“Al principi, la idea d’anar-me’n a Espanya, on havia esclatat la insurrecció contra Franco, no va néixer de les ganes d’ajudar la República Espanyola, sinó de la necessitat d’ajudar-me a mi mateix”. Així comença el seu relat Sygmunt Stein, escrit originalment en jiddisch i publicat a París l’any 1961*. Stein, periodista i militant comunista jueu de Praga, trasbalsat pels processos de Moscou, decideix participar a la Guerra Civil i s’incorpora a les Brigades Internacionals. Però la il·lusió i la joia inicials, amb el triomf de la revolució i la unió en la lluita contra el feixisme, aviat fa un tomb i dona lloc a una sèrie d’esdeveniments contradictoris i descoratjadors.

Stein des d’una posició més o menys privilegiada observa els canvis que es produeixen i com s’imposen progressivament en el bàndol republicà les disposicions d’Stalin, en el seu afany pel control de la guerra. Per això, el dictador no dubta, amb l’ajuda inestimable sobre el terreny d’una colla de titelles, en crear un estat de terror contra qui es desviï de la fe dogmàtica de l’estalinisme. Al costat de companys nobles i idealistes, Stein ens pinta un retrat demolidor d’alguns comissaris comunistes ortodoxos, que s’aprofiten del seu càrrec per exercir tota mena de privilegis i prenen una colla de decisions absurdes basades en la mentida.

Aquest llibre és, doncs, la història d’una desil·lusió, alhora que una denúncia de la vilesa i l’engany de l’estalinisme. La sospita i les delacions van guanyant espai i tot plegat acaba podrint els bastiments amb què s’alça l’edifici de la República. Stein és testimoni directe de moltes de les històries i anècdotes que relata. Com diu Jean-Jacques Marie en l’epíleg, “els records d’Stein són el crit de ràbia d’un home revoltat, que se sent enganyat i traït. La seva decepció és proporcional a l’entusiasme inicial, però no s’enfonsa en l’amargor”.

Davant d’això, Marie es pregunta si Stein exagera en la descripció d’alguns dels personatges i dels banquets disbauxats dels quals n’és testimoni, en el suposat antisemitisme d’una part de les Brigades i sobre l’ajuda real de la Unió Soviètica a la República. Ja que, ens diu, la memòria que selecciona i esborra, també pot exagerar el que conserva. Tanmateix, comparant-ho amb altres dades que ha pogut contrastar acaba afirmant que essencialment Stein no exagera. L’escriptura pot ser una forma de revenja, però en tot cas no deixa de ser una activitat primordial al servei de la memòria i una lluita contra l’oblit.

L’estil d’Stein és directe, planer. La prosa, brillant i suggerent. Per allò que explica i com ho explica. Amb naturalitat, malgrat les circumstàncies. Transferit inicialment a la seu de les Brigades a Albacete, s’assabenta dels Fets de maig de 1937 i de l’anihilació del POUM i dels anarquistes. Posteriorment ingressa en un hospital.

Curiosa i il·lustrativa és també la breu descripció que fa sobre Barcelona i la seva gent, en els moments que arriba per primer cop amb les Brigades i el canvi que es produeix quan torna a la mateixa ciutat mesos després dels Fets de maig. 

Membre de la companyia Botwin, després de la seva derrota abandona Espanya i torna a França: “Quan el tren va arribar a París, els familiars i els amics que esperaven els brigadistes els van fer una calorosa rebuda. Jo vaig baixar del tren i vaig caminar tot sol per l’andana. No m’esperava ningú”. Stein, és un home decebut, derrotat. Com els ideals poden ser traïts, com l’esperança s’apaga en poc temps.

Obra necessària i valuosa, Brigades Internacionals. La fi d’un mite, és un llibre molt ben escrit, incòmode a vegades, lúcid i que ens ajuda a entendre algunes de les causes que van fer que la República acabés perdent la guerra.

*Brigades Internacionals. La fi d’un mite. Sygmunt Stein. Traduït del francès per Josep Alemany. Edicions de 1984, 2014.

La fotografia que encapçala el text és de Margaret Michaelis, captada a l’Aragó l’any 1936.