Ho hem de dir clarament: els qui van fer un discurs crispat, abraçant la bandera de l’odi i de la repressió, n’han sortit ben escaldats. No només el PP, víctima d’una plantofada històrica, sinó també la dreta populista i l’extrema dreta. El fracàs ha estat majúscul. És cert que C’s ha pujat en el conjunt d’Espanya. Però en un context amb un PP sota mínims, només ha aconseguit ser la segona força de l’oposició. A més, els seus vots (si no hi ha un pacte amb el PSOE, ara per ara força improbable) no serviran absolutament per a res (com ha passat a Catalunya). Això sí, podran continuar amb l’estil aspre i barroer que ja ens tenen acostumats.

Sempre poden tenir també l’ajuda de l’extrema dreta, que ha entrat amb 24 escons, però lluny dels que li donaven algunes enquestes. Tindrem l’ocasió de veure com s’ho fan els de Vox per sobreviure quatre anys en el joc democràtic i en el parlamentarisme, especialment quan totes les iniciatives que presentin siguin bandejades o ignorades.

Però on més han fracassat aquests tres partits és al País Basc (amb zero representants)  i Catalunya. La senyora marquesa, que havia aterrat a la Catalunya colonial amb la missió d’instaurar la democràcia (la seva) entre els ciutadans esgarriats, ha fet el ridícul. El PP, però també l’extrema dreta, ha tingut uns resultats marginals. Pel que fa a C’s, no poden estar massa contents, tampoc. El factor Arrimadas no ha estat un revulsiu, més aviat al contrari. Els resultats han estat força discrets, encara que ho intentin amagar. Són pocs, en comparació, els que han comprat el seu discurs de la confrontació. A Catalunya, però en part també a Espanya, han acabat triomfant, per sort, la moderació i el diàleg. El fracàs dels piròmans és el triomf d’una altra manera de fer política.

Per altra banda, grans resultats de l’independentisme. Espectaculars els d’Esquerra Republicana, primera força a Catalunya, per davant del PSC. Són temps d’entesa, són temps per resoldre, ara sí, políticament, el conflicte català. Ha estat el fracàs dels qui volien judicialitzar la política i dels qui volien polititzar la justícia. No, no han passat. I també els diem: “Que n’aprenguin”.

Jackson Pollock. Stenographic Figure, 1942.