Tales creu trobar en l’aigua el principi (arkhé) de totes les coses. L’aigua és vida, moviment. Per solidificació pot transformar-se en glaç, i per ebullició en vapor. En la magnífica exposició de la Pedrera dedicada a Bill Viola percebem com l’aigua és, també, un tret distintiu de la seva obra. Ho és per un doble motiu, com a mínim: un de biogràfic (en un dels seus vídeos, per exemple, ell mateix, ja adult, es submergeix en l’aigua) i un de simbòlic, on realitza un paper semblant al de l’imaginari dels antics (i que encara perviu en l’actualitat). Aquests veien l’element líquid com un agent purificador, capaç d’obrir-nos a una nova dimensió tan física com espiritual. Precisament l’espiritualitat (amb influències occidentals però també orientals) és allò que caracteritza en essència l’obra de Bill Viola, un dels grans artistes contemporanis, i un dels pioners del videoart. En una època carregada de traumes col·lectius i individuals (sense haver après en bona part, a més, la terrible lliçó que ens va deixar el segle XX), l’home cerca en …

  Tahití era un lloc força atractiu per a qui desitjava apartar-se del món. Sobretot si volia fugir, encara que fos per una curta temporada, de tot el que tenia a veure amb el món occidental. Així, no és difícil imaginar-nos la fascinació que devia sentir, per exemple, un artista com Paul Gauguin quan hi va arribar l’any 1891. Tan fort fou l’impacte que s’hi va estar deu anys. Les seves obres són un testimoni fidedigne d’una bellesa que el va corprendre. Però també altres personalitats es van sentir captivades pel seu encant humà i paisatgístic. Aurora Bertrana va escriure un llibre sobre la seva estada a la Polinèsia, a la dècada dels anys 20, i que es publicà amb el títol de Paradisos oceànics. També un altre escriptor català de renom, Josep Maria de Sagarra, amb la seva companya Mercè Devesa, va visitar Tahití als anys 30. De les seves experiències en va néixer un altre llibre que sortiria a la llum més endavant: La ruta blava. Aquests fets són ben coneguts, i em sembla …