PORTADA
Feu un comentari

El verd que ve

 

El verd no és només un color que està de moda. Perquè si només fos un color que està de moda hi hauria el risc que fóssim davant d’una moda passatgera. Però no, el verd ha vingut per quedar-se. El verd, naturalment, que beu de la preservació del medi ambient i de l’ecologisme.

El moviment verd, el sentiment de respecte i de comunió amb la natura, no és pas nou. Va aflorar amb força, especialment a la dècada dels 70 i 80 del segle passat, en el context d’un món nuclearitzat i amb successives onades capitalistes. Però és ara quan ha abraçat una dimensió desconeguda i esperançadora. Ara que el planeta marxa, confiem tanmateix que no d’una manera irreversible, cap al desastre. Per això, tota acció per evitar-ho és més necessària i urgent que mai.

Un jove habitant del nostre dissortat planeta que visqui d’aquí unes quantes dècades, podrà acusar-nos, amb raó, de no haver fet gairebé res per revertir la situació. Però alguns adults d’aleshores també els diran: “Bé, nosaltres quan vam ser joves com ara ho sou vosaltres vam encapçalar manifestacions per intentar guarir el planeta i canviar les dinàmiques polítiques i econòmiques mundials”. Sí, són els que ara estan en els moviments ecologistes que agiten consciències, gent molt jove que està empenyent governs i indústries a no quedar-se només amb una percepció superficial del problema, sinó actuar com més aviat millor.

En les darreres eleccions europees, els verds han fet un salt important, sobretot a Alemanya i als països nòrdics. En els estats i en les regions del sud d’Europa, però, la sensibilitat mediambiental encara està molt verda. A Catalunya, per exemple, país de mobilitzacions i de lluites de tot tipus en pro de les causes més nobles, no està en condicions, ara per ara, de ser capdavantera del moviment verd. Una llàstima.

El Mediterrani i el conjunt dels ecosistemes demanen protecció. Però també hi ha una qüestió urgent a la qual hi hem de front: la contaminació de l’aire. És trist, però la major part de la població no considera, encara, l’agenda mediambiental com a  prioritària. Viure el present és tenir un ull posat en el futur més immediat, i l’altre que intenta aprendre dels errors del passat. Tanmateix, el present ja està malalt.

Calen, doncs, unes noves relacions amb la natura, defugint una visió exclusivament antropocèntrica. Quan es tracta del medi ambient i de la salut de les persones, també la dels altres animals i la de les plantes, hem de fer que siguin compatible amb la llibertat individual. Però aquesta no té sentit si no hi ha un principi de responsabilitat amb un mateix i amb tots els altres.

Els verds o els altres moviments explícitament ecologistes no han de ser els únics que incorporin un compromís de defensa i de preservació de l’entorn, sinó  que tots els partits haurien d’incloure una agenda verda que lluiti contra el desglaç i el canvi climàtic. També un acord ferm i urgent amb tot allò que té a veure amb l’ús dels plàstics, la gestió dels residus, el cotxe, els creuers o el tabac. Ens hi juguem el futur, ens hi juguem la vida.

 

PD: Aquesta setmana, La Nau compleix un any de vida. La seva contribució, modesta tanmateix, al medi ambient, és que va sense motor; avança només amb l’ús de rems i amb poc equipatge. És un anar fent, xino-xano. Això fa que la mirada sigui més pausada, més atenta. Encara que no puguem arribar a tot arreu.


 

patinir

Joachim Patinir. El pas de la llacuna Estígia (1520-24).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s