Epictet era un dels autors predilectes de Pascal, i sembla ser que el va llegir amb fruïció. El filòsof estoic recomanava moderació als seus deixebles. El capteniment i la lucidesa, i el respecte envers els altres, eren actituds que calia encoratjar. La seva lectura, després de vint segles, continua sent reconfortant i necessària.

Fou un esclau, més tard alliberat, seduït per la filosofia. Com Sòcrates, no va escriure res. Les seves lliçons van ser recollides per escrit per un deixeble seu, Flavi Arrià. Com a bon estoic, Epictet preconitza la implicació de l’individu en els afers de la societat on viu, ja que som ciutadans i part del món; les responsabilitats s’exerceixen no en belles paraules sinó en fets. D’aquesta manera som cridats a actuar davant dels problemes que avui colpegen la societat. Cal fer-ho, però, amb serenitat i sense violència: “Quan estiguis a punt d’agredir o d’amenaçar algú, recorda de dir-te a tu mateix que ets un ésser civilitzat. I, com que no hauràs comès cap acte violent, aniràs vivint sense penediment i sense haver de retre comptes de les teves accions”.

Per Epictet, el nostre interior és el gran reducte de la llibertat: “Ningú no és lliure si no té el domini de si mateix”. Avui, aquestes paraules ens continuen interpel·lant. Si algun dels polítics piròmans que sovint busquen conflicte fixés una mica l’atenció a aquesta actitud estoica o a altres que també preconitzen el diàleg i rebutgen la mentida, és possible que s’avergonyís de la seva pròpia conducta miserable. O no.

Gertrude Käsebier. The picture book, 1902.