Autor: Irene Sol

Apunts d’un viatge a Grècia

  Zbigniew Herbert (1924-1998) forma part de la plèiade de grans poetes polonesos (i europeus) del segle XX i part del XXI (amb Milosz, Zymborska o Zagajewski). Com tots ells, Herbert també va ser un magnífic assagista. Recordo ara amb admiració el seu llibre sobre la pintura holandesa del 1600 (traduït aquí per Acantilado amb el títol de Naturaleza muerta con brida). Després en van venir d’altres, entre els quals el que tot seguit comentarem. Es tracta novament d’un conjunt d’assaigs, que porta per títol El laberinto junto al mar*, on Herbert s’endinsa en les cultures antigues de la Mediterrània, i en particular Grècia. La seva fascinació per aquest territori, bressol de la civilització europea (amb els precedents que calgui afegir), s’intueix amb tot claredat al llarg d’un viatge revelador i lluminós. Un viatge que comença a Creta, seguint les petges de la civilització minoica, apareguda cap al 3000 a.c. Des de la coberta del vaixell que el porta a l’illa, l’autor pot proclamar: “Allí está la isla (…) Así se me apareció Creta. Bajando …

El dia que ho va canviar tot

  Quan Rodolfo Walsh va sentir la frase «Hay un fusilado que vive», la vida li va canviar del tot. Va ser a finals de 1956, en un cafè de la ciutat argentina de La Plata. Fins llavors, Walsh ja era un escriptor important de contes policíacs, a banda de traductor i editor. Amb el temps, però, es convertiria en una de les veus més singulars i renovadores de la literatura llatinoamericana, així com una persona compromesa amb la realitat política i amb la justícia. Tot va començar, doncs, amb aquella frase i amb el reportatge novel·lat que va escriure tot seguit: Operación Masacre, un referent del periodisme narratiu, una obra punyent i impactant que va sacsejar la societat argentina, escrita uns anys abans que Truman Capote donés a conèixer A sang freda. La periodista i escriptora Leila Guerriero, en el pròleg de la nova edició del llibre*, afirma, parlant de Walsh, que tot just un any abans (1955), “la política no era su preocupación, la justicia no era su prioridad y el periodismo de investigación …

Un acte de rebel·lió

  Si mirem enrere, veurem que són diverses les ciutats que durant un temps s’han erigit en baluards de la modernitat, la cultura o el comerç, si podem dir-ne així. Milet va representar, en part, al segle VI a.c allò que va ser Atenes o Alexandria uns segles més tard. En èpoques més posteriors, no podem deixar d’esmentar tampoc la Florència del Renaixement, el París de la Il·lustració o la Viena de principis del segle XX. Són ciutats que van conrear l’humanisme i la llum, tot i les ombres que de ben segur també van existir. En tot cas, si estudiem les ciutats “cinc estrelles” no podem defugir parlar dels seus ciutadans més il·lustres, que són, al cap i a la fi, els que han situat el nom de la vila al capdamunt del cim del reconeixement i de l’admiració. Milet és inseparable de Tales, però sobretot d’Anaximandre. De tot plegat, i en particular de la primera gran “revolució científica” de la història que va néixer en aquesta regió occidental de l’actual Turquia fa vint-i-sis …

Lange

Com l’ull d’una sirena

  La història és ben coneguda. Som a l’abril de 1960. Un escriptor nord-americà famós arriba a la Costa Brava i s’instal·la a Palamós. Desitja un lloc tranquil per escriure. Està immers en una obra basada en fets reals que fa mesos que el té obsedit. Al cap de pocs dies d’arribar-hi, descriu, en una carta, la seva nova llar: “Això és un poble de pescadors, l’aigua és tan clara i blava com l’ull d’una sirena”. I a continuació: “Em llevo d’hora perquè els pescadors surten a les cinc de la matinada i fan tant de soroll que ni Rip Van Wikle podria dormir. Tot això em va perfecte per treballar”. Truman Capote, aquest és el seu nom, havia arribat amb el seu company, Jack Dunphy, i amb un vell buldog. A Palamós hi romandrà un total de divuit mesos, entre els anys 1960 i 1962. Una placa al centre de la població recorda la seva estada en una casa de la platja de la Catifa. També es va allotjar a l’Hotel Trias i en …

Descobrir cultura

  Barcelona és un bosc tan espès que sovint costa distingir i conèixer els seus propis arbres. Més encara els que estan repartits arreu del país. Ens estem referint als museus i centres culturals, els quals amaguen tresors en bona part encara desconeguts per una gran part dels ciutadans. Posem uns quants exemples: el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu Episcopal de Vic o la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. N’hi ha molts més, naturalment, però avui ens aturarem justament en aquest darrer, inaugurat fa quinze anys. Caldes d’Estrac, o Caldetes com se la coneix popularment. Situada arran de mar, a tres quarts d’hora en tren de Barcelona, fou una vila d’estiueig important, coneguda pels  banys termals, ja des de la segona meitat del segle XIX, però sobretot durant el primer quart del XX. Conserva alguns edificis modernistes, però tampoc no va sortir indemne de la febre constructora dels anys 60 i 70, com tantes altres poblacions de la malmesa costa catalana. Quan arribes a l’estació de tren per primera vegada …

Staël

Pel camí d’Ícar

  Si la sonda New Horizons continua navegant per les regions més gèlides del sistema solar, més enllà de Plutó, la Parker (en honor a l’astrofísic Eugene Parker, reconegut estudiós del vent solar) ho farà cap a les zones més càlides: s’aproparà al Sol més que cap altre artefacte creat per l’home. En la mitologia grega, el primer que ho va provar va ser Ícar, fill de Dèdal i de Nàucrate, esclava del rei cretenc Minos. Amb les mateixes ales de fang i de cera que havia construït el seu pare, home de grans aptituds artístiques i tècniques, per fugir del Laberint, el noi va voler arribar, tot seguit, al Sol. Òbviament, el viatge va durar poc. Ícar va caure al mar Egeu i va morir ofegat. Dèdal, que ja l’havia advertit, encara plora sense consol. En aquesta ocasió, com és lògic, la nau Parker va molt més ben preparada i assortida que l’imprudent i malaurat jove. El 5 de novembre d’aquest any la sonda farà la seva primera aproximació a l’estrella. Donarà vint-i-quatre òrbites …

Ecologia i responsabilitat

  La pluja s’ho ha endut tot, menys la merda. El sol titubeja, els núvols muden i nosaltres ja estem fastiguejats de tants residus i de tanta brutícia. Però potser ha estat millor així. Hauria acabat als rius i, per tant, al mar. Però no podem descartar que un tap de plàstic o una burilla de cigarret acabi a l’interior d’un peix. Unes formigues transiten a prop d’un toll, en una gran zona verda. N’hi ha una que, obstinada, transporta una palla minúscula. Va fent ziga-zagues. Està habituada a ensopegar amb una pedreta o amb una fulla seca, però li costa més encarar-se amb les restes d’una burilla, d’un bocinet de plàstic o d’unes engrunes de vidre. A un cargol que s’ha posat en marxa li ha passat el mateix: s’ha topat amb un paper de plata i amb una llauna de cervesa. L’univers d’una formiga o d’un cargol és un abocador. El de moltes persones, també. La responsabilitat per un entorn més net i saludable no l’hem d’anar a cercar únicament a les administracions …

Paul Strand

Un tomb pel Raval

  Sovint faig, més o menys, el següent itinerari quan em trobo pel centre de Barcelona. Baixo un trosset de Rambla; agafo el carrer Tallers, fins que s’uneix amb Valldonzella. Abans m’aturava a discos Castelló, però ara ja no és possible: va tancar fa dos anys. Com tants establiments emblemàtics de la ciutat. Continuo caminant; millor dit, flanejant, si se’m permet aquest mot. M’agrada badar, sempre hi ha algun detall que fa que aixequi la mirada del terra; ara aquí, ara més enllà. Tot plegat és una festa pels sentits. Penso també en alguna nimietat, passa un núvol, sento converses i, de tant en tant, també un gos que borda. La humitat és alta; sort que he rebut una glopada d’aire fresc quan he tombat pel segon carrer, a l’esquerra. Però em sembla que serà efímer. Valldonzella, on soc ara, és sobretot per a vianants. Ho celebro. Deixant, a l’esquerra el carrer Montalegre i a la dreta la pista de bàsquet, aquella hora deserta, enfilo Joaquim Costa, un dels llocs on la fusió del turisme …

Passejant amb Saul Leiter

  L’exposició s’acaba a la petita i bufona biblioteca, des d’on podem veure un tros de la Ciutadella. A l’interior, l’ambient és fresquívol, però a fora és tòrrid. No es mou ni una fulla. En aquest espai de calma m’hi he assegut, fullejant tres o quatre llibres de fotografies de l’artista, part de les quals les hem pogut veure ara fa poc penjades a la paret. Per sortir cal tornar enrere i passar per davant de la mostra. Així, a qui li plagui, podrà veure de nou algunes de les imatges que més l’han captivat. L’artista és Saul Leiter (1923-2013), un dels que millor van saber immortalitzar, amb la seva càmera fotogràfica, la Nova York de mitjans del segle XX, posant l’objectiu sobre la vida ordinària i la gent anònima, amb un enfocament i un tractament de la imatge molt peculiars. Fins a l’octubre podem visitar a Foto Colectania una mostra prou extensa i variada de la seva obra. He volgut començar per les imatges en blanc i negre, de finals de la dècada dels …

Plutó New Horizons

Què en sabem, de Plutó?

  Plutó semblava aquell alumne discret, silenciós, d’aspecte ombriu i malenconiós, a primer cop d’ull irrellevant, assegut a la darrera fila de la classe. El seu caràcter marginal, subtilment rebel, desvetllava, tanmateix, una certa fascinació. Accedir a Plutó era, com indica el seu nom mitològic, entrar en un món subterrani i tenebrós, en el límit gairebé del no-res. Fins i tot, feia uns anys havia estat destronat de la seva condició de planeta; ja no podia parlar amb els altres vuit en un pla d’igualtat. Aquesta decisió podia ser legal en el marc de les lleis planetàries, però a parer de moltes persones, no deixava de ser injust. Tanmateix, aquell cos remot, esquifit i avorrit, immers en un hivern perpetu, de sobte va florir davant de tothom. I el món, el nostre món, va quedar meravellat. Què ho va fer possible? Doncs una petita nau espacial, la sonda New Horizons, de la NASA. Havia sortit de la Terra a principis de 2006, i després d’un viatge de gairebé una dècada va arribar a Plutó a …