Autor: Irene Sol

La Catalunya pintoresca

Published by

  Editat per Salvat Papasseit l’any 1919*, fou reeditat unes quantes vegades. L’edició de 1979 és la que em vaig trobar, un dissabte assolellat de principis de juny, en una parada de llibre vell i antic del mercat de Vic. No saps com però sempre hi ha alguna joia bibliogràfica que t’espera, després de ser ignorada o inadvertida per molta altra gent que ha passat abans de tu. El llibre motiu de comentari, La Catalunya pintoresca, és un conjunt esplèndid de dibuixos de Xavier Nogués, amb textos del no menys il·lustre Francesc Pujols. Sí, el filòsof, aquell que va dir, entre altres anècdotes i profecies, que algun dia els catalans ho tindríem tot pagat quan viatgem pel món. Nogués fou un dels millors dibuixants del segle XX. Va ser també un important gravador i pintor. Va conèixer Nonell. Goya el va impressionar. A partir del 1909 col·labora en una de les publicacions satíriques més emblemàtiques que ha tingut el país: “Papitu”. Signa els seus treballs amb el pseudònim de Babel. A partir de 1914 col·labora …

Cosmologia, ahir i avui

Published by

La cosmologia és, probablement, la més filosòfica de les ciències. De fet, la primera filosofia, la de Tales o la d’Anaximandre, fou anomenada filosofia natural, és a dir, s’ocupava essencialment de l’estudi de la natura, de la física (physis) i, en particular, de la cosmologia. Aquells presocràtics es demanaven, s’interessaven sobretot, per l’origen i la formació de l’univers (cosmogonia) i de totes les coses. Les seves preguntes, més importants que les respostes, han viatjat fins a nosaltres, tot i les mancances tècniques i tecnològiques de què disposaven. Però la cosmologia no és saborosa només pel seu pòsit filosòfic, sinó també per la poesia i pel seu sentit estètic. I qui diu poesia, diu, òbviament, bellesa o caos. Per això, creiem, atrau tants admiradors. Tot i el complex substrat matemàtic que hi ha al seu darrera, imprescindible per altra banda, sempre hi ha aquesta arrel filosòfica que té alhora un caràcter màgic i enlluernador: D’on venim? On anem? Per què som aquí? Són qüestions que ni el Hubble, els acceleradors de partícules o les computadores més …

Afirma Pereira

Published by

  Així comença la novel·la: “Afirma Pereira que el va conèixer un dia d’estiu. Un dia magnífic d’estiu, assolellat i ventilat, que Lisboa refulgia”.* Us sona, oi? Doncs enguany ha fet 25 anys que es va publicar per primer cop. L’autor, l’italià Antonio Tabucchi, un admirador de Portugal (i de Pessoa en particular) ja havia escrit unes quantes obres notables, però és amb la magnífica Afirma Pereira quan el seu nom aconsegueix entrar amb tots els honors a l’olimp de la literatura europea contemporània. La novel·la té un subtítol: un testimoni. Efectivament, Pereira, periodista cultural d’un diari lisboeta, serà el testimoni d’uns fets cabdals de la història europea, en un temps on la paraula lliure és amenaçada pel feixisme i el totalitarisme. Som en un xafogós mes d’agost de l’any 1938. Portugal viu sota la dictadura de Salazar. El país veí, Espanya, resta des de fa un parell d’anys immers en una guerra civil. Pereira, home culte i solitari, entre llimonada i llimonada, va prenent consciència d’allò que l’envolta, i comprendrà, a la fi, que no …

Diàleg entre llibres

Published by

  Encara sou a temps d’anar-hi. Però no us feu pregar massa. Queden pocs dies. Em refereixo a l’exposició sobre Azorín i la seva relació amb Catalunya que podem veure al Palau Robert de Barcelona. Nosaltres hi vam anar l’altre dia, i les sensacions foren aquestes: certes qüestions polítiques perviuen inalterables des de fa més de cent anys, la necessitat del diàleg per dirimir posicions contràries i la confirmació que sempre hi ha hagut, amb menor o major glòria, intel·lectuals espanyols que han admirat i han glossat Catalunya. Azorín fou un d’aquests intel·lectuals. És evident que en la seva llarga trajectòria no tot van ser llums, alguna ombra també va existir. Tanmateix, l’actitud que va tenir envers Catalunya i la defensa de les seves llibertats foren, en general, dignes d’elogi. Azorín, pseudònim de José Martínez Ruiz, nat València, periodista incisiu, autor d’uns sis mil articles repartits en diversos mitjans, i magnífic cronista dels pobles de Castella, és, probablement, el millor prosista en llengua castellana. Sensible, malenconiós, les seves paraules flueixen com una nit tranquil·la. En …

La mirada lúcida

Published by

  En un article publicat al diari algerià Le Soir républicain (25 de novembre de 1939), Albert Camus exposa els quatre punts cardinals que, segons ell, constitueixen el periodisme lliure: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació. El periodista Albert Lladó reprèn aquests conceptes i les reflexions de l’escriptor nascut a Algèria, i reivindica, a partir d’un breu assaig, la seva necessitat en el món d’avui; un món immers de ple en l’ús de les xarxes socials i en el perill de les fake news i de la propaganda interessada. En el preàmbul del llibre en qüestió (per cert, amb un títol ben significatiu: La mirada lúcida*), Lladó ja deixa prou clares les seves intencions: “El periodisme és una qüestió de mirada. Però no n’hi ha prou amb una mirada qualsevol. Ens cal una mirada lúcida.” I per fer això, com ja ens ho deixa dit també des del primer capítol, el periodisme ha de ser una forma de resistència. Més endavant ens mostra què entén ell per una actitud lúcida: “La lucidesa és un diàleg, tens i …

Forats negres

Published by

  Hem pogut observar, fa poc, la primera imatge real d’un forat negre. Situat a la galàxia M87, a una distància d’uns 50 milions d’anys llum de la Terra, se’ns apareix en el seu conjunt com una mena de donut cremós i cruixent, però alhora inaccessible. De fet, és un objecte que viu a tota hora afamat. Qualsevol tipus de matèria, ja sigui estel·lar o planetària, inclosa la llum, que se li posa per davant, és engolida, formant un remolí, talment com l’agua que s’escapa per l’embornal d’una banyera plena a la qual se li ha tret el tap. La massa d’aquest forat negre equival a més de sis milions de masses solars. La fita ha estat possible gràcies a l’acció conjunta de vuit radiotelescopis situats a diversos llocs del planeta; en concret als Estats Units, Mèxic, Xile, Espanya, Hawaii i l’Antàrtida. Així, la ciència ens demostra, una vegada més, que la col·laboració entre països és la millor manera d’assolir objectius d’una gran complexitat, els quals han pogut satisfer la nostra curiositat i de retruc incidir en …

Una jornada particular

Published by

  Kosmopolis és un dels grans esdeveniments culturals de l’any. Llàstima, però, que hàgim d’esperar-ne dos per acollir-lo, tot i la seva programació contínua. Fa pocs dies l’hem tornat a gaudir de ple. Barcelona i Catalunya s’han tornat a projectar al món des d’un dels seus centres culturals més emblemàtics i que enguany ha fet 25 anys, el CCCB. Nosaltres ens hi vam passejar dissabte passat. No ens donava temps per assistir a totes les sessions completes. Gairebé no hi havia treva, i algunes tenien lloc a la mateixa hora. Així que, en algun cas, entràvem a les sales un cop ja havien començat, però del que es tracta ara és fer-vos arribar quatre o cinc idees essencials i un breu tast de l’ambient que vam viure. Els temes principals d’aquesta edició versaven sobre feminisme, física quàntica o el futur del capitalisme. Raig Verd ha tret recentment el llibre Per què les dones salvaran el planeta?, una col·lecció de textos escrits per diverses autores com Vandana Shiva o Maria Mies a l’entorn de l’ecofeminisme. La igualtat …

Una mica més amunt

Published by

  Per començar, el número Pi. Ja fa segles que ens vas donar el teu secret. O més ben dit, et vam trobar sense saber que ja t’havies ficat per tot arreu des del principi. Tenies una relació geomètrica, amb totes les formes circulars. Ho portaves ben amagat. Així, et podem trobar tan en una gota d’oli o de pluja com en una flor. Després vas aparèixer en altres contexts que no tenien res a veure amb el cercle, i això encara ens va sorprendre més. Podies viure en el càlcul de probabilitats o en els resultats de sèries numèriques. El misteri augmentava, mentre tu creixies, creixies amb més nombres (sabíem quins eren), fins a l’infinit. De fet, formes part d’una família d’infinits en el Gran Infinit que és el conjunt dels nombres reals. Fins i tot, la poeta polonesa, Wisława Szymborska, et va dedicar, ja fa uns anys, un poema titulat precisament “El número Pi”: (…) La serp més llarga de la terra després d’uns metres s’acaba. Si bé un xic més tard, el mateix …

Vermeer

Un cel més humà

Published by

  Dies i dies d’anticicló. Per fi s’ha acabat, i em sento més feliç, més lleugera. Visc dels canvis i dels colors; la monotonia m’exaspera. No cal ser un artista, un meteoròleg o un metge per verificar com un temps estable d’altes pressions i amb l’aire enclotat, no és el que més ens convé. En aquestes jornades feixugues i inacabables, sentia com si habités a l’interior d’una bola de vidre radiant, però amb una capa de polsim a mitja alçada. Ens aixecàvem amb boirines matinals i tornàvem a casa, al migdia, sota un cel aparentment serè, però desconcertant. El blau havia canviat; estava impregnat de tons terrossos. Caminant amunt i avall sentia com una mena de malestar i impaciència. No era tan una qüestió física com mental. Creia percebre com els altres rostres expressaven una inquietud semblant. Això sí, veia vehicles i més vehicles. Semblava que s’haguessin multiplicat per deu o per vint. L’aire brut s’acumulava, el neguit també. Ningú, però, no estava fent res. Pura inacció. Com si viure en un entorn així fos …

Humanitats i humanitat

Published by

  Quan l’home ja no hi sigui, encara tindrem Humanitats per anys. A l’hora foscant sempre hi ha una llum que no vol morir. Quan l’home va començar a ser, en aquest precís moment van néixer les Humanitats. No en un sentit com l’actual, naturalment, però sí amb una actitud i una intenció de saber semblants, i amb una consciència anàloga per l’inefable, el misteri i l’emoció. Més enllà del corpus cultural i de l’experiència humana de segles i segles, existeix una necessitat vital que no s’explica només per la raó. Què són, doncs, les Humanitats? Quina actitud i quin gest les van fomentar? Penso, per exemple, en una singular composició entre mirar els astres (la natura), el rostre de l’altre i a un mateix. Són només tres imatges; n’hi ha moltes més. Però deixem que sigui la filòsofa Marina Garcés qui ens ofereixi una definició prou precisa. La podem trobar en el pròleg del llibre col·lectiu de recent aparició, Humanitats en acció, publicat per Raig Verd: “(…) entenem les Humanitats no com un conjunt de …