En els Pensaments, Pascal escriu: “Coneixem la veritat, no solament per la raó, sinó també pel cor (…)” Així, per exemple, “el cor sent que hi ha tres dimensions a l’espai, i que els nombres són infinits; i la raó demostra després que no hi ha dos nombres quadrats tals que un sigui el doble de l’altre”. Per Pascal, doncs, el coneixement dels principis primers (el fet que hi ha espai, moviment, nombres…), és tan sòlid o més que el que ens ofereixen tots els nostres raonaments.

El pensador francès no era ecologista ni ho podia ser. En la seva època no hi havia, naturalment, una inquietud ecologista ni tampoc una consciència ecològica o mediambiental. El setge de l’home sobre el seu propi planeta era gairebé inexistent. Faltaven encara poc menys de dos segles per l’inici de la Revolució Industrial i l’ús de combustibles fòssils de forma intensa i sistemàtica. És aquí, justament, quan comença la degradació de la Terra. A més, Pascal no va conèixer tampoc el pensament ecologista avant la lettre de Henry David Thoreau.

En canvi sí que existia (de fet ja des dels mateixos inicis de la humanitat) la consciència d’un lligam, d’unes noces, de l’ésser humà amb la natura circumdant. És un aspecte, aquest, que és comú a incomptables cultures. Fer malbé l’entorn és, d’alguna manera, corrompre’s a un mateix.

Avui, com Pascal, també sentim certes veritats amb el cor. Trobem ben natural preservar la biodiversitat del planeta o respirar aire net. No només per la nostra pròpia salut, especialment la de les persones més vulnerables com els infants, sinó també per totes les espècies que habitem la llar comuna. Però, a més, la raó ens ho confirma de forma periòdica: les dades que es recullen assenyalen que la temperatura del planeta augmenta progressivament, el desglaç i la desforestació s’intensifiquen i l’aire de les urbs s’embruta a uns nivells cada cop més alarmants. La raó es basa en proves i deduccions; el cor, en canvi, coneix per instint i sentiment. Penso que ambdós, la raó i el cor, pel que fa, com a mínim, a la qüestió que estem tractant, la de l’emergència climàtica, van junts, es necessiten mútuament, i per tant ens venen a dir que ja no ens calen més paraules sinó que hem d’actuar ja.

És el missatge que està donant el moviment ecologista sorgit recentment, format majoritàriament per gent molt jove. Greta Thunberg és potser la seva cara més coneguda. Parla amb la contundència del cor, però també amb les dades a la mà que dona la ciència. No sabem si la Greta ha llegit Pascal, però aquest, em sembla, li donaria la raó si visqués. La vanitat i l’ambició per guanyar diners d’uns quants, encara que tinguin molt de poder, no podran amb la passió d’una colla de ciutadans per una (bona) causa. Al cap i a la fi es tracta d’evitar que la Terra s’acabi desviant de la seva òrbita d’una forma irreversible. Encara hi som a temps.

Albrecht Dürer. Gran mata d’herba, 1503.