra el seu disgust i la seva desolació per la situació del país, immers en la dictadura. La seva crítica al franquisme és dura i implacable. Són reflexions lúcides, amargues, d’un escriptor i periodista que ha vist com una cortina putrefacta no deixa entreveure cap signe de llibertat. Aquest dietari s’acabarà publicant pòstumament a París l’any 1974 amb el títol de Meditacions en el desert. El seu autor és Agustí Calvet, més conegut per Gaziel. Meditacions en el desert és un llibre important, imprescindible, pel que s’hi explica, pel seu to i per la seva qualitat literària. Sens dubte, estem davant d’una obra cabdal d’un dels grans escriptors en llengua catalana. …

Descobertes

Sant Jordi, un cop més, i això vol dir novetats i més novetats, de tota mena i condició… Si no fos perquè la novetat també és el llibre publicat fa temps, i que gràcies a l’atzar o per una recomanació afortunada, hom ha descobert fa poc. Que els llibres poden tenir més vides que un gat és una evidència, i una sort immensa. Saber quin o quins, és una incògnita. Esmentem només alguns dels llibres* que hem tingut la sort d’acollir (i llegir) en el darrer any: els de publicació recent, i els nascuts fa més temps i que d’alguna manera han estat recuperats de l’oblit. En tot cas, m’atreveixo a dir que cap ni un d’aquests llibres encapçalaran els rànquings de venda. Fins i tot, alguns d’ells seran els llibres menys venuts, i no s’esmentaran enlloc. Per això els reivindiquem i els guardem en un racó privilegiat de la nostra memòria: Traduir com transhumar (Mireille Gansel), Biofilia (Edward O. Wilson), Nosaltres (I. Zamiatin), Del desierto al libro (Edmond Jabès, entrevista amb M. Cohen), Lo …

Resistència

El franquisme continua coartant la democràcia espanyola. Ho veiem com es manté i influeix encara, amb més o menys tebior, en moltes estructures del poder, començant per la mateixa monarquia. És un fre a la plena modernització del país, sobretot quan impugna o anul·la lleis que donen més drets a persones i a col·lectius vulnerables. Alhora els hereus de Franco odien les lleis de memòria històrica, que miren de fer justícia i dignificar les víctimes de la dictadura, massa anys oblidades. Però l’oblit està ple de memòria, com deia Mario Benedetti, una memòria obstinada que no vol oblidar els qui van lluitar contra el feixisme. L’antifeixisme és democràcia i alguns encara no se n’han adonat. El nou llibre del periodista Antoni Batista, Memòria de la resistència antifranquista, publicat per Pagès, és un acte de memòria i de (re)coneixement. L’autor ha reunit un conjunt d’històries breus, que ell va viure de jove o que ha investigat a fons, i ho fa amb un estil narratiu viu, proper a la crònica o al relat de no-ficció. Per …

Llegir

En temps de pandèmia, el llibre i la lectura han experimentat un auge notable. Ens felicitem, però esperem que aquesta tendència continuï quan ens hàgim deslliurat del virus o que aquest s’hagi convertit en endèmic. A part del llibre (físic) i la lectura, un factor important és el procés o ritual seguit per adquirir un llibre, que s’inicia amb la visita a una llibreria (o biblioteca): mirar, tocar, remenar, fullejar, olorar, dubtar, ara cap aquí, ara cap allà, emocionar-se… Fins que trobem un o més llibres que potser formaran part de les nostres vides. Dels darrers llibres publicats, destacaria Hi ha un país on la boira (Tushita edicions), de Gemma Gorga. L’obra, que neix a partir de l’estada que va fer l’autora a la ciutat de San Francisco, ens ofereix una bella i estimulant reflexió sobre el món del llibre, la lectura o les llibreries, amb referències també a la pintura i al cinema. “Llegir és viatjar”. Però també “viatjar és llegir”, encara que no tothom ho faci amb aquesta intenció. Per què optem per …

Noms

A qui se li ha donat un nom propi, hi ha hagut, prèviament, una mirada que l’ha reconegut. “No hi ha millor revelació de l’humà que la del nom”, diu Josep Maria Esquirol en el seu darrer llibre, Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita. Per això qui et vol deshumanitzar et pren el nom, i ja no ets ningú. És el triomf de la violència i la barbàrie. Quan naixem, rebre un nom és “rebre la primera empara, i la primera cura”. Quan anem fent vida som conscients encara més de la pregonesa d’allò humà, però també de la seva fragilitat. Quantes persones, tanmateix, se les recorda a través del nom. La mateixa tarda que llegia el llibre del professor Esquirol llegia també algunes de les primeres obres d’Eugène Ionesco, protagonitzades per personatges sense nom, i/o amb una absència de persones. Existències i societats buides, on el llenguatge es fossilitza, incapaç d’expressar cap pensament ni emoció. A la nit, el programa Crims, de Catalunya Ràdio, tractava el cas de la noia que …

La ciutat

La ciutat, tal com la coneixem, té els dies comptats. Els fums i els sorolls que ara la cobreixen acabaran per desfer-se, com un trist record. Si volem sobreviure com a espècie, les urbs del demà hauran de ser menys agressives i més saludables. Algunes ja ho han entès així. L’escriptor Gabi Martínez reflexiona en el seu darrer llibre, Naturalmente urbano, un text clar i avinent, sobre la necessitat de transformar les ciutats, deixar enrere un model caduc i inviable, i gaudir d’una vida més sana. Martínez es fixa sobretot en el concepte de superilla, aspecte clau de tot l’entramat, que vol promoure, entre altres coses, que els nens puguin jugar al carrer, més zones verdes o passejar i parlar sense haver de cridar. Com deia un dels impulsors d’aquest moviment transformador, Salvador Rueda, les superilles estan concebudes per “posar la naturalesa en el centre de tot”. Així, més que mai, ens cal omplir d’arbres i de plantes els nostres carrers (i no només per fer bonic) i no oblidar els infants i els animals …

La poma

A la dècada dels anys 30, Walter Benjamin escriu una sèrie de textos per a diversos diaris i revistes evocant els seus primers anys de vida a la seva ciutat natal, Berlín. El resultat són unes belles i líriques estampes, d’una alta qualitat literària, un viatge a les profunditats de la memòria. Deu anys després de la seva mort, el filòsof Theodor Adorno edita el conjunt en forma de llibre: Infància a Berlín cap al 1900. És l’any 1950. En fa cinc que el règim nazi ha estat derrotat. No així les seves idees i altres totalitarismes. Amb una existència oscil·lant i amb unes formes més o menys civilitzades, el feixisme no ha deixat mai d’existir. En un dels relats, «Matí d’hivern», l’autor recorda quan, des del llit estant, veia la mainadera que encenia un petit foc i una poma es coïa al forn: “Davant meu hi tenia aquella fruita fosca i calenta, la poma, que, familiar i alhora transformada, se m’apareixia com un vell conegut que torna de viatge”. La seva olor l’acompanyava fins …

Erm

Páramo: en català, erm, terra sense cultivar, terra desemparada, terra solitària. Caminem pels carrers d’un poble buit, només habitat per fantasmes que ens parlen d’un món de violència i d’il·lusions no acomplertes. L’amor també és conflictiu, no coneix la plenitud. Regna l’ambigüitat, com el vent que no saps per quin cantó i amb quina força vindrà. La veu dels records són paraules sense so, com les que s’escolten en els somnis. És un món sense lògica, desconcertant, que podia haver lliscat feliç. Com l’univers complex i transparent de Juan Rulfo, la nostra vida transcorre incerta i ambigua, en un territori erm, on la cultura pateix especialment. Sort de la lectura, consol i refugi en temps isolats: “Y aunque no había niños jugando, ni palomas, ni tejados azules, sentí que el pueblo vivía”. La història de la paraula escrita, del llibre, és feta de passió i de destrucció. Els individus que els van escriure, els van llegir i els van preservar, la majoria dones i homes anònims, són les baules d’una cadena que ha unit pobles …