La cosmologia és, probablement, la més filosòfica de les ciències. De fet, la primera filosofia, la de Tales o la d’Anaximandre, fou anomenada filosofia natural, és a dir, s’ocupava essencialment de l’estudi de la natura, de la física (physis) i, en particular, de la cosmologia. Aquells presocràtics es demanaven, s’interessaven sobretot, per l’origen i la formació de l’univers (cosmogonia) i de totes les coses. Les seves preguntes, més importants que les respostes, han viatjat fins a nosaltres, tot i les mancances tècniques i tecnològiques de què disposaven.

Però la cosmologia no és saborosa només pel seu pòsit filosòfic, sinó també per la poesia i pel seu sentit estètic. I qui diu poesia, diu, òbviament, bellesa o caos. Per això, creiem, atrau tants admiradors. Tot i el complex substrat matemàtic que hi ha al seu darrera, imprescindible per altra banda, sempre hi ha aquesta arrel filosòfica que té alhora un caràcter màgic i enlluernador: D’on venim? On anem? Per què som aquí? Són qüestions que ni el Hubble, els acceleradors de partícules o les computadores més potents ens poden, ens podran, respondre d’una forma taxativa. Això no vol dir que no existeixin unes teories que, ara per ara, descriuen millor l’univers. Hem traspassat l’entrada de la cova del coneixement, però encara hi continuem veient moltes ombres.

Tanmateix, l’avenç cada cop més accelerat de la ciència, tot i que probablement no podrem respondre mai a qüestions referides no tan sols a l’univers sinó a determinats comportaments i emocions humanes, potencien, paradoxalment, la filosofia i les qüestions existencials. La ciència, més enllà de la tecnologia, sempre ha estat propera a la filosofia, però ara, pensem, estan més a prop una de l’altra. El coneixement és ú i divers, i és absurd dividir-lo per compartiments sense cap relació entre sí. En una època de forta especialització dels sabers, és necessari incidir en aquesta idea, que remet, justament, a l’esperit grec i renaixentista.

Cada civilització, inclús cada individu, ha creat la seva pròpia cosmologia. En totes elles hi ha una matèria que s’organitza, però que també s’expandeix. Com en totes les formes vivents, hi ha un cicle de vida i de mort. La vida acaba en la mort, però aquesta pot portar també la vida. Quants estels acabats de morir han ofert les seves cendres per donar més vida, encara que fos al cap de milions d’anys?

De fet, els elements que constitueixen totes les coses van néixer en el nucli d’estrelles que van morir fa molt de temps, quan es va exhaurir el seu combustible nuclear. Els grecs això encara no ho sabien, però sí que disposaven, com nosaltres, d’una curiositat infinita, d’unes elevades inquietuds existencials, i d’un admirable compromís per la bellesa i la llibertat. Encara que, com avui, també van viure temps de barbàrie.

Clarence H. White. Drops of rain, 1908.