Month: Octubre de 2019

Ocupant places i carrers

  L’aire contaminat regna als carrers i a les places de les nostres ciutats. El fum dels automòbils i el fum del tabac ocupen l’espai públic, que és l’espai de totes i tots i no només d’uns quants. No hi pot haver llibertat sense responsabilitat, ni llibertat sense un mínim de respecte. Tot plegat ho veiem ben normal, ens hi hem acostumat, encara que hi hagi en joc la salut de les persones, especialment de les més vulnerables. També trobàvem normal quan temps enrere es permetia fumar en llocs tancats. Ara, en canvi, això molts ho veiem aberrant. Com vam permetre durant tant de temps aquella situació? Soc lliure, això sí, de marxar d’una terrassa a l’aire lliure si el fum em molesta. Un infant de cinc anys acompanyat de la seva família, per exemple, no pot fer-ho. Som una societat que no protegeix prou els seus membres més joves, ni les persones més grans. Respirar aire net a les ciutats (i també en moltes zones rurals) s’ha convertit en una utopia, quan hauria de …

Inquietud

  Vivim amb tristesa i preocupació la situació política actual. En primer lloc per la mateixa sentència, que condemna a cent anys de presó els nostres representants polítics i els líders socials. Per definir-la finament: és lamentable i injusta, fora de tota lògica. Però també hem vist amb angoixa la violència desfermada per una minoria. És urgent, doncs, retrobar un espai de tranquil·litat, empatia i honestedat. La condemna de la violència ha de ser ferma i contundent, vingui d’on vingui, ja sigui la que han exercit certs grupuscles com la que ha exhibit la policia, fent ús d’una força absolutament desproporcionada, impròpia d’un estat democràtic. N’hi ha que diuen que llançar pedres o cremar contenidors no és violència. Una altres reiteren que colpejar brutalment manifestants pacífics o periodistes tampoc no ho és (o si més no l’han rebutjat). Costa condemnar la violència si ve del bàndol dels “nostres”, però fer-ho és un acte de coratge i d’integritat. És inaudit i intolerable també que uns ultres campint lliurement pels carrers i agredeixin a ciutadans, mentre coregen …

Un estat sota sospita

  El feixisme no va ser derrotat del tot després de 1945. Simplement va esperar temps més favorables per difondre’s de nou, perquè sabia que, tard o d’hora, hi hauria individus que acollirien alguna (o la totalitat) de les seves aberracions. Ho percebem, avui, en molts racons del planeta, com és ben conegut. Però, a més, quan va finalitzar la guerra, el món va deixar que un tipus de feixisme continués governant a Europa, i en concret a la península Ibèrica. Franco va instaurar una cruenta dictadura, va perpetrar una repressió ferotge, i va morir, quatre dècades després, fent allò que tan bé havia sabut fer sempre: matar. Però no només això. Va “dirigir” una suposada transició cap a la democràcia. Els seus efectes encara els arrosseguem: la democràcia no ha estat tan perfecte com ens havien dit. L’exhumació del dictador, prevista per d’aquí pocs dies, provoca la indignació dels més nostàlgics del règim (ja només els ha faltat apel·lar als drets humans!) i una certa incomoditat dels que potser no ho són tant. I …

Perseguits

  Cada època ha tingut els seus perseguits, per raons ideològiques, religioses o ètniques, o simplement perquè algú, en un cert moment, va decidir col·locar-los el penjoll de terroristes (així, en cursiva, ja m’enteneu). Però ja sigui per una cosa o per una altra, la qüestió substancial i dramàtica, al cap i a la fi, es resumeix en dos mots: perseguir i anihilar. Uns objectius que intenten acomplir amb la màxima eficàcia molts estats (dictatorials però també dit democràtics), i grups diversos i llops solitaris encegats de fanatisme. Diríem també que hi ha una idea subjacent a tot això: combatre la dissidència que posa en dubte l’ordre de les coses (el dogmatisme de sempre), el racisme, i que amenaça el modus vivendi d’uns quants privilegiats i la sagrada unitat de la pàtria. En molts casos, actuar de forma pacífica no ha eximit els perseguits de continuar sent perseguits. La repressió no admet matisos. La seva bota ha esclafat, i esclafa encara, sense cap mena de mirament. Vegi’s els efectes col·laterals. A més, és una evidència que un gran nombre …

Vénen dies de calma

  Epictet era un dels autors predilectes de Pascal, i sembla ser que el va llegir amb fruïció. El filòsof estoic recomanava moderació als seus deixebles. El capteniment i la lucidesa, i el respecte envers els altres, eren actituds que calia encoratjar. La seva lectura, després de vint segles, continua sent reconfortant i necessària. Fou un esclau, més tard alliberat, seduït per la filosofia. Com Sòcrates, no va escriure res. Les seves lliçons van ser recollides per escrit per un deixeble seu, Flavi Arrià. Com a bon estoic, Epictet preconitza la implicació de l’individu en els afers de la societat on viu, ja que som ciutadans i part del món; les responsabilitats s’exerceixen no en belles paraules sinó en fets. D’aquesta manera som cridats a actuar davant dels problemes que avui colpegen la societat. Cal fer-ho, però, amb serenitat i sense violència: “Quan estiguis a punt d’agredir o d’amenaçar algú, recorda de dir-te a tu mateix que ets un ésser civilitzat. I, com que no hauràs comès cap acte violent, aniràs vivint sense penediment i …