Editat per Salvat Papasseit l’any 1919*, fou reeditat unes quantes vegades. L’edició de 1979 és la que em vaig trobar, un dissabte assolellat de principis de juny, en una parada de llibre vell i antic del mercat de Vic. No saps com però sempre hi ha alguna joia bibliogràfica que t’espera, després de ser ignorada o inadvertida per molta altra gent que ha passat abans de tu.
El llibre motiu de comentari, La Catalunya pintoresca, és un conjunt esplèndid de dibuixos de Xavier Nogués, amb textos del no menys il·lustre Francesc Pujols. Sí, el filòsof, aquell que va dir, entre altres anècdotes i profecies, que algun dia els catalans ho tindríem tot pagat quan viatgem pel món.

Autoretrat de Xavier Nogués.
Nogués fou un dels millors dibuixants del segle XX. Va ser també un important gravador i pintor. Va conèixer Nonell. Goya el va impressionar. A partir del 1909 col·labora en una de les publicacions satíriques més emblemàtiques que ha tingut el país: “Papitu”. Signa els seus treballs amb el pseudònim de Babel. A partir de 1914 col·labora a “Revista Nova”, la publicació on justament hi apareixen els primers dibuixos del que cinc anys després, aplegats en un llibre, seria La Catalunya pintoresca, una de les obres mestres del noucentisme, segons els entesos.
Nogués col·laborà també a altres publicacions satíriques de renom com “L’Esquella de la Torratxa” o “El Be Negre”. A més, va intervenir en el projecte del Poble Espanyol de Barcelona (per aquest motiu va viatjar per diversos racons d’Espanya), i en l’Exposició Universal, celebrada a la capital catalana l’any 1929.
L’àlbum en qüestió és, com indica el seu nom, un conjunt de 50 gravats, dividits en cinc fascicles, que intenten copsar i explicar amb humor, realisme i d’una manera precisa expressions, frases fetes, dites populars, personatges peculiars i caràcters del país. Ho fa amb uns dibuixos punyents però sense ser agressius, d’una gran qualitat marca de la casa. No és sobrer recordar que Catalunya ha estat terra fèrtil de grans dibuixants i ninotaires; la majoria, malauradament, encara força desconeguts pel gran públic.
En l’esmentada obra, Nogués hi retrata, per exemple, els setze jutges, el perdonavides, el panxa-contenta, el gat dels frares, el gata-mauxa o l’hereu escampa; expressions com a can Garlanda, fer-ne de verdes i de madures, l’ànima d’en Rosega Cebes, l’espanta mones, l’esgarria cries, gastar fums, enviar algú a can taps, anar pels mals camins, una olla de grills, a can Patiràs, tenir cua de palla, el mercat de Calaf, dormir a la palla, allargar més el braç que la mànega, combregar amb rodes de molí, fer tronar i ploure, fer passar bou per bèstia grossa, veure un ase volar, escampar la boira… Algunes d’elles gairebé ja no s’utilitzen. I és una llàstima. En temps de pobresa lèxica, on regnen llenguatges simples i reduïts, hauríem de tornar, precisament, a la riquesa i també a la ironia que ens permet la nostra llengua.
El llibre s’obre amb un divertit pròleg de Joan Sacs, pseudònim de Feliu Elias, fundador, precisament, de “Papitu”. Els textos de Francesc Pujols s’avenen perfectament amb el caràcter irònic i crític dels dibuixos d’un artista major: Xavier Nogués.
*La Catalunya pintoresca. Xavier Nogués, amb textos de Francesc Pujols. José J. de Olañeta, Editor. 1979.

Dibuix de Xavier Nogués (“Fer la llei”), inclòs al llibre La Catalunya pintoresca (1919).
Retroenllaç: Raimon Obiols: L’apunt del dia/126 (Combregar amb rodes de molí) – L'Hora