Mes: Mai de 2019

Fer política

  Eleccions, una vegada més, anòmales. Hem de recordar en quin context s’ha votat, a les municipals i a les europees: repressió, amb exiliats i presos polítics, i amb una extrema dreta embogida. Unes eleccions, alhora, que hem de considerar com la segona part d’un cicle electoral que va començar molt abans del 28-A. La derrota a les generals de les dues dretes extremes i de l’extrema dreta espanyoles semblava que havia de portar menys agror, menys bel·ligerància. Però no ha estat ben bé així. En quin moment PP i C’s deixaran de fer de Vox o d’estar pendents del que fan? És més, tot fa pensar que pactaran novament amb els ultres, per treure el centre esquerra del govern de la Comunitad de Madrid i de l’Ajuntament de la capital espanyola. És cert que C’s, a nivell espanyol, ha millorat els seus resultats. Però gairebé no tocarà poder si no pacta amb l’extrema dreta. Trista realitat la dels que gosen anomenar-se, encara, liberals. A Catalunya, triomf municipal inapel·lable d’Esquerra Republicana, un partit molt ben …

Afirma Pereira

  Així comença la novel·la: “Afirma Pereira que el va conèixer un dia d’estiu. Un dia magnífic d’estiu, assolellat i ventilat, que Lisboa refulgia”.* Us sona, oi? Doncs enguany ha fet 25 anys que es va publicar per primer cop. L’autor, l’italià Antonio Tabucchi, un admirador de Portugal (i de Pessoa en particular) ja havia escrit unes quantes obres notables, però és amb la magnífica Afirma Pereira quan el seu nom aconsegueix entrar amb tots els honors a l’olimp de la literatura europea contemporània. La novel·la té un subtítol: un testimoni. Efectivament, Pereira, periodista cultural d’un diari lisboeta, serà el testimoni d’uns fets cabdals de la història europea, en un temps on la paraula lliure és amenaçada pel feixisme i el totalitarisme. Som en un xafogós mes d’agost de l’any 1938. Portugal viu sota la dictadura de Salazar. El país veí, Espanya, resta des de fa un parell d’anys immers en una guerra civil. Pereira, home culte i solitari, entre llimonada i llimonada, va prenent consciència d’allò que l’envolta, i comprendrà, a la fi, que no …

La primavera d’Europa

  Sí, hem de votar a les europees. No hem de deixar de participar, de fet, en qualsevol de les eleccions que es produeixin. Altrament, seran uns altres els que determinaran el nostre futur. Tenim força clar quina Europa volem, però més clar encara quina no volem de cap de les maneres. Pensaré, quan aniré a votar, com es pot combatre millor el feixisme, i quines són les millors opcions que defensen, a la pràctica, una Europa més solidària i compromesa amb el medi ambient. Una Europa amb més democràcia i llibertat d’expressió. Europa encara està per fer. La UE, la dels estats, no és l’estació definitiva. No tothom s’hi sent representat, sobretot enmig de tanta burocràcia i hipocresia. La tasca, per tant, és incommensurable. Quan tingui l’urna just al davant pensaré en tots aquells que van fer Europa i van posar per davant l’ètica i la noblesa per sobre l’interès particular, partidista o patriòtic: Albert Camus, Václav Havel, Petra Kelly o Olof Palme, si ens limitem només a l’època contemporània. No em reconec, de …

Simone Weil: últims mesos

  Quan les llums d’Europa es van apagar, Simone Weil, des de Nova York, va proclamar un desig: tornar al vell continent i “formar part del sofriment del meu país”. Havia arribat a la ciutat nord-americana el 14 de maig de 1942, procedent de Marsella. En una carta dirigida a Maurice Schumann, periodista i conegut membre de la Resistència, i datada el 30 de juliol, li fa saber el seu projecte de crear un cos d’infermeres de primera línia de foc, en els combats contra els nazis. L’acció té un perill evident, ja que aquestes dones, dotades d’un coratge especial, estaran també exposades a morir com els soldats. En tot cas, representa un desafiament moral a la destrucció i a la brutalitat, un acte de compassió però també de propaganda perquè, al cap i a la fi, triomfi la causa de la llibertat i de la justícia. Sembla, però, que quan De Gaulle va assabentar-se de la idea, va dir: “Elle est folle”. Efectivament, el projecte no es va portar a terme, però això no …

Ciutats verdes

  La revolució verda i feminista ja ha començat i no hi ha qui l’aturi. Un nou ordre mundial va agafant forma. En alguns llocs, amb més presses, avançant sense demora; en altres, més a poc a poc. Les forces reaccionàries tractaran d’impedir-ho, però serà en va. Són els signes dels nous temps, una època de vents favorables que ha vingut per quedar-se. Tot allò que semblava irrealitzable (és a dir, fer un món més humà i sostenible), ara ja és possible. És per això que el patriarcat i el capitalisme salvatge tenen els dies comptats. La lluita comença des de la base: les persones que no tenen poder però sí força i convicció, els col·lectius més vulnerables, i en les lluites que neixen en els pobles i en les ciutats, veritables motors del canvi. Tot just quan tenim a tocar les eleccions municipals, fem nostre el compromís per un model que es basa, segons el nostre parer, en quatre o cinc eixos fonamentals: l’eix verd, el feminista, el social, el cultural i el de participació …

Diàleg entre llibres

  Encara sou a temps d’anar-hi. Però no us feu pregar massa. Queden pocs dies. Em refereixo a l’exposició sobre Azorín i la seva relació amb Catalunya que podem veure al Palau Robert de Barcelona. Nosaltres hi vam anar l’altre dia, i les sensacions foren aquestes: certes qüestions polítiques perviuen inalterables des de fa més de cent anys, la necessitat del diàleg per dirimir posicions contràries i la confirmació que sempre hi ha hagut, amb menor o major glòria, intel·lectuals espanyols que han admirat i han glossat Catalunya. Azorín fou un d’aquests intel·lectuals. És evident que en la seva llarga trajectòria no tot van ser llums, alguna ombra també va existir. Tanmateix, l’actitud que va tenir envers Catalunya i la defensa de les seves llibertats foren, en general, dignes d’elogi. Azorín, pseudònim de José Martínez Ruiz, nat València, periodista incisiu, autor d’uns sis mil articles repartits en diversos mitjans, i magnífic cronista dels pobles de Castella, és, probablement, el millor prosista en llengua castellana. Sensible, malenconiós, les seves paraules flueixen com una nit tranquil·la. En …

Solidaritat i soledat

  Hi ha països que porten una història trista, nacions que han sofert, sobretot en la darrera centúria, períodes d’opressió i de vulneració dels drets democràtics, alguns especialment tràgics. Polònia és un d’aquests països i, per això, també hi ha, en molts sectors de la seva societat, un elevat sentit de la llibertat. Un territori marcat per la barbàrie del nazisme i per una dictadura comunista viu, avui, immers en l’ultranacionalisme catòlic i euroescèptic, actualment en el govern, caracteritzat per unes maneres de fer populistes i, certament, autoritàries. Enmig de tot plegat, però, emergeixen moviments progressistes i proeuropeus, els quals, amb coratge i determinació, es resisteixen a perdre espais de llibertat i de democràcia. Durant el comunisme, contra una vida exterior, cenyida per l’armadura del totalitarisme, lluitava una vida interior, contemplativa, ubèrrima, fins i tot, i que cercava en l’art i en la cultura en general possibles subterfugis. És extraordinària la collita d’un país com Polònia. Citem només uns quants noms, universals tots ells:  Kieślowski, Kapuściński , Miłosz , Herbert, Preisner, Szymborska o Zagajewski. El cinema, la …

La mirada lúcida

  En un article publicat al diari algerià Le Soir républicain (25 de novembre de 1939), Albert Camus exposa els quatre punts cardinals que, segons ell, constitueixen el periodisme lliure: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació. El periodista Albert Lladó reprèn aquests conceptes i les reflexions de l’escriptor nascut a Algèria, i reivindica, a partir d’un breu assaig, la seva necessitat en el món d’avui; un món immers de ple en l’ús de les xarxes socials i en el perill de les fake news i de la propaganda interessada. En el preàmbul del llibre en qüestió (per cert, amb un títol ben significatiu: La mirada lúcida*), Lladó ja deixa prou clares les seves intencions: “El periodisme és una qüestió de mirada. Però no n’hi ha prou amb una mirada qualsevol. Ens cal una mirada lúcida.” I per fer això, com ja ens ho deixa dit també des del primer capítol, el periodisme ha de ser una forma de resistència. Més endavant ens mostra què entén ell per una actitud lúcida: “La lucidesa és un diàleg, tens i …

Que n’aprenguin

  Ho hem de dir clarament: els qui van fer un discurs crispat, abraçant la bandera de l’odi i de la repressió, n’han sortit ben escaldats. No només el PP, víctima d’una plantofada històrica, sinó també la dreta populista i l’extrema dreta. El fracàs ha estat majúscul. És cert que C’s ha pujat en el conjunt d’Espanya. Però en un context amb un PP sota mínims, només ha aconseguit ser la segona força de l’oposició. A més, els seus vots (si no hi ha un pacte amb el PSOE, ara per ara força improbable) no serviran absolutament per a res (com ha passat a Catalunya). Això sí, podran continuar amb l’estil aspre i barroer que ja ens tenen acostumats. Sempre poden tenir també l’ajuda de l’extrema dreta, que ha entrat amb 24 escons, però lluny dels que li donaven algunes enquestes. Tindrem l’ocasió de veure com s’ho fan els de Vox per sobreviure quatre anys en el joc democràtic i en el parlamentarisme, especialment quan totes les iniciatives que presentin siguin bandejades o ignorades. Però …

Figures

  Una mostra reuneix mig centenar d’obres del pintor expressionista alemany Max Beckmann (1884-1950), al CaixaForum de Barcelona. Més que una retrospectiva és una magnífica exposició temàtica dividida en dues parts: bàsicament l’obra alemanya de l’artista (fins al 1937), i la que va fer a l’exili, primer a Amsterdam i després als EEUU. Expressionista, hem dit. Sí, però sense arribar a pertànyer del tot a aquest moviment. De fet, la seva pintura segueix un camí molt personal i independent. Les experiències que té de la mort quan era ben jove li deixen un senyal inesborrable. Més tard, el col·lapse que li provoca la I Guerra Mundial, un esdeveniment que tant havia de marcar la seva generació. Durant el conflicte, Beckmann treballa d’infermer en un hospital fins que és evacuat degut a una crisi nerviosa. La violència i la barbàrie deixen una empremta vigorosa en la seva obra, la qual, a grans trets, intenta reflectir la lluita dels individus, en tota la seva complexitat, contra el mal. Tot plegat amb un fort simbolisme, d’una poderosa suggestió, …