LLIBRES, MIRADOR
Feu un comentari

La mirada lúcida

 

En un article publicat al diari algerià Le Soir républicain (25 de novembre de 1939), Albert Camus exposa els quatre punts cardinals que, segons ell, constitueixen el periodisme lliure: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació.

El periodista Albert Lladó reprèn aquests conceptes i les reflexions de l’escriptor nascut a Algèria, i reivindica, a partir d’un breu assaig, la seva necessitat en el món d’avui; un món immers de ple en l’ús de les xarxes socials i en el perill de les fake news i de la propaganda interessada.

En el preàmbul del llibre en qüestió (per cert, amb un títol ben significatiu: La mirada lúcida*), Lladó ja deixa prou clares les seves intencions: “El periodisme és una qüestió de mirada. Però no n’hi ha prou amb una mirada qualsevol. Ens cal una mirada lúcida.” I per fer això, com ja ens ho deixa dit també des del primer capítol, el periodisme ha de ser una forma de resistència.

Més endavant ens mostra què entén ell per una actitud lúcida: “La lucidesa és un diàleg, tens i viu, amb un passat que sol·licita estar present per acabar d’unir les peces del trencaclosques de l’actualitat”. La mirada és global, una tasca que s’entreveu precisa i artesana. El periodista ha de lluitar, a més, pel que creu vertader. Així, el periodisme cal que sigui creïble, honest i rigorós: “La falta de rigor ens pot dur a ser productors de notícies falses. La inflexibilitat, d’altra banda, ens pot conduir al dogmatisme”.

Sovint, enmig de la manca de rigor i de la propaganda sense límit, caldrà també desobeir. Ja ho deia Camus en l’article esmentat: “Davant de la creixent marea d’estupidesa, és necessari oposar també alguna desobediència”. I Lladó, d’acord amb això, afegeix: “Desobeir és dir un no que és un . Un no davant l’estultícia i l’automatització. Un a la pràctica de la llibertat i la bellesa”.

La resistència enfront la colonització del llenguatge també és un acte de desobediència. I en aquest sentit, el periodista no hauria de defugir l’alteritat; entesa, aquesta, com la voluntat d’acostar-se al que és desconegut, tot afermant la curiositat, ja que “sense alteritat no hi ha mirada lúcida”.

Però encara ens manquen dues potes més perquè la pràctica periodística pugui ser plenament lliure: la ironia i l’obstinació. L’humor sempre representa una transgressió i és enemic de qualsevol dogmatisme. Alhora, el periodisme necessita seduir, perquè el lligam que manté amb els seus lectors s’enforteixi. Però ha de ser una seducció que mantingui els valors que inspiren el periodisme lliure.

No hi pot faltar tampoc la intuïció, i hem de saber conviure també amb el fracàs. Un fracàs que no està renyit, ni molt menys, amb renunciar a la capacitat d’aixecar-se novament i seguir endavant.

És interessant llegir aquest text d’Albert Lladó, suggestiu i necessari (així com també, naturalment, fer-ho amb els articles periodístics d’Albert Camus), en paral·lel amb un altre manual, també breu, escrit fa més de cent anys, i que ha esdevingut tot un clàssic de la professió: Sobre el periodisme, de Joseph Pulitzer. En ell, ja es reivindica l’ètica, el coratge moral o l’educació a l’hora d’exercir la pràctica periodística.

La societat no hauria de prescindir d’un periodisme lúcid, precís i honest si volem ser amos del nostre destí. Hi guanyarà el periodisme i, en conseqüència, la mateixa idea de democràcia.


 

La mirada lúcida. El periodisme més enllà de l’opinió i la informació. Albert Lladó. Traducció de Tina Vallès, de l’original en castellà. Editorial Anagrama, 2019.


 

kiarostami15

Abbas Kiarostami. Teheran, 1997.

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s